La flor

Avui he anat a Barcelona... Camí de l’estació he vist aquesta flor, que ha crescut tota soleta al terra, i li he dit que li faria una foto i la posaria al meu blog. Em sembla que s'ha posat molt contenta :-)

Crist ha Ressuscitat! Al•leluia!!

"El diumenge, molt de matí, les dones arribaren al sepulcre portant els olis aromàtics que havien preparat i van trobar que la pedra havia estat apartada del sepulcre. Hi van entrar, però no hi trobaren el cos de Jesús, el Senyor. Estaven del tot perplexes sobre què havia passat, quan se'ls van presentar dos homes amb vestits resplendents. Esglaiades, van abaixar el rostre, i ells els digueren:
-Per què busqueu entre els morts aquell qui viu? No és aquí: ha ressuscitat" (Lluc 24,1-6)

Detall de l'Anastasis de l'àbsis del paracleison de la Kariye-Cami (Sant Salvador de Cora) de Constantinoble (s. XIV) En aquest icona de la Resurrecció Jesús agafa Adam i Eva i se'ls emporta cap amunt simbolitzant la salvació de la humanitat.

Dijous, Divendres i Dissabte Sants.

El Dijous Sant és el darrer dia de la Quaresma. El poble jueu, en el seu sopar pasqual, celebra el gran esdeveniment de l’Èxode, el pas de l’esclavatge a la llibertat. Els cristians, a la Missa de la Cena del Senyor, celebrem la institució de l’Eucaristia. En aquell sopar de comiat ens donà el seu propi Cos i Sang per aliment, la seva mateixa Persona. També és el dijous quan recordem el nou manament de Jesús “estimeu-vos els uns als altres tal com jo us he estimat” (Joan 13,34)




El Divendres Sant és el primer dia del Tríduum Pasqual (Passió, Mort i Resurrecció del Senyor). El divendres està centrat tot ell en la Creu, sabent que, amb la seva mort, Jesús vencerà “la mort”. “Si el gra de blat, quan cau a la terra, no mor, queda ell tot sol, però si mor, dóna molt de fruit” (Joan 12,24)




El Dissabte Sant, Jesús és en el Sepulcre. Ell ha pres damunt seu el dolor, la mort i el silenci. L’Església no celebra cap Sagrament. La comunitat cristiana prega i medita. Hi ha un dolor esperançat, un silenci ple de sentit.



Text basat en un resum fet per una companya de la Parròquia, la F. P. :-)

Parenostre...

Ahir vaig veure que en Manel Filella havia actualitzat el seu blog i el vaig anar a visitar... sempre m’agrada molt el que trobo allí. Aquesta vegada comentava coses que volia fer aquests dies i, una de les que esmentava, era assistir unes reflexions d’un Grup de Pregària d’una Parròquia de Valldoreix sobre les peticions del Parenostre.

I vaig pensar que jo volia posar el Parenostre al meu blog, així, tal qual... :-)

Pare nostre, que esteu en el cel,
sigui santificat el vostre nom;
vingui a nosaltres el vostre regne;
faci´s la vostra voluntat,
així en la terra com es fa en el cel.
El nostre pa de cada dia doneu-nos, Senyor, en el dia d'avui;
i perdoneu les nostres culpes,
així com nosaltres perdonem els nostres deutors;
i no permeteu que nosaltres caiguem en la temptació,
ans deslliureu-nos de qualsevol mal.
Amén.

És la primera pregària que ensenyem als nens de catequesi:

- Aquesta pregària se la va inventar Jesús mateix.
- Si? Quan?
- Doncs a Ell li agradava molt la natura, s’asseia a l’ombra d’un arbre, o es llevava molt d’hora i mirava com sortia el sol... i llavors parlava amb el Pare del Cel. Un dia els seus amics, aquests que anomenem “deixebles”, li van demanar que els hi ensenyés a parlar també amb el Pare i Ell ho va fer.
- I es va inventar el Parenostre i els hi va ensenyar?
- Si... tots podem inventar pregàries... sempre que parlem amb Déu per demanar una cosa, per donar gràcies d’una altre, encara que ho fem amb les nostres paraules “normals”, ja estem resant. Però la pregària de Jesús és molt especial perquè Ell és Déu també...

Knitta... La resposta?

