La parella de Mossos havia
deixat el cotxe uns metres més enllà i s’apropava caminant amb pas decidit, tot
i que la seva expressió era de profunda estranyesa.
- ¿Pero qué significa todo
esto, Paco? –va dir el més jove al seu company.
- Ni idea, Jordi. Vamos a ver
si encontramos al responsable.
En Paco, home d’uns cinquanta
anys, alçada mitjana i un lleuger sobrepès, es va escurar la gola i dirigint-se
a un grup reduït de dones i infants va dir:
- Bon dia. A veure, qui està al davant de tot això? Hem rebut una trucada de la Protectora d’Animals del Camp de Tarragona dient-nos que a la platja de Salou estaven ficant uns animals dins una barca de fusta sense cap mesura de benestar o d'higiene i sanitat.
- Perdoni, va respondre una
dona jove. Haurà de parlar amb el meu sogre o el meu marit. Nosaltres estem
aquí esperant.
- Molt bé. Faci el favor d’avisar-los.
La dona va anar corrent al
que era l’entrada al un petit vaixell de fusta i va cridar “Noè, Sem, Caaaam, Jàfet!
Vingueu, hi ha uns homes que demanen per vosaltres”
Mentre esperaven, els Mossos
comentaven entre ells:
- Lo que no entiendo es de
dónde han sacado tanto bicho, que aquí hay animales de todo tipo.
- No sé, Paco, igual
pertenecen a algún circo, o preparan algún espectáculo. Parecen buena gente.
Just llavors un grup de gent amb samarretes de color verd amb les paraules “Protectora Animals Camp Tarragona” s’apropava a la zona amb pancartes en favor dels drets dels animals, en contra del maltractament, en favor de la vida (No, no eren antiavortistes, he dit “drets dels animals”). Es van aturar a una distància respectable (És que si seguien caminant havien de passar just on hi havia uns lleons) i anaven cridant consignes en favor de les bledes amb patates i altres coses que no s'acabaven d'entendre bé perquè el que duia el megàfon se l'apropava massa a la boca.
La dona ja tornava amb el
sogre i el marit.
- Bon dia, agent, digui, em
dic Noè Filldelèmec i aquest és el meu fill Jàfet Filldenoè. En què els podem
ajudar?
- Home, per començar, si em
podés explicar què fan tots aquests animals salvatges per aquí, campant en
llibertat? Això és molt perillós, poden atacar qualsevol... Però, a més,
vostè els està fent passar a un vaixell... Ens hauria d’ensenyar tota la
documentació sobre la salubritat del vaixell, les estances on estarà cada tipus
d’animal, on van, què faran, quants dies durarà això, etc.
- Sincerament, no en tinc cap.
No... no tinc cap paper. Resulta queee... NOOOOOOOOOO!! NOOOO!! No la matiiii!
Nooooo, no... deixi, deixi...
Una vespa s’havia posat al
braç de l’agent Paco, el qual havia aixecat la mà disposat a aixafar l’horrible
insecte i així lliurar-se d’una dolorosa picada pràcticament segura. Però el
Sr. Noè Filldemèlec la va espantar i després va somriure amb cara de bona
persona.
Els dos Mossos estaven cada
vegada més sorpresos. El Sr. Noè va tornar a començar.
- Com li deia, no en tinc cap
de paper. És que faig això per encàrrec de Déu.
- Disculpi, no l’he entès bé.
Diu que actua per encàrrec que qui?
- De Déu. – Ara en Noè
Filldemèlec s’havia posat seriós. Era un home bo, però es posava molt nerviós
amb els burletes que no respectaven les seves creences.
- Vol dir que està posant un
munt d’animals en una barca perquè li ha demanat Déu?
- Així mateix ho ha dit el
meu pare. – Va afirmar en Jàfet Filldenoè- amb expressió educada però molt
ferma.
Els dos mossos no sabien pas
què fer ni què dir. El tema semblava complicar-se. Els animals salvatges es començaven a posar nerviosos i se’ls
apropaven per ensumar-los i els crits dels manifestants en favor de la màxima
comoditat i bons tractes pels animals no paraven, així que en Paco i en Jordi van pensar què el
millor que podien fer era marxar i anar a informar als seus superiors per
decidir què feien i carregar la responsabilitat a uns altres.
Va ser marxar els agents i el
bo d’en Noè, ignorant absolutament els crits de la colla de les pancartes, va
fer un senyal als seus fills i resta de la família i, en un tres i no res, van
tenir tots els animals dalt el vaixell... Va ser tot fet a una velocitat que
gairebé sembla impossible, però així és com va ser.
Els manifestants cridaven
enfadats esperant que tornessin els mossos, però just llavors va començar a
ploure i van marxar capcots pensant en tornar quan el temps millorés.
Relat escrit a proposta de RELATS CONJUNTS