Chopin

Chopin és un dels compositors que més m’agraden, potser el que més. M’arriba al cor, la seva música em parla, em transmet un munt de coses... em faria plorar de la pròpia emoció que em produeix.

Aquesta tarda era a un lloc on, de fons tenien posada música clàssica i, de sobte ha començat a sonar aquesta peça... i la poso aquí, per tenir-la guardada i poder-la escoltar sempre que la necessiti.

Nocturn Op. 9 Nº 2 en Mi bemoll major

Més informació sobre els Nocturns de Chopin.

La Mare de Déu de Montserrat

Avui, dia 27 d’abril, és la festivitat de la Mare de Déu de Montserrat, patrona de Catalunya. Aquest és un petit homenatge per a ella i una felicitació a totes les dones, noies i nenes que porten aquest preciós nom.


La Mare de Déu de Montserrat es venera en el Santuari-Monestir de Montserrat, a la muntanya del mateix nom, situada quasi al centre de Catalunya, a uns 30 quilòmetres de Barcelona.

Les notícies d'aquest centre marià són antiquíssimes; es diu que ja en el segle IX hi havia una petita ermita dedicada a Santa Maria que és la que donà origen al santuari.

En el segle XI l'abat Oliba va fundar un petit monestir al costat d'aquest petit temple i l'11 de juliol del 1560 es va beneir la primera pedra de l'actual basílica essent consagrada el 2 de febrer del 1592.

La imatge morena de la nostra Mare prové dels segles XII - XIII i és una talla romànica que ha despertat molta devoció arreu del món. El Papa Lleó XIII la va declarar Patrona de Catalunya l'any 1881.

EL VIROLAI (Lletra de Mn. Jacint Verdaguer i Música de Josep Rodoreda)

Rosa d’abril, Morena de la serra,
de Montserrat estel:
il·lumineu la catalana terra,
guieu-nos cap al Cel.

Amb serra d’or els angelets serraren
eixos turons per fer-vos un palau.
Reina del Cel que els Serafins baixaren,
deu-nos abric dins vostre mantell blau.


El Virolai és un himne en homenatge a la Mare de Déu de Montserrat que ha esdevingut un símbol espiritual i patriòtic dels catalans.

L'any 1880, per celebrar les festes del Mil•lenari de Montserrat, es va convocar un concurs amb l’objectiu de posar música al Virolai que havia escrit Mn. Jacint Verdaguer. El guanyador va ser Josep Rodoreda i Santigós.

El Virolai no es convertiria en un símbol fins ben entrat el segle XX i, a partir d'aleshores, esdevindria no només signe d'espiritualitat, sinó també de catalanisme.

Durant la dictadura del General Franco, quan estava prohibit cantar Els Segadors, el Virolai va ser un himne succedani. Quan es tractava de celebrar victòries esportives catalanes o d'altres circumstàncies, el Virolai feia llavors les funcions d'himne de Catalunya, sobretot en cercles confessionals cristians.



Pregària en català del Sant Pare Joan Pau II quan va ser a Montserrat el 7 de novembre de 1982

Us preguem, oh Pare, que en aquesta basílica, on viu el teu Fill Jesucrist, Fill de Maria, atorguis abundosament la pau, la concòrdia i el goig a totes les tribus peregrines del nou Israel.

Feu, Senyor, que tots els homes encertin a descobrir el profund sentit de la llur existència peregrina a la terra; que no confonguin les etapes i la meta; que modulin la marxa segons l’exemple de Maria.

Ella serà llur Auxiliadora; perquè aquí, a tot arreu i sempre, Maria es Reina poderosa i Mare piadosíssima. Amén.

Biblioteca i Papallona

Hem agafat el costum d’anar molts dies una estoneta a la Biblioteca per la tarda. A vegades no arriba ni a una hora, quan hem de ser al despatx a les cinc, altres dies estem una horeta i mitja... i després anem a casa fent un passeig, poc a poc.

L’altre dia, pel camí, varem veure una papallona... pot semblar estrany però feia anys que no veiem una papallona al carrer i jo, ficant la ma a la bossa per fotografiar-la i el meu marit dient “corre, corre”... i la papallona que marxa volant... i nosaltres parats al mig del carrer per si ella s’aturava també i... ho va fer... agafo la càmera, objectiu a tope i clic... ja tinc la meva papallona :-)


No sé perquè el terra es veu així, que sembla un marbre o no sé pas què, si tan sols és el terra del carrer, al Passeig Sunyer per ser més exactes.

I, parlant de biblioteques, un dia, a Barcelona, deu fer cosa d’un any, a la de Lesseps -Jaume Fuster, es diu- em van renyar per fer fotos... jeje... però ja n’havia fet. Resulta que ahir, a la Biblio de Reus -Xavier Amorós, es diu-, vaig veure una perspectiva que em va fer gràcia i li vaig dir al meu marit, “Creus que em diran alguna cosa si faig una foto?” i em va dir “Des d’aquí no et veu ningú”... sorpresa per la complicitat de la persona que sempre és més assenyada que jo, em vaig animar i la vaig fer... no és res especial, tan sols és la imatge d’una prestatgeria dedicada íntegrament a Gaudí, amb els barrots de l’escala que puja al pis superior per davant :-)


De fet, no és cap meravella de foto... crec que la gràcia estava més en el fet de fer-la que no pas en el resultat

Menjarets dels bons...