Fa uns dies vaig posar fotos de les petites estàtues d’una font barcelonina a les que algú havia posat unes canelleres. Quin era el seu origen? Hi havia alguna explicació lògica per aquell fet? Alguns blogaires van anar proposant diverses possibilitats i, fins i tot, la Carme va escriure un simpàtic relat segons el qual una nena, la Clàudia, les havia fet aprofitant restes de llana que li havia regalat la seva avia...

Ahir, la meva amiga Vero, companya d’anglès, de lectures harrypotterianes, de cafès i tes, artista del patchwork i de les manualitats en general... i blogaire que havia llegit l’escrit de les canelleres, em va enviar un mail en el que em mostrava quelcom que havia descobert casualment mentre navegava per la xarxa: Knitta!!

Què és Knitta? Doncs... un grup de persones que, amb llanes que els sobren, o que tenen de projectes inacabats, es dediquen a fer coses així per tot el món (Estats Units, França, Suècia... fins i tot a la Gran Muralla, a la Xina)







Serien aquelles canelleres obra d’alguna membre d’aquest grup? En tot cas, jo ho trobo genial!! No embruta, no fa malbé res i dóna un toc simpàtic i de color...

La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey, de Mary Ann Shaffer i Annie Barrows (Solució al Joc Literari número Cent)

Podeu veure les ressenyes d'aquest llibre que han fet Mireia i Kweilan, clicant respectivament sobre els seus noms :-)


Tatxiiiiin tatxiiiiin... per fi es confirma quin era el títol de dotze paraules del meu llibre i què feia aquella ma pelant una patata de la fotografia...

“La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey” de Mary Ann Shaffer i Annie Barrows


Que de què estic parlant? Cliqueu AQUI :-)

El “meu” llibre és una preciositat de llibre :-) i recomano a tothom que el llegeixi. Està construït totalment a base de cartes entre tots els protagonistes, o sigui que anem llegint la història a través de la correspondència d’una sèrie de persones a les quals anem agafant molt de carinyo al llarg del llibre. Que ningú pensi que es fa pesat que sigui així... era una cosa que em feia mitja por però no, en absolut. Això sí: recomano una llibreteta per anar apuntant totes les persones que surten, que són moltes i cadascuna té la seva importància...

El vaig veure a l'Abacus, a Barcelona, no n’havia sentit a parlar mai, jo no anava pas a comprar cap llibre, només acompanyava a ma germana... però, en passar pel davant, la meva mirada va passar per sobre la seva coberta i em va cridar l’atenció... el títol tan estrany em va fer agafar-lo i mirar-lo una mica... i vaig dir “me’l compro” i la vaig ben encertar.

La història ens parla de l’ocupació alemanya de l’illa anglesa de Guernsey i les peripècies que van passar els seus habitants. És un llibre que té moments durs, no molts, no s’hi recrea, però no els amaga... però, tot i així, és un llibre positiu, és un exemple de superació d’una colla de persones que s’ajuden entre elles, treient el millor de la naturalesa humana en front de les circumstàncies que els hi tocava viure. Tot això lligat pel fil conductor de la protagonista, una escriptora que, acabada ja la guerra, busca una història per a un nou llibre i que, per correspondència, arriba a conèixer un dels habitants de l’illa i...

Espero que molts l’hagueu encertat, doncs d’això es tractava... Crec que amb les pistes es podia treure bé i molts de vosaltres em deixàveu un missatge tipus “ja el tinc!!” quan el trobàveu. Jo també deixava missatges als altres blogs, amb el mateix contingut... a vegades demanant més pistes o donant les gràcies perquè les que hi havia posades m’havien servit de molt.

El primer dia del joc, les visites al meu blog van ser moltes, moltes més de les habituals... a més, jo he descobert uns quants blogs més que m’han agradat molt i que he afegit a la “meva llista”... i llibres!! Uns quants dels que s’havia d’endevinar m’encantaria llegir-los!! M’hauré de fer una llista jeje

En definitiva, que ho he passat molt bé... i vull donar les gràcies a les dependentes de l’Abacus de Reus i a la llibreria Gaudí de Reus, per la seva amabilitat, així com al personal de la Biblioteca Xavier Amorós de Reus... Quan Google ja no em servia, havia d’anar a buscar els llibres en concret allí on podien ser :-)

I, per acabar, donar l’enhorabona una altre vegada a en Jesús M. Tibau pels CENT jocs!!

Moltes felicitats!!!

