Blog en Stand By

Tres o quatre dies de descans i torno!!

Fins aviat!! :-))

Torre Eiffel (Relats Conjunts)

A partir d'una nova proposta de Relats Conjunts.


La Sara va entrar al quartet petit, va encendre el llum i va mirar el quadre... Efectivament. Ja ho sospitava.

Sense adonar-se que es feia mal, va començar a retorçar-se els dits de les mans mentre seguia, fixa, la mirada en aquella imatge.

Ell li havia portat de Paris i li havia promès que, més endavant, hi anirien tots dos... Tantes coses li havia promès que no havia fet!!

I va ser un dia, com de casualitat, que es va fixar que el quadre no estava com mesos enrere, tan bonic, de línies tan clares i delimitades. Es veia més borrós.

Un cap de setmana que ell havia hagut de marxar de viatge per feina, el quadre va semblar com si s’arrugués en el seu contorn... i quan va començar a tenir reunions de treball fins tard a la nit, la pintura patia ja una decadència constant.

Si!! Ell no ho sabia, però aquell quadre el delatava en les seves mentides, en cada engany que li feia... en cada burla... com si fos el seu Dorian particular!

En veure ara la pobre Torre Eiffel tan malgirbada, torta, deforme, va decidir que ja no aguantaria més.

Supertramp

Per descansar una mica de l'article anterior, que m'ha deixat baldada, em poso una miqueta de música de la que m'agrada. La lletra no és massa optimista, però la música m'encanta.

It's raining again

Oh, it's raining again
Oh no, my love's at an end.
Oh no, it's raining again
and you know it's hard to pretend.
Oh no, it's raining again
Too bad I'm losing a friend.
Oh no, it's raining again
Oh, will my heart never mend.

You're old enough some people say
To read the signs and walk away.
It's only time that heals the pain
And makes the sun come out again.
It's raining again
Oh no, my love's at an end.
Oh no, it's raining again
Too bad I'm losing a friend.

La, la, la, ...

C'mon you little fighter
No need to get uptighter
C'mon you little fighter
And get back up again.

It's raining again
Oh no, my love's at an end.
Oh no, it's raining again
Too bad I'm losing a friend.
Oh!Oh!

La, la, la, ...

C'mon you little fighter
No need to get uptighter
C'mon you little fighter
And get back up again
Oh, get back up again
Oh, fill your heart again ...

(It's raining, it's pouring)
(The old man is snoring)
(He went to bed and bumped his head)
(And he couldn't get up in the
morning)

Nou i greu error socialista

Aquestes Ministres tan somrients acaben de decidir una mesura tan absolutament greu com la venda en farmàcies, de forma absolutament lliure, de la píndola del dia després o sigui:

- Sense recepta.
- Sense seguiment mèdic.
- Sense límit d’edat.
- Sense cap control de les vegades que s’utilitza.

Mentre per, exemple, en aquest país els menors d’edat no poden comprar alcohol ni tabac, sí podran anar a la farmàcia a comprar aquest medicament.

Després de demostrar que és molt progre anar pels instituts explicant a als adolescents l’ús del preservatiu i, per tant, deixant ben clar, que tenen edat més que suficient per a dur una vida sexual activa als 14 anys, per exemple... es veu que el sistema no funciona i ara han de recórrer a altres mesures igualment equivocades.

Penso que es va molt més lluny ensenyant als adolescents que iniciar-se en el sexe quan més aviat millor no és cap meta a la vida ni res especial de que presumir, que tot arriba al seu moment, que intentar relacionar sexe amb amor no és cap cursilada, que anar cada cap de setmana amb una parella diferent no fa “més home” o “més dona”... però això és molt carca, antiquat i els socialistes són molt moderns.

Però, a més, el que no entenc què els hi fa tanta gràcia a aquest parell de la foto és que, una vegada més, tota la problemàtica de salut que això portarà recaurà sobre les nenes, adolescents, noies: o sigui “la part femenina”. Les que es prendran la pastilleta sense cap control, les que després podran tenir problemes hormonals de per vida, seran les nenes.

Per cert, segons publicava l’Agència EFE:

La Organización Médica Colegial (OMC) considera que el anuncio de la dispensación en farmacias de la píldora anticonceptiva de emergencia (PAE), conocida comúnmente como píldora del día después, supone una "clara banalización" de su consumo, especialmente entre la población joven, según manifestó hoy en un comunicado.