Avui és Sant Jordi i vull fer referència a un article que fa temps va publicar un dels grans Jordis de la catosfera el que (inclús a ple hivern!!!) omple banyeres d’aigua freda. Em refereixo a aquell escrit on parlava d’un tal Vicente, gran home i millor persona, però que, a l’hora de servir-los un menjar decent per dinar, és va mostrar bastant... diguem-ne, “tacanyot”.

Ja llavors jo li vaig dir que alguns dies dinàvem a un bar a prop del despatx i que, per vuit euros el menú, menjàvem molt bé. Aquests vuit euros inclouen la beguda (aigua, coca-cola, cervesa, vi...) el pa que calgui, primer plat, segon plat i postres... i, mentre esperes, et porta unes olivetes arbequines o una mini-llesca de pa amb tomàquet amb un tallet d’embotit a sobre.

Des de llavors, quan vaig a dinar a ca l’Albert, trec la càmera i faig fotos a la teca i avui ha arribat el moment de mostrar-les jeje...

Jordi, xiquet, jo no vaig a IKEA, però el “meu” Albert és encara millor persona que el “teu” Vicente :-))

Aquí van algunes mostres de les habilitats culinàries de l’Ana, la dona de l’Albert:

Primers Plats:









Segons Plats:









Postres (Fixa-t’hi que de fresons en surten dues vegades, eh?):












I bé... no podem oblidar que el Barça ha guanyat al Sevilla 4-0 i que aquí no hi ha pressió que valgui quan els que juguen hi posen tot l’esforç, entrega, treball i humilitat... per tant, tots els culés esteu convidats a una Estrella!!

Visca el Barça, Visca Catalunya i Feliç Sant Jordi a tothom!!!

Joc Literari número Cent quatre

Una vegada al mes, en Jesús M. Tibau ens proposa un Joc Literari de tipus creatiu. En aquesta ocasió s'ha de fer un relat inspirat en aquest dibuix d'Ignasi Blanch.


La Marina va caminant poc a poc a l’escola.
En sortir, és sempre l’última i, quan arriba al parc on van a berenar, una de les coses que més li agrada és mirar als que s’enfilen al gran arbre cridant que són vigies d’un vaixell pirata.

S’asseu a un banc de fusta, treu un llibre i l’entrepà.

En Josep, s’apropa i li diu:
- Que puc seure amb tu?
- I tant... seu... en vols un tros?
- Porto galetes, gràcies... et... et puc fer una pregunta... una mica... –titubeja
- Digues...
- Marina, t’agradaria poder pujar a l’arbre?
Ella pensa uns segons...
- Doncs sí... m’agradaria saber com es veuen les coses des de tan amunt, notar si el vent és més fort, mirar ben lluny... però també estic bé aquí llegint –i li somriu.
El xiquet mossega una galeta i pensa.

Al dia següent en Josep torna al costat de la Marina, la mira amb els ulls brillants i li dóna un paper tot dient:
- És per a tu. L’he fet jo.
La nena el mira i veu un dibuix preciós que la fa emocionar: És ella, llegint un llibre, però asseguda dalt d’una branca de l’arbre.

Les cortines màgiques... els coberts del dinar i... una nova victòria!!

El passat mes de novembre em vaig adonar que les cortines de la meva habitació convertien la llum que entrava de fora en reflexos blaugranes...



Però ahir ja va ser màgia pura... els reflexos ja apareixen blaugranes i grocs... Amb la qual cosa volen indicar que guanyem tan quan anem amb la primera equipació com amb la segona, groga, com avui...





I és que el Barça, també guanya vestit de groc :-)



Sigui com sigui, tot sembla tenir tan bona pinta com la pizza que hem menjat avui per dinar... per cert, macos els coberts, oi? :-)

Un berenar senzill i molt bo

Aquest és un invent meu que, enlloc de patentar-lo i fer-me d’or, he decidit compartir :-)

A casa ens agrada molt el te i els caps de setmana que som a casa (a l’hivern la majoria, sobre tot els diumenges) en prenem per berenar... normalment acompanyat d’alguna pasteta, torrades, galetes, el que sigui.

Fa unes setmanes, el meu marit va comprar un pa de pessic de l’Àrea de Guissona (que, a part de ser molt bons estan molt bé de preu i això, darrerament, s’ha de tenir molt en compte) Jo era a la cuina tallant-lo a trossets per posar-lo als plats quan vaig tenir la brillantíssima idea de que “allò” es podria convertir en uns petits pastissos

1er. Comprar el pa de pessic, mantega i melmelada.




2n. Tallar-lo per la meitat (l’altre meitat per demà, que es guarda la mar de bé) i fer-la a llesquetes.



3r. Posar-ho a la torradora com si fos pa i vigilant que no es cremi.



4t. Posar-li mantega.



5è. Posar-li melmelada i fer-ne trossets més petits.



6è. Menjar-ho tranquil•lament, assegut al sofà, amb la ràdio escoltant el Barça com guanya.

Ara la font és daurada...

Quan fa uns dies vaig mostrar unes fotos d’una petita font de Barcelona a les estàtues de la qual havien posat unes canelleres, poc m’imaginava que la Vero descobriria el “moviment” Knitta, que es dedica a decorar amb petites peces de mitja el mobiliari urbà a moltes ciutats, però així va ser :-)
Llavors vaig dir que la font havia estat pintada de daurat. Ahir dilluns varem anar a Barcelona i la vaig poder fotografiar... així ja quedarà constància de com és la seva imatge actual.
La font està a la Gran Via, quasi tocant a Passeig de Gràcia...