Relats Conjunts: "Soir bleu"

Edward Hopper, 1914, Soir bleu

- Aquella gent es coneixien tots, entre ells, vull dir. Clar.
- Quina gent?
- Els artistes. O sigui, que eren com un grup tancat, no? Anaven als mateixos llocs, feien exposicions conjuntes...
- Ah, pensava que parlaves dels personatges del quadre... Doncs... dona, suposo que sí que tenien relació, clar, però...

Les dues estan mirant un quadre d'Edward Hopper. Hi ha un instant de silenci. Què li deu passar pel cap a la Sònia? La noia insisteix.

- Ho dic perquè a vegades, els uns surten en els quadres dels altres. Es retrataven entre ells... Tot i que les dades no quadren, eh? Ell era mort i ben mort, però potser l'admirava... i va voler plasmar la seva imatge. Sí, deu ser això. No és un retrat, és un homenatge. Potser tot el quadre és un homenatge per a ell.

La Clàudia suspira. Quan la Sònia comença a parlar com si tothom sabés què passa exactament pel seu cap és com jugar als enigmes de categoria difícil.

- No et segueixo, Sònia. Em pots dir de què i de qui estàs parlant? A qui veus en el quadre?
- Dona!! -amb l'expressió súper estranyada- No em diràs que no t'has adonat que hi surt en Vincent Van Gogh!
- Qui?... hahaha... però...
- No riguis, noia, que ho tinc claríssim. I ja sé que em diràs, que quan es va pintar el quadre en Van Gogh feia gairebé vint-i-cinc anys que era mort. I què? per això et dic que és un homenatge. Mira-ho bé, abans de començar a riure... que tu...
- Espera, espera... mmmm... deixa'm mirar bé... Bé... el cert és que sí que s'hi assembla molt.
- I tant que s'hi assembla molt!! Aquest quadre és un reconeixement a Van Gogh. Com pot ser que els experts no se n'hagin adonat.
- Doncs -amb un somriure- no hi deuen entendre tant com tu...

De cop... un la Sònia fa un crit...

- Eh!!... I si no era mort?
- Què?
- Doncs que potser no era mort. Potser van explicar que s'havia matat per donar-li una nova identitat, perquè pogués viure tranquil i, ja saps tots els dubtes i misteris que hi ha entorn dels fets i, casualment, potser... sí que es va voler suïcidar, o potser va ser algú altre qui li va disparar..., però se'n deuria sortir... Mira, mira, es nota que és un home gran. De fet, apostaria a que és en Van Gogh amb seixanta-un anys!!

Ara sí que la Clàudia s'ha quedat sense paraules...

Escrit a proposta de RELATS CONJUNTS