Avui, dia 30 de març és l’aniversari del meu marit ;-)

Com resulta que també és l’aniversari de Vincent Van Gogh he pensat fer-li una felicitació amb alguns dels quadres que més li agraden del gran geni holandès (De fet, he agafat un llibre sobre el pintor i li he dit “tria’n uns quants al teu gust” i no sap per què li he demanat jeje)


El cafè nocturn de la Place Lamartine (Arlès, setembre 1888)

L'habitació de Vincent a Arlès (Arlès, octubre 1888)

Retrat del Doctor Gachet (Auvers-sur-Oise, juny 1890)

I, com ell va néixer l’any 1963, també va aquí la seva cançó preferida d’Els Pets... i per què d’aquest grup precisament? Doncs perquè tots els seus components són, també, nascuts aquest any :-)

Ah!! El meu marit en fa quaranta-sis i en Vincent cent cinquanta-sis!!

MOLTES FELICITATS!!!

"El pelele" (Relats Conjunts)

Conte basat en una proposta de RELATS CONJUNTS

La Victòria havia sortit a jugar al bosquet del costat de casa. Acabava de fer sis anys, era una bona nena i sabia fins on podia anar. Amb la seva nina de drap ben agafada a la ma esquerra i una bosseta nova, regal de l’avia, feta de retalls de roba, a la ma dreta, anava agafant pedretes, branquetes i fulles seques que guardava... un cop a casa les classificaria i posaria en capsetes i, aquelles que no li servissin, l’endemà les tornaria al bosc.

Quan havia caminat un bon tros, de cop i volta va sentir veus i crits que no sabia ben bé què significaven... es va apropar una mica més fins que els va veure. No podia ser! Un grup de persones havien agafat un home i, amb una manta, el feien saltar pels aires una vegada i una altre. El pobre home semblava haver perdut el coneixement.

No es va acostar més, va donar mitja volta i va començar a córrer tan ràpid com podia... va caure i es va pelar els genolls, però es va aixecar i va seguir corrent, amb la nina ben bruta de terra i la bosseta nova amb una nansa trencada.

En apropar-se a casa va començar a cridar amb tota l’ànima a son pare, que va sortir del galliner tot estranyat. La nena, entre plors i mig quequejant, només repetia “papa, vine, vine que l’hem d’ajudar”... L’avia va sortir i li volia curar el mal dels genolls, però la petita suplicava a son pare que l’acompanyés tibant-li amb força de la ma.

El pare, preocupat pensant què era allò que havia espantat tant a la petita Victòria, va avisar a l’avi, home fort encara, i tots dos van marxar ràpidament pel camí indicat. La nena, tot i que l’havien volgut retenir a la casa, els seguia de ben a prop sense fer cas de l’avia, que la cridava i que poc podia córrer al seu darrera amb l’artritis que patia.

Quan van arribar al lloc, el pare va entendre ràpidament què havia passat: Entre crits i xiscles d’ànim, el grup de Festes del Poble, estava provant la resistència del nou “pelele” que estrenarien per la Festa Major, amb la “Dansa de la manta i el ninot” que obria el ball... Allí, amagats per no trencar la sorpresa de la resta d’habitants del lloc, sense pensar que una petita molt valenta els havia vist i havia anat a buscar ajuda per defensar al “pobre home”

Quan els varen veure arribar, nois i noies, es van aturar sorpresos... En Manel pare i en Manel avi van explicar el què passava. La Victòria, amb la boqueta ben tancada i cara enfadada, mirava la seva nina ben bruta, la bossa trencada i els seus genolls sagnants... ja no plorava però no li veia cap gràcia a allò que preparaven aquells joves... Una dansa? Tirar amunt i avall un ninot que semblava una persona?

Llavors una de les noies se li va apropar i li va explicar que aquell ninot representava un home que, molts anys enrere, havia estat molt dolent al poble.. que, essent ell molt ric i amo de moltes terres, s’aprofitava de la gent més pobre. Que aquella tradició era perquè tothom que ho veiés s'assabentés que els vilatans mai més tornarien a permetre que una mala persona els fes cap mal... i llavors la Victòria va somriure i ho va veure clar.

Per cert, que les noies que havien cosit el ninot li van dir a la petita que li arreglarien la bossa de trossos de roba, li rentarien la nina i li farien vestidets nous perquè pogués jugar més encara, però que havia de guardar el secret de com era el nou pelele... i, com podeu suposar, ella va acceptar molt contenta, tornant a casa ben agafada de la ma del pare i l’avi i... conte contat, ja s’ha acabat.

Coses rares...

Fa poc més d’un any, passejant per Barcelona em va cridar l’atenció una cosa raríssima... Algú havia fet com unes canelleres de mitja o de ganxet (no ho acabo de veure clar) per a les figuretes que adornen aquesta petita font que està a la Gran via tocant a Passeig de Gràcia... Em vaig aturar sorpresa, vaig treure la càmera i vaig començar a fer fotos... No tinc ni idea de si tenia algun significat especial: una broma? un senyal? un misteriós ritual?


Prometo que no és cap retoc fotogràfic, les fotos les vaig fer jo mateixa i són imatges totalment reals.

Al cap d’unes setmanes les canelleres havien desaparegut i les figuretes tornaven a estar com sempre.


Cada vegada que he ensenyat les fotos la gent ha rigut, però ningú m’ha sabut donar cap explicació lògica...

ATENCIÓ!! Darreres noticies actualitzades a dia 30-3-09: Finalment, la Carme Rosanas, després d'una investigació, sap el què va passar!! Llegiu la VERITABLE HISTÒRIA DE LES CANELLERES al seu blog!! :-))

Per cert, darrerament aquesta font ha estat pintada tota daurada... creia que tenia fotos però no les he trobat. M’agradava més abans, què hi farem!

Pep Guardiola... líder en tot :-))

La Bajoqueta és una bona persona, d’acord... té moltes qualitats positives, un blog de llibres molt interessant i una pila de blogs de cuina... però, com ningú no és perfecte en aquest món, té un defecte molt gros, que no li agrada el futbol... No hi ha res a fer.

Però el pitjor és que es dedica a fer la “guerra psicològica” als pobres innocents que aquesta temporada ens sentim feliços amb el nostre Barça, de tal manera que, quan jo poso un article del tema, entra i em deixa un comentari tipus “Futbol una altre vegada? puafff, jo marxo”.

Avui m’he adonat que seguia el mateix sistema de “desgast anímic” amb el pobre Jordi, al qual deia -més o menys- “T’has adonat que quan parles de futbol o basquet jo no entro al teu blog?”...
Així que allí mateix, al blog d’en Jordi, li he dit que li posaria un article relacionat amb el futbol que segur que li agradaria ;-)

Aquí va, per la Bajoqueta amb carinyo :-))

Pep Guardiola, l’entrenador del Barça, el més elegant :-) Fins i tot en això som líders jeje










Tot i que jo, si n’hagués de triar una, la foto que més m’agrada és aquesta :-))

Sense idees...

Fa dies que miro d’inspirar-me per fer un conte per a “Relats conjunts”, dues idees han arribat al meu cap: “toc, toc” (són les idees que piquen al cervell) però cap de les dues s’ha deixat atrapar i, mentre, els dies passen i jo segueixo buscant llibres pel Joc d’en Tibau (el número Cent)... però ja crec que he arribat al límit. Estic contenta, que en tinc 63 sobre 68!! (Si algú està pensant que això ho poso per "presumir", doncs té tota la raó, ho poso per presumir, perquè tinc ganes d’injectar-me una bona dosi de positivitat i això mateix ja em va bé)

(La foto l'he trobat a Google)

I també, saltant de blog en blog, he conegut persones molt maques, llocs molt interessants i alguns els he posat a la meva llista de preferits :-) (Fins i tot he tingut la barra de "discutir" del tema blog/bloc - article/post/apunt amb uns lexicògrafs... que són molt, molt simpàtics)

De les dues idees que tenia pel relat, una passava a un Museu i l’altre a un lloc de treball... la primera la tenia casi sencera, però alguna cosa li fallava que no em feia el pes... a la segona el protagonista aguantava una feina que ni li agradava, ni l’omplia, ni el tractaven bé, però no la podia deixar per culpa de la maleïda crisi. Tampoc la vaig voler aquesta segona, em portava pensaments tristos...

Probablement no podré escriure res, perquè quan una idea se’m creua, doncs ja l’hem fomut... Seguiré pensant...

Carmen...