La OMC destacó que de esta forma no existe una valoración médica y un seguimiento de su seguridad tanto a corto como a largo plazo, para detectar a tiempo cualquier problema médico que pudiera presentarse con el empleo de la píldora poscoital en determinados pacientes.

Según explicaron representantes de la organización, la PAE es un medicamento y, como todo medicamento, no está exento de riesgos, por lo que antes de su administración debe ser el médico quien haga la valoración del beneficio y el riesgo que esta prescripción supondrá para cada paciente en particular.

I afegeix EUROPA PRESS:

Las mujeres que usen la píldora postcoital más de una vez al mes tienen un mayor riesgo de sufrir accidentes cardiovasculares por las altas dosis de progesterona que contiene este anticonceptivo, según explicó el jefe del Servicio de Obstetricia del Hospital Clínico de Santiago de Compostela, Manuel Macía.

En caso de consumirse de forma habitual pueden influir en la coagulación, aumentando el riesgo de trombosis venosa profunda y embolismo pulmonar, derrame cerebral y el infarto de miocardio.

El problema añadido, explicó el doctor Macía, es que como hasta ahora se dispensaba con control médico se podía alertar a aquellas pacientes con más riesgo, sin embargo, "ahora se podrá hacer sin supervisión y el riesgo de problemas cardiovasculares será mayor", lamentó.

LA LLIGA ÉS NOSTRA!!

Els culés sabíem que ja era nostra. Que des del gloriós 2-6 (que, per fi, feia justícia “visible” a la diferència de joc entre el segon i el primer classificats) havia quedat més palès que mai que només un equip era el mereixedor de guanyar la Lliga. I que aquest equip és el Barça.

Doncs bé, avui això s’ha fet realitat i el Barça, a falta de tres jornades, sense jugar encara, gràcies a la derrota del segon classificat a Vila-real, s’ha proclamat campió!!

Diu en Pep, el nostre Pep, en Guardiola, el nostre entrenador, el noi de Santpedor, que la Lliga és el trofeu més important dels tres als que aspiràvem ja que demostra veritablement una regularitat, una trajectòria: Doncs bé, Pep: Ja la tenim aquí :-)

Aprofito per, una vegada més, entonar el mea culpa per ser una d’aquelles persones que, en principi, no creien en un entrenador tan jove i amb poca experiència: Ni massa jove ni poca experiència... totes les pors van desaparèixer en sentir-lo parlar el dia de la presentació de l’equip en el Trofeu Joan Gamper: Va prometre lluita, treball, entrega i va dir una frase que se’m va quedar gravada (perquè jo hi era!!) “Persistirem fins al final” i així ho ha fet: El meu Barça no s’ha rendit mai. Gràcies Pep!

I aquest trofeu, que és el més important, aquest any ja té un germà petit (tot i que va néixer primer) doncs la Copa va arribar dimecres passat.

Copa, Lliga i... guanyarem la Champions també? No tinc ni idea. Espero que sí, sóc optimista per naturalesa, i crec en el gran potencial del meu equip, però de veritat que, encara que no la guanyéssim, aquest Barça ja no l’oblidaré mai. Mai de la vida.


VISCA EL BARÇA PER SEMPRE!!!

BARÇA CAMPIÓ DE COPA!!!

Ja la tenim aquí, ja ha arribat la primera!!

El Barça d'aquesta temporada ens fa molt feliços!! No tinc paraules... estic tan contenta que obro aquest article - post - entrada - apunt perquè tothom que vulgui cridar, animar, aplaudir, analitzar, comentar... ho pugui fer :-))

FORÇA BARÇA!!

GRÀCIES BARÇA!!

M'ha agradat moltíssim el vídeo que en Cesc ha posat al seu blog per celebrar aquesta victòria, així que li copio :-))

Com son les portes del Cel?

Fa uns dies, l’Alex ens va oferir, en un dels articles del seu magnífic blog, diverses fotos de portes i panys. Precioses imatges preses per ell mateix, com sempre. Per acompanyar el post va posar la cançó de “Knockin´on Heaven´s Door” de Bob Dylan.

