L'home de la botiga d'antiguitats i la calaixera...

"Un home que té una botiga d’antiguitats s’aprofita dels seus coneixements per fer negocis abusius. En realitat, ell no obliga ningú a fer res però enganya tothom. Va per cases de pobles, petits nuclis de població -disfressat de mossèn per aconseguir que la gent no desconfiï d'ell- i, amb una excusa, entra i observa els mobles que tenen. Quan troba quelcom valuós, mira de comprar-ho a preu de saldo donant una explicació qualsevol -però sense revelar per res el valor autèntic del moble-. Després, a la seva botiga, i ja amb la seva personalitat real, ho ven per cent vegades (o més) el que ha pagat.

Un dia, utilitzant les seves estratagemes habituals, arriba a una vella granja on hi ha tres homes... Allí, entre coses senzilles, i sense que els seus amos coneguin l’immens valor de la peça, veu una calaixera Chippendale autèntica que, segons li expliquen, van comprar a la subhasta dels bens d’un granger que havia mort feia temps.

L’home, sense gairebé poder dissimular la seva emoció, els hi deixa anar una de les seves mentides, dient que aquell moble té unes potes que li serien molt útils per una tauleta que ell té... que els hi compra perquè li fan gràcia les potes i que de la resta en farà llenya. Després de negociar el preu, li venen per 20 lliures (ell ja pensa que el seu valor real pot ser de més de 20.000!!) i va a buscar la seva furgoneta, que ha deixat aparcada a l’entrada del poble, per endur-se el moble.

Quan torna a la granja s’adona que, per estalviar-li feina, els tres homes han serrat les potes i han destrossat a cops de destral la resta... perquè ho pugui fer servir de llenya, tal com ell els havia dit..."

Aquest és el petit resum d'un relat de Roald Dahl que he llegit avui. Esperava una mