JUICY SALIF, Philippe Starck 1990.
Text escrit a partir d'una proposta de Relats Conjunts
El dia havia començat lleig a Estocolm, i seguia lleig. Plovia a estones però sense acabar de descarregar la tempesta que els núvols tan densos semblaven predir. L’aire fred feia que l’altíssima humitat penetrés fins els ossos.
L’agent Ekstrand es va encasquetar el gorret, es va posar els guants i es va embolicar bé amb la seva bufanda abans de sortir al carrer. Inger Ekstrand, la solitària, malhumorada, bellíssima i extraordinàriament intel•ligent agent de la policia sueca, era, en les seves estones lliures, una experta en el punt de mitja. El conjunt que s’acabava de posar era la seva darrera creació.
El cas que tenia entre mans era dels més estranys que havia investigat darrerament. Tres assassinats, aparentment sense cap connexió entre ells, però amb un mateix tipus de ferides. Cada cadàver presentava tres forats a l’abdomen, tots tres bastant propers, en un diàmetre de catorze centímetres, fets amb què? un punxó?
El primer cos trobat va ser el d’Emelie Strenström, una dona d’uns quaranta anys, casada, mare d’un fill de nou anys, empleada a la secció de vendes d’una multinacional. Al principi van pensar que eren tres punyalades fetes a l’atzar.
El segon cadàver, just al dia següent, va ser el de Filip Nilsson, director d’una sucursal bancària. Dues vegades divorciat però amb una vida actual sense massa complicacions. Els tres forats abdominals eren exactes que els de la Sra. Strenström.
La tercera víctima l’havien trobat justament ahir i corresponia a Alva Lindqvist, la propietària d’una cadena de menjar ràpid local bastant nova però que anava agafant força mercat. La senyora Lindqvist tenia cinquanta anys, era viuda, no tenia fills i no havia tingut mai problemes greus de cap tipus fins aquell moment en que va aparèixer, dessagnada, amb tres forats a la panxa, davant la porta del carrer de casa seva.
L’inspector Sandberg havia demanat a l’agent Ekstrand que anés personalment a l’oficina del forense a demanar tota la informació possible sobre aquelles ferides tan estranyes i tan iguals, fetes amb una arma que no semblava esmolada, però que foradava i, com sempre, Inger Ekstrand s’adonava de com s’espolsava els problemes del damunt el seu cap quan no tenia ni la menor idea de per on començar a investigar.
Tres persones mortes amb el mateix modus operandi i sense cap relació entre elles. La resta del Departament hi treballava frenèticament però tot semblava indicar que cap dels tres morts es coneixia...
Tornava a ploure. Va fer un pas a la dreta i es va aixoplugar sota la balconada del Centre d’Exposicions Temporals d’Art Modern mentre rebuscava a la bossa el seu paraigües. Merda!! Ara recordava que li havia quedat damunt la taula del despatx. La pluja cada vegada s’intensificava més, així que, amb l’excusa de pensar una mica, va creuar la porta del Centre d’Exposicions.
Disseny modern! Mala sort... Bé, de fet qualsevol cosa hagués estat mala sort, perquè no li agradava gens l’art modern i no se n’estava de qualificar-lo com a presa de pèl cada vegada que podia. Però el disseny era el que més l’empipava... Cadires amb formes estrambòtiques, taules impossibles, ampolles, vasos inservibles. Anava passejant i mirant-ho tot amb desdeny. Coses inútils per a milionaris excèntrics. Colla de burros!... Bé, ja hem dit que la bellíssima Inger Ekstrand era de caràcter malhumorat. I també hem dit que era intel•ligent, molt intel•ligent i, per què no dir-ho? Tenia sort. L’agent Ekstrand tenia sort, o una intuïció fora del corrent.
Sigui el que sigui, el fet és que es va trobar mirant un estri absurd i ridícul amb forma d’insecte metàl•lic de tres potes, amb un lletreret que posava “Espremedor, Philippe Starck”. L’artilugi compartia prestatge amb altres coses similars, sense cap mena de protecció especial i a la sala hi havia una única persona vigilant, un home alt, lleugerament gras...
Tres potes. Tres potes fines. No esmolades, però fines... metàl•liques.
Es va ficar la mà a la bossa i va treure una cinta mètrica i, quan anava a agafar l’horrible espremedor, el vigilant li va dir amb veu alta:
- Ep, senyoreta, els objectes no es poden tocar!
- Sóc policia, va dir ella ensenyant la placa.
Sense afegir cap més paraula va agafar l’objecte i va veure que feia exactament catorze centímetres de diàmetre.
- Escolti, senyor...
- Landgren
- Senyor Landgren. Es vostè qui està sempre de guardià a aquesta sala?
- No. Per la tarda em substitueix la senyora Olausson, Annika Olausson, és nova, però fa molt bé la seva feina. Hi ha algun problema?
- Ja ho veurem.
Dues hores més tard, la senyora Annika Olausson, dona de quaranta-cinc anys, amb cara de bona persona, era detinguda per triple assassinat.
En aquelles dues hores d’espera, a través de diverses trucades telefòniques als seus companys, guiant-los en la seva investigació, la bellíssima, malhumorada i intel•ligent Inger Ekstrand va descobrir els motius pels quals Annika Olausson, cada dia, en acabar el seu torn, agafava aquell horrible objecte de disseny i li donava una funció diferent d’aquella per la que va ser creat. Després, el netejava bé i, entrant per la porta del darrera, el tornava a deixar al seu lloc.
La primera víctima era la dona que feia onze anys s’havia interposat en el seu matrimoni amb Andreas Strenström, provocant el seu divorci.
Filip Nilsson, el banquer que s’havia negat a renegociar la seva hipoteca i l’havia deixat literalment al carrer.
Alva Lindqvist, l’amiga que havia conegut treballant als serveis de neteja d’un hotel i amb la que havia compartit la idea d’un petit negoci de menjar ràpid, idea de la qual l'altre se'n va apropiar deixant-la fora de l’empresa.
Al dia següent, els diaris parlaven d’un nou èxit de l’inspector Sandberg.
Inger Ekstrand, a la sala del seu apartament, comptava els punts per començar-se un jersei amb trenes.