Al comentar-li jo si les fotos que posava eren de les portes del Cel (El títol de la cançó diu justament “Trucant a la porta del Cel”) ell em va respondre que com imaginava jo que eren aquestes portes del Cel i la conversa va acabar amb la meva promesa de preguntar als nens de catequesi com creien ells que eren i després fer-ne un article.


Doncs aquí està :-)

Vull aclarir que tot el que posi entre cometes és pràcticament textual perquè vaig estar prenent nota del que deien.

Per començar, jo no vaig preguntar als nens com les imaginaven, perquè no els volia condicionar. La pregunta va ser “Creieu que el Cel té portes o no? I, si en té, com son?”

La primera resposta, majoritària, va ser dir que NO en té de portes. Amb la claríssima explicació d’en Jordi que va dir que no calien perquè no entrem en cos, “És l’esperit. Jesús fa com un poder que ens porta l’ànima directament cap allí”.

En Xavi va matisar dient que “El Cel no en té, però els núvols si”. De la seva explicació posterior vaig deduir que imagina el Cel com una urbanització oberta on els apartaments són els núvols i llavors sí, cadascú a casa seva i cada nuvolet la seva porteta.

Però... ai las!! Resulta que al meu grup de catequesi hi ha un nen, en Joan, que coneixia la cançó d’en Dylan (paraula d’honor que no m’ho invento) i, quan ja estaven tots d’acord a que no hi havia portes, salta ell “Siiiii, clar que n’hi ha!! Si hi ha una cançó que es diu “Knockin´on Heaven´s Door” i es posa a cantar-la!! I jo a cantar amb ell, per suposat (no es pot desaprofitar l’oportunitat d’un duet així)

Vinga, doncs, amb aquesta evidència, tots a dir com eren...

D’acord, si que n’hi ha però sempre estan obertes i si fossin tancades un les pot obrir “de moltes maners, per exemple amb amor i felicitat”.

La Mariona, com sempre, reflexiona una mica i diu que si les portes estiguessin tancades “Dius ‘la pau sigui amb tu’ i llavors s’obren”.

Atenció a les tecnologies celestials: “Les portes són molt, molt grans, molt boniques i totes envoltades de flors, són tan grans que hi cap una foto de cadascú que hi ha dins.” Més o menys la cosa era que, al creuar-les, com una càmera que hi ha a un cantó et fa la foto que, automàticament queda com “impresa” a la porta.

La Núria va afegir que, al costat d’aquestes portes gegantines, hi havia un nuvolet a la dreta i un a l’esquerra i a cada nuvolet un àngel i, al moment de passar “et miren el cor per saber si ets sant i bo”

Preparats...?

Actualització a les 21:19: Bé, confirmat, el BARÇA es proclamarà campió la setmana que ve :-))

Post dinàmic... s'actualitza a cada rampell que m'agafa :-)

Imatge de Pep Guardiola amb la samarreta del centenari i el braçalet de capità (posada a les 18:10)

- Preparat?
- Per què?
- Per aquest vespre, home!!
- Però si jo ja fa temps que no faig res... Aquests "van sols" són boníssims. Guanyen per mèrits propis.
- Noooooo jajaja despistat!! Et dic si estàs preparat per la CELEBRACIÓ!!

----------------------------------------------------------------------------------------------------

La primera edició d'aquest post ha estat a les 13:27 del diumenge dia 10-5-09 i s'anirà actualitzant continuament amb cada nova cosa que em passi pel cap. Per exemple a les 16:56 afegeixo, el We are the champions :-)

Incivisme...

Fa unes tres setmanes, en sortir de Missa, diumenge al migdia, varem anar a donar una volteta pel Parc de Sant Jordi. Estava en obres, molta cosa aixecada i quasi no vaig poder fer fotos de flors, però la petita passejada ja estava bé :-)


Ens varem fixar que, cap al final del Parc, hi havia unes estatuetes que no havíem vist mai (la qual cosa no vol dir que no portin ja cert temps allí, certament, no ho sé). De lluny es veien ben maques, eren un nen i una nena jugant...



Quan ens varem apropar em vaig empipar. Algú les havia tacat amb pintura...



