divendres, 15 d’octubre del 2021

Relats Conjunts: "El pati blau"

 


Diuen que la pandèmia, a més de les víctimes mortals que ha produït i de les persones a les que ha deixat seqüeles (algunes de les quals s’allarguen en el temps sense que, de moment, es trobi una solució) ha tingut també com a conseqüència l’aparició i agreujament de malalties mentals tals com depressió, ansietat, trastorns alimentaris, etc. en definitiva, diverses neurosis que fan patir molt a qui les té i a la gent de l’entorn.

Vaig estar seixanta-tres dies seguits sense sortir de casa. Per res. La Rosana anava a comprar un cop per setmana, em deixava a la porta bosses plenes de tot el que podia necessitar i jo posava un sobre amb els diners que ella em deia.

Quan duia onze dies sense sortir ja m’havia engreixat dos quilos i mig i em passava tot el dia dormint, dormitant o mig adormida, així que li vaig dir a la Rosana que em portés pintura. Ella, que és un tresor, em va portar una capsa d’aquarel·les de vint-i-quatre pastilletes, uns llapis de grafit, un bloc de cartolines amb una textura molt xula “especial para acuarelas” i sis retoladors caríssims amb punta de pinzell.

Quan ho vaig veure em va fer molt gràcia, en tots els sentits; primer perquè sempre havia volgut tenir unes aquarel·les així, amb la seva capseta metàl·lica i tot, i segon, perquè quan jo li havia demanat “pintura” em referia a “pintura de brotxa grossa”, de pintar parets, perquè ens entenguem.

Així que la pobre dona, al dia següent mateix, m’havia portat dos pots de “Azul Cantábrico” de pintures Bruguer, les que anunciava en Cruyff... i em vaig posar a pintar el pati, el jardí, tota la part de petit terreny de la casa, tot blau... En total vaig necessitar vuit o deu pots, ara no me'n recordo. Això em permetia estar fora, no sempre tancada a casa i tenir la ment distreta. No em va quedar massa bé, la veritat. Hi ha trossos molt mal pintats (després la pluja m’ho feia malbé, però això ja ho explicaré un altre dia...)

La qüestió és que fa quinze dies van venir a fer la revisió de la caldera de la calefacció i quan el tècnic va passar pel meu pati blau es veu que ho va trobar original i ho va explicar... Doncs m'han trucat de dues "radios" i demà en faran un reportatge a TV3 i tot!!


Relat escrit a proposta de RELATS CONJUNTS


    

10 comentaris:

  1. He, he, he... sempre em fas riure.

    Suposo que amb la moguda de pintar el pati, ja no es va continuar engreixant... espero.

    Els de l'anunci de Bruguer, la van cagar de totes, totes. En Cruyff mai no hsuria dit "esta es su marca", com a molt hauria dir "este es su marca" o segurament "este es una", però pobres no donaven per més.

    I una altra cosa graciosa és que a tu també, se t'ha escapat un patí, amb accent. 😂

    Bon relat i endavant!!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Un dels comentaris que més m'agrada trobar quan faig un relat és que "ha fet riure" :-D i és que, malgrat alguna vegada he intentat fer-ne algun de trist, no em surt de natural, sempre m'agrada més veure si pot ser graciós ;-)

      També m'has fet riure tu amb el "este es una"... :-D

      Ostres, què deu passar amb el pati accentuat?! Ara ho arreglo hehehe

      Elimina
  2. Ara tocaria aprofitar les aquarel·les i plasmar en un quadre (o més d'un) aquest pati acabat de pintar. La qüestió és seguir buscant una ocupació per "estar fora, no sempre tancada a casa i tenir la ment distreta".

    Al final, el relat és molt optimista i, tal com estan les coses, això és d'agrair. Felicitats!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Resulta que la senyora protagonista del relat és una mica desastre i ara que té unes aquarel·les tan xules (de capsa metàl·lica i tot, que m'ho imagino i el cor se m'accelera) doncs té por de no saber pintar prou bé i "malgastar-les" (Sempre està igual aquesta dona) :-DD

      No puc evitar mirar de donar un toc optimista als relats... Un dia provaré de fer-ne un súper dramàtic hehehe... Em diuen els "professionals" de la psiquiatria i la psicologia que tinc molta, molta, molta sort del caràcter que tinc... I és que una cosa és el caràcter, la forma de ser, i altra molt diferent, alguna patologia que et toca viure (depressió, ansietat, etc.)

      Una persona optimista pot agafar una depressió, enfonsar-se i patir tant com una pessimista, sentir-se en un pou i oblidar tot el seu entorn centrant-se només en la negativitat, la tristesa, el patiment, la falta total de ganes de fer res...

      On és la diferència? Que la optimista, al menor símptoma de millora, (per una medicació o tractament que sigui) se li obre una llumeta i s'agafa amb ungles i dents a aquesta llumeta per mirar de sortir-se'n. I això és una sort immensa.

      Bé, jo aquí explicant la vida... però com a aquestes alçades això ja no ho llegirá ningú hehe

      Elimina
  3. Hehehe...ara, com bé diu en McAbeu, toca estrenar les aquarel·les i fes un bon quadre del pati !! Apa, vinga, mans a la feina !! :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo miraré a veure si la puc convèncer de fer algun quadre bonic, però és una dona molt tossuda i li sap greu estrenar les capses de colors, retoladors, pinzells, etc...

      A veure si s'hi anima! ;-))

      Elimina
  4. Per no voler sortir, ja té opcions noves que mai s'hauria imaginat, la radio i un reportatge a TV3. Gosarà sortir al carrer? hehehe!
    Si t'animes pots venir a pintar a casa. 😉
    Un relat molt divertit.

    Aferradetes, nina.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, sí, el primer dia que va sortir al carrer, per uns segons, va sentir una mica de vertigen... però passats els primers moments ja tot va anar bé... va poder anar a les emisiores de ràdio i els de TV3 van anar a casa seva a fer el reportatge ;-))

      Ara volen escriure un llibre sobre la seva vida hehehe ;-))

      Petoooooooons!!

      Elimina
  5. Mira, els Stay Homas van començar així, penjant vídeos tancats a casa, i ara fan gires per tot el món! Qui sap si et faràs famosa sortint per la tele i et començaran a demanar que pintis més coses!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ai, els Stay Homas, quina gràcia! :-))

      Jo els vaig descobrir abans que es fessin famosos, al principi de penjar els primers vídeos, els vaig trobar un dia per casualitat i al cap de dos o tres dies vaig veure que hi havia més vídeos de la mateixa gent :-D
      Quan es van fer famosos em va fer molta il·lusió... a més que la música que fan està prou bé.

      Ara volen escriure un llibre sobre la meva vida, en català, clar.... Necessitaria algú que en parlés bé... hehehe

      Elimina

...i moltes gràcies per la visita!!