dilluns, 20 de juliol de 2020

La foto del concurs.- Relats d'estiu de la Carme (juliol)


La CARME, al seu blog, ens proposa escriure un relat a partir d'una imatge molt estiuenca que ha trobat a l'Instagram de la Montse i aquesta és la meva aportació.


LA FOTO DEL CONCURS...

La Laia arriba ràpidament a la cafeteria. Dins ja s'espera la Joana, amb la mascareta encara posada. Entra, demana un americà amb gel i un donut i va directa cap a la taula de la seva amiga. Es saluden amb un somriure només visible en els ulls. La Laia seu al davant de la Joana i una mica en diagonal -cal mantenir la distància social- agafa una capseta de plàstic de la bossa i una ampolleta de gel hidroalcohòlic. Es treu la mascareta amb compte, la plega amb la mà esquerra i la guarda a la capseta. Amb la dreta es tira un bon raig de gel i es frega les mans.

La Joana segueix un cerimonial semblant amb una bosseta de plàstic en lloc de capseta.

Uns moments de silenci i, mentre la cambrera els porta el què han demanat, la Joana diu:

- I doncs? Què és això que et té tan preocupada?

Silenci... A vegades set o vuit segons es poden fer molt llargs... La Laia fa un llarg sospir i, de cop, diu:

- Mira, t’ho dic sense donar-hi més voltes. Crec que en Xavi ja no m’estima.
- Què? Què dius ara? Què ha passat?
- De fet, no ha passat res... però tinc un detall. Un detall molt, molt revelador.
- Dona...

De nou silenci. A la Laia les parpelles li tremolen i, finalment, sembla que vol caure una llàgrima. Ràpidament fica la mà a la bossa, treu un mocador de paper, s’eixuga els ulls, s’aixeca, va a tirar el mocador a la paperera i es torna a rentar les mans amb gel hidroalcohòlic. Un altre sospir i, segueix parlant:

- Joana, recordes aquella foto tan maca que em va fer el Xavi fa quatre anys, a la platja, de bon matí, passejant per la sorra, amb el vestit blanc d’Eivissa...
- Sí, i tant, una foto preciosa...
- I l'any següent, una prenent el sol, amb aquell banyador groc i verd que em ressaltava tant el bronzejat, mentre llegia un llibre?
- Sí, clar que la recordo, va quedar segon al concurs de fotos d’estiu del poble d’aquell any.
- En fa dos duia aquell pareo tropical i menjava un gelat...
- Sí, aquell dia hi érem tots quan et feia les fotos, va ser divertit i...

La Laia segueix parlant sense escoltar el que ha dit la seva amiga:

- L’any passat me’n va fer una sortint de l’aigua i tirant el cap enrere... Semblava com si hagués agafat el moviment, els cabells molls amb tot de gotes sortint en diferents direccions. La va repetir quatre vegades perquè deia que, a part de l’efecte de l’aigua, volia que jo sortís ben bonica. Sempre em deia que jo era la seva inspiració...
- Bé, és cert. Cada any es presenta al concurs de fotografia amb un parell de fotos en les que surts tu.
- Doncs, ja no. Ja no sóc la seva musa... ja no li agrado. Mira la foto d’aquest any... Per cert. Ha guanyat.



8 comentaris:

  1. He, he, he... ostres! però la foto ha guanyat! Segurament era justament això el que pretenia en Xavi: guanyar amb una foto preciosa. I va ella, i s'ho pren malament!!! Quines coses tenim les persones humanes...

    Molt original el teu relat Assumpta! De seguida que pugui poso l'enllaç. Moltes gràcies per participar!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sí, la foto ha guanyat perquè és molt bonica... però... i els sentiments de la noia? S'ha vist retallada totalment... Què hem de pensar?... Com acabarà tot? .-DD

      Gràcies a tu per organitzar-ho, Carme!!!

      Suprimeix
  2. És la primera prova que en Xavi ha canviat de "gran amor", la Laia ha quedat endarrere i el hobby (la "fotografia artística") ha passat a primer pla. Haurem d'esperar la foto de l'any que ve per acabar de confirmar-ho però sí que sembla que la cosa no pinta gaire bé. ;-D

    Jo també l'he trobat molt original el teu relat. Ben trobat!!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. És allò que diuen que, un cop passats els primers anys la il·lusió ja no és la mateixa... i en Xavi s'ha deixat portar per les ganes de guanyar el premi. No sé com acabarà...

      Gràcies!! M'alegra que t'hagi agradat ;-))

      Suprimeix
  3. Però sí té uns peus fantàstics, en Xavi ha volgut captar els seus moviments i les ones que provoca amb el seu caminar a l'aigua... aquesta noia no ha entès res!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Siiiiiiii!! Exacte!! Sense el seu caminar l'aigua no faria aquests dibuixos. En aquesta foto ella és més protagonista que mai. No és tan sols la seva imatge, és el seu domini sobre tota l'aigua, la composició necessita d'aquests peus! ;-))

      Ara només falta que en Xavi li sàpiga explicar :-))

      Suprimeix
  4. Aquests dos no van bé, no estan en bona sintonia. El relat és bo, m'ha agradat molt. És curiós com cadascú dona el seu gir a la història.

    ResponSuprimeix
  5. Hahahaha!!... Sí que ha donat de sí la meva imatge, amb aquesta història que t'ha inspirat...Molt bé!!
    Gràcies em fa molta il.lusió!!

    ResponSuprimeix

...i moltes gràcies per la visita!!