Per què? No entenc quina satisfacció va poder tenir qui ho va fer. De veritat que no ho entenc. Gamberrisme i ja està.

La nena dels tres noms, de Tami Shem-Tov.

No he volgut retallar la foto perquè es veu que està feta al tren. Els trajectes Reus-Barcelona i Barcelona-Reus són uns dels meus moments preferits de lectura :-)

Es tracta de la història real d’una nena jueva holandesa, de nom Jacqueline, durant l’ocupació nazi.

Al principi descriu breument com als jueus cada vegada se’ls va limitant més la llibertat, l’accés a determinats llocs, fins i tot al parc, on hi ha un cartell que diu “prohibida l’entrada als gossos i als jueus”.

Però les coses van empitjorant i arriba un dia que la família (els pares i quatre fills, dels quals ella és la petita) s’han de separar. Llavors, la mare, com si d’un joc es tractés, els canvia el nom a tots, i ella passarà a dir-se Lieneke.

Marxen d’Utrecht, la seva ciutat, i són acollits per diferents famílies holandeses que col•laboren amb la resistència.

Al llibre no s’hi descriuen massa escenes crues, però hi són presents de fons. Pensem que es tracta dels records d’una nena, entre els vuit i onze anys, la qual és perfectament conscient del moment que viu, però a la que no s’expliquen les notícies més esgarrifoses.

Però una de les coses més boniques del llibre és que, durant tot el temps en que està la petita Lieneke vivint (com si fos neboda de la família) a casa d’un metge rural, va rebent, de tant en tant, cartes del seu pare, que la resistència li fa arribar d’amagades. Aquestes cartes són plenes de dibuixos i s’han conservat. A l’actualitat són al museu de Bet Lohamei Haguetaot, departament de nens afectats per l’Holocaust.

El llibre reprodueix, cada quinze o vint pàgines, una d’aquestes cartes que el pare enviava en forma de quadernet (el que la nena rebia era, doncs, com un petit “llibret” d’unes vuit o dotze pàgines petites, cosit i tot pel mig, ple de dibuixos i anècdotes) Aquestes cartes són les que van mantenir a la Lieneke amb il•lusió durant tot el temps que va estar separada de la seva família.


Clicant a sobre la imatge es farà més gran i es pot llegir el text en holandès i la traducció al costat en català.

Acabada la guerra, anys després, a Israel canviarà el seu nom per Nili, ja que Lieneke no és nom jueu. D’aquí ve el títol del llibre. La Nili Goren viu actualment a Haifa i ha col·laborat amb l'autora, Tami Shem-Tov, en la preparació del llibre.

Un cas d'intuició... va ser Gauguin!!

Mon pare ja m’ho deia que jo tenia molta intuïció... i és que quan alguna persona no la veig massa “aigua clara”, alguna cosa rara té...

I per què ho dic això?

Doncs, aquest migdia he rebut un mail d’en Ferran. Ell, com a bon periodista que és, es mira tota la premsa, llegeix diaris de tot el món i, al seu magnífic blog, ens informa i opina. Avui, en Ferran, a l’apartat de Cultura del diari ABC, ha trobat una notícia que m’ha fet arribar. El titular de la notícia és aquest:

Fue Gauguin quien le cortó la oreja a Vincent Van Gogh

I jo què deia, eh? No deia jo que d’en Paul Gauguin no me’n refiava un pel... si és que tinc un ull!!

Després segueix:

Dos historiadores alemanes avanzan revelaciones espectaculares: afirman que fue su amigo Paul Gauguin, con quien coincidió en Arles, quien le cortó la oreja a Van Gogh con un sable.

Si voleu llegir tota la notícia, podeu clicar aquí mentre aneu reflexionant sobre tot això.

Ah!! El diari és d’avui, eh? Oi que és casualitat que precisament ahir em donés per fer el relat de l’orella... a vegades tinc unes intuïcions, unes telepaties, que...

Retrat de Vincent Van Gogh fet per John Peter Russell (Paris, 1886)

Participació als relats conjunts de Sonablog

La Carme va tenir la idea de fer una prova semblant als Relats Conjunts, però, enlloc d'imatge, amb so, amb el so de sOnablOg, ho va comentar amb "l'amo" d'aquest blog, en David, que va trobar molt bé la iniciativa :-)

Aquest és el so en que s'han de basar els textos i a sota poso el relat que aquest so m'ha inspirat:

Està sol amb si mateix, amb els batecs del seu cor angoixat i la por de tot, sol amb el seu somni frustrat que el colpeja durament per dins i li fa molt de mal.

