Relats Conjunts: "Soir bleu" (Segona Proposta)

Edward Hopper, 1914, Soir bleu

El centre estava tan ple de gent que semblava mentida que, només dos carrers més avall, entrant a la part més vella de la ciutat, no s’hi veiés ningú. El soroll de cotxes i l’ambient de persones passejant amunt i avall havia cessat totalment i l’únic que es podia sentir eren les seves petjades.

A la Violeta gairebé li molestava sentir que el seu caminar feia un soroll tan fort. No tenia por, però sí estava una mica nerviosa. Amb una rialla que volia semblar despreocupada va dir:
- Com ressonen els nostres passos, oi?
- Sí, això ho fa aquests carrers tan estrets i buits.

Van tombar a la dreta i van arribar a un carreró sense sortida. Tot semblava molt vell i abandonat. Cap a la meitat d’aquell passatge, una porta donava al que, feia molts anys, havia estat una merceria. Els aparadors pràcticament buits i amb tres dits de pols, tan sols tenien unes mostres de puntes que, potser, havien estat de color beige, i una nota en un vidre dient que es feien classes de ganxet dimarts i dijous per la tarda.

L’Arianna va treure una clau, va obrir una porteta estreta que hi havia al costat de l’aparador i varen entrar. Es van trobar en una mena de petit vestíbul amb una altra porta, molt més moderna. Per passar-la ja no calia una clau sinó una mena de tarja de plàstic, una mica més petita que una VISA.

Un cop la segona porta es va obrir, hi havia una saleta petita, quadrada, amb miralls de reconeixement a les quatre parets. Una veu molt amable va dir. Si us plau, identifiqueu-vos i digueu la contrasenya.

L’Arianna i la Violeta van posar les seves mans en un dels miralls mentre deien la frase-clau: “Cristobal Sòria sempre té raó”. El mirall va lliscar cap a la dreta, deixant lliure una entrada per la que elles van passar.

El que allí es veia no us ho creuríeu. Ja podria jo explicar-ho fil per randa que pensaríeu que estic deixant anar la imaginació i que això no pot ser cert. Tan sols diré que es trobaven a la seu barcelonina del Centre de Ciberinvestigacions Multidisciplinars Mundials.

Tan bon punt van entrar, un noi baixet, amb bata blanca i un tic a l’ull esquerre les va anar a rebre tot emocionat:
- Ho tenim, noies, ho tenim! Ha funcionat perfectament...
Elles van somriure...
- Oblidem la realitat-virtual... Passem a la hiper-realitat, la realitat-realitat! La veritat interior! L’essència de la realitat!... -I, amb una gran rialla, va afegir- Funciona perfectament! La prova ha estat un gran èxit!
- Podem veure alguna cosa? – Va preguntar l’Arianna
- I tant!!... Mireu. La darrera gravació. La de fa mitja hora. El que surt a les imatges és el centre de la ciutat. Per on les dues anàveu passejant. Seieu.

Les noies van agafar unes cadires atrotinades (el pressupost, al CDCIMM, se’l gasten amb coses més importants que amb cadires) i van seure davant una pantalla... Immediatament un robot amb forma de gos va saltar a la falda de la Violeta i una dona de mitjana edat, també amb bata blanca i els cabells totalment despentinats, va anar corrents a buscar-lo mentre deia "Tro, sigues bo! Tro, sigues bo!.. Disculpeu, noies, cada dia sembla més un gos de veritat"

El que podien veure és el que elles mateixes havien anat filmant dissimuladament amb els seus medallons d’altíssima fidelitat. El passeig que acabaven de fer. Una part de la ciutat amb moltes cafeteries, gent asseguda, passejant... Però les imatges no mostraven la realitat tal com estem acostumats a veure-la. La gent no semblava gent normal. Tots ells semblaven disfressats! Una parella vestida com de gala, un home vestit com un llop de mar, una dona ridículament maquillada, un home totalment caracteritzat de pallasso...

- Tenim introduïts, de moment, seixanta dos tipus diferents. Amb el programa d’hiper-realitat, veiem les persones tal i com són, exactament, en el seu interior. Així sabem immediatament qui pot implicar un perill per l’Estat, qui és de confiança, qui pot aportar coses positives. Cada perfil té una imatge.
- Aquest home que veiem com a un pallasso, Dídac, què vol dir?
- Ell pallasso és un personatge que pot cridar molt l’atenció, arribar a ser popular, atraure seguidors, però mai farà res dolent. Essencialment és un dels tipus “bons”.
- Ho teniu molt ben estudiat...
- Sí, aquests són els que, per exemple, ens interessen com a polítics...

La conversa va seguir, però ja no us puc explicar res més. Tot això és alt secret.



Escrit a proposta de RELATS CONJUNTS