La Cristina és amiga meva des de fa uns mil anys. És l’amiga més “antiga” que tinc (no diré “vella” perquè si em llegeix em dirà que és tres dies més jove que jo, i té raó) Ens coneixem des de que teníem quinze anys (fa quatre dies...) i, quan jo em vaig casar i vaig marxar de Barcelona per venir a viure a Reus, varem mantenir aquesta amistat escrivint-nos cartes (cartes de veritat, a ma, a les que afegíem trossets de llana, de roba, del que fos, per explicar-nos les manualitats que fèiem)


Amb l’arribada d’Internet, aquestes cartes manuscrites es van canviar per correus electrònics i les cosetes que enganxàvem al paper van passar a ser imatges jpg... i els anys han anat passant i seguim parlant i explicant-nos les nostres coses :-)


Però l’altre dia la Cristina em va sorprendre molt quan em va dir que la seva mare entrava al meu blog i que li agradava! La seva mare! Quins records més bons tinc jo d’ella! :-) Al mateix temps que sentia com un atac de timidesa, em va fer molta, molta il•lusió!!


Fa un munt de temps que no la veig, però sé que està bé... que fa poc van celebrar les seves Noces d’Or (i he vist fotos de lo guapíssims que estaven) I també sé que li agrada molt l’informàtica, que ha fet cursets i sap fer coses de les que jo no tinc ni idea, com photoshop, per exemple :-)

Llavors li vaig dir a la Cristina que al següent article que fes hi posaria una salutació per la seva mare... i després vaig pensar que, millor que una salutació, seria un post sencer.


Malgrat que ja ens coneixíem d’un any o dos abans, segur que si dic quin és el primer record que ara em ve al cap d’ella es posarà a riure quan ho vegi... Em trasllado molt lluny en el temps. Estem de vacances i jo estic passant uns dies a casa la meva amiga, amb la seva família... tindríem uns disset anys nosaltres. La Cristina té una germana petita, una nena preciosa d’uns quatre anys i la seva mare, la Carmen, li està fent un jersei de ratlles de colors, amb els colors del parxís que llavors estaven molt de moda. Aquesta nena petita avui dia és una blogaire molt coneguda i que aviat em farà tieta virtual jejeje. La de vegades que hem recordat aquest jersei fent broma!!


Carmen, sempre amable i carinyosa... sempre atenta a que no ens faltés de res, generosa... :-) Com que no sabia quines imatges posar a aquest article que et dedico, he pensat que potser t’agradarien totes aquestes fotos de flors, que vaig fer la primavera passada.

Un petó molt gran!!

Futbol és BARÇA!!

Aquest és el millor equip del món:

- A la Final de la Copa del Rei.
- A Quarts de final de la Champions League.
- Primer de la Lliga estatal, amb sis punts de diferència sobre el segon

Tenim el màxim golejador de la Lliga estatal: Samuel Eto'o


...el porter menys golejat: Víctor Valdés


... i el millor jugador del món: Leo Messi


I avui... avui hem gaudit moltíssim...

BARÇA - 6
MÁLAGA - 0

El vídeo del partit... a gaudir!!! :-))

Joc literari número CENT

ATENCIÓ!!

EPS!!! JA HA ACABAT EL TERMINI DEL JOC!! :-) LA SOLUCIÓ AQUÍ!!


Aquest espai col•labora en el JOC LITERARI NÚMERO CENT de Jesús M. Tibau. Es tracta d’endevinar llibres i els seus autors a partir d’una part del text i alguna pista.

A un munt de blogs més trobareu altres llibres: a cada espai un llibre per endevinar :-)

La llista sencera de blogs col·laboradors i les instruccions detallades per jugar les trobareu AQUÍ.

Les solucions les heu d’enviar a jesusimaite@gmail.com


TEXT DEL LLIBRE QUE HEU D'ENDEVINAR

8 de gener de 1946

Sr. Sidney Stark, editor
Stephens & Stark Ltd.
21 St. Jame’s Place
Londres SW 1
Anglaterra

Estimat Sidney,
La Susan Scott és una meravella. Vam vendre més de quaranta còpies del llibre, la qual cosa va ser molt agradable, però des del meu punt de vista l’àpat encara va ser molt més emocionant. La Susan va aconseguir cupons de racionament per a sucre glacé i ous de veritat per a la merenga. Si tots els seus refrigeris assoleixen aquests nivells, no em farà res recórrer el país...


PISTES

1a.- És un llibre escrit en anglès. El títol de la traducció al català (que és el que demano) està format per DOTZE paraules (incloent articles, conjuncions, etc.)

2a.- Pista fotogràfica:


MOLT IMPORTANT!!

Aquí podeu deixar comentaris, però la solució NO!! :-)
La resposta l’heu d’enviar al correu d’en Jesús M. Tibau jesusimaite@gmail.com