Si, allí no hi ha ningú més que ell, en Vincent, i està sol.

En Paul, el seu admirat Paul, el vol deixar, no creu en ell, no vol compartir aquella idea... potser ja ha marxat, no és per enlloc.

Surt corrents, amarat de la freda suor de l’ansietat, tanca la porta amb fúria, amb ràbia i es trenquen els vidres amb estrèpit... i què importa que es trenquin? què importa res?

Arriba al cafè nocturn de la Place Lamartine, on ni tan sols es fixa en la música que sona, només mira si ell, si en Paul és allí. Les rialles dels companys d’altres nits sonen desafinades i plenes d’alcohol. Al fons, una de les seves noies el convida a quedar-se tot agitant un got buit i una ampolla d’absenta.

Una baralla comença i cau una taula a terra amb tot el que hi havia al damunt...

Ell surt, marxa, en Paul, Paul Gauguin no hi és. S’ha quedat sense ningú. El seu somni ha fracassat... torna a casa, a la casa groga.

Sent uns xiulets a les orelles... pip, pip, pip... Trepitja els vidres de la porta trencada.... pip, pip... S’ajup, n’agafa un tros... Prou xiulet!! Fora aquesta maleïda orella!! Fora tot!!!!

Moltes gràcies, Barça!!

Avui sóc molt feliç!! Estic emocionada :-)

La justícia existeix!! Ha triomfat el futbol i l’equip que millor juga és el que ha guanyat... i com ha guanyat!! El Barça fa un joc espectacular, magnífic!!

0-1 Higuaín (14') - 1-1 Henry (18') - 1-2 Puyol (20') - 1-3 Messi (35') - 2-3 S.Ramos (56')
2-4 Henry (58') - 2-5 Messi (75') - 2-6 Piqué (82')





Avui s’ha demostrat, una vegada més, que en Pep acompleix el que diu... aquell “Persistirem” que ens va prometre el dia del Gamper el porta a la pràctica a cada partit. El Barça lluita, treballa, no es rendeix mai i fa un futbol preciós, fantàstic, màgic!!.

Moltes felicitats, culés!!!

Moltes gràcies, Barça!!!

Editat el 4 de maig a les 0:25 per afegir el video amb els gols :-) Un document històric!!

Versió lliure dels Guerrers de Terracota

Els Guerrers de Terracota es dirigeixen al Portal...

Una versió molt, molt lliure d’els Guerrers de Terracota que proposa “Relats Conjunts”… No sé si valdrà o no, però m’ho he passat molt bé fent el dibuixet, retallant els guerrers, etc :-)

Guerrers de terracota

Basat en una proposta de Relats Conjunts


Exclusiva!!!
Imatges dels entrenaments secrets del Chelsea abans de jugar el partit de semifinals de Champions enfront el Barça al Camp Nou.

Chopin

Chopin és un dels compositors que més m’agraden, potser el que més. M’arriba al cor, la seva música em parla, em transmet un munt de coses... em faria plorar de la pròpia emoció que em produeix.

Aquesta tarda era a un lloc on, de fons tenien posada música clàssica i, de sobte ha començat a sonar aquesta peça... i la poso aquí, per tenir-la guardada i poder-la escoltar sempre que la necessiti.

Nocturn Op. 9 Nº 2 en Mi bemoll major

Més informació sobre els Nocturns de Chopin.

La Mare de Déu de Montserrat

Avui, dia 27 d’abril, és la festivitat de la Mare de Déu de Montserrat, patrona de Catalunya. Aquest és un petit homenatge per a ella i una felicitació a totes les dones, noies i nenes que porten aquest preciós nom.


La Mare de Déu de Montserrat es venera en el Santuari-Monestir de Montserrat, a la muntanya del mateix nom, situada quasi al centre de Catalunya, a uns 30 quilòmetres de Barcelona.

Les notícies d'aquest centre marià són antiquíssimes; es diu que ja en el segle IX hi havia una petita ermita dedicada a Santa Maria que és la que donà origen al santuari.

En el segle XI l'abat Oliba va fundar un petit monestir al costat d'aquest petit temple i l'11 de juliol del 1560 es va beneir la primera pedra de l'actual basílica essent consagrada el 2 de febrer del 1592.

La imatge morena de la nostra Mare prové dels segles XII - XIII i és una talla romànica que ha despertat molta devoció arreu del món. El Papa Lleó XIII la va declarar Patrona de Catalunya l'any 1881.

EL VIROLAI (Lletra de Mn. Jacint Verdaguer i Música de Josep Rodoreda)

Rosa d’abril, Morena de la serra,
de Montserrat estel:
il·lumineu la catalana terra,
guieu-nos cap al Cel.

Amb serra d’or els angelets serraren
eixos turons per fer-vos un palau.
Reina del Cel que els Serafins baixaren,
deu-nos abric dins vostre mantell blau.


El Virolai és un himne en homenatge a la Mare de Déu de Montserrat que ha esdevingut un símbol espiritual i patriòtic dels catalans.

L'any 1880, per celebrar les festes del Mil•lenari de Montserrat, es va convocar un concurs amb l’objectiu de posar música al Virolai que havia escrit Mn. Jacint Verdaguer. El guanyador va ser Josep Rodoreda i Santigós.

El Virolai no es convertiria en un símbol fins ben entrat el segle XX i, a partir d'aleshores, esdevindria no només signe d'espiritualitat, sinó també de catalanisme.

Durant la dictadura del General Franco, quan estava prohibit cantar Els Segadors, el Virolai va ser un himne succedani. Quan es tractava de celebrar victòries esportives catalanes o d'altres circumstàncies, el Virolai feia llavors les funcions d'himne de Catalunya, sobretot en cercles confessionals cristians.



Pregària en català del Sant Pare Joan Pau II quan va ser a Montserrat el 7 de novembre de 1982

Us preguem, oh Pare, que en aquesta basílica, on viu el teu Fill Jesucrist, Fill de Maria, atorguis abundosament la pau, la concòrdia i el goig a totes les tribus peregrines del nou Israel.

Feu, Senyor, que tots els homes encertin a descobrir el profund sentit de la llur existència peregrina a la terra; que no confonguin les etapes i la meta; que modulin la marxa segons l’exemple de Maria.

Ella serà llur Auxiliadora; perquè aquí, a tot arreu i sempre, Maria es Reina poderosa i Mare piadosíssima. Amén.

Biblioteca i Papallona

Hem agafat el costum d’anar molts dies una estoneta a la Biblioteca per la tarda. A vegades no arriba ni a una hora, quan hem de ser al despatx a les cinc, altres dies estem una horeta i mitja... i després anem a casa fent un passeig, poc a poc.

L’altre dia, pel camí, varem veure una papallona... pot semblar estrany però feia anys que no veiem una papallona al carrer i jo, ficant la ma a la bossa per fotografiar-la i el meu marit dient “corre, corre”... i la papallona que marxa volant... i nosaltres parats al mig del carrer per si ella s’aturava també i... ho va fer... agafo la càmera, objectiu a tope i clic... ja tinc la meva papallona :-)


No sé perquè el terra es veu així, que sembla un marbre o no sé pas què, si tan sols és el terra del carrer, al Passeig Sunyer per ser més exactes.

I, parlant de biblioteques, un dia, a Barcelona, deu fer cosa d’un any, a la de Lesseps -Jaume Fuster, es diu- em van renyar per fer fotos... jeje... però ja n’havia fet. Resulta que ahir, a la Biblio de Reus -Xavier Amorós, es diu-, vaig veure una perspectiva que em va fer gràcia i li vaig dir al meu marit, “Creus que em diran alguna cosa si faig una foto?” i em va dir “Des d’aquí no et veu ningú”... sorpresa per la complicitat de la persona que sempre és més assenyada que jo, em vaig animar i la vaig fer... no és res especial, tan sols és la imatge d’una prestatgeria dedicada íntegrament a Gaudí, amb els barrots de l’escala que puja al pis superior per davant :-)


De fet, no és cap meravella de foto... crec que la gràcia estava més en el fet de fer-la que no pas en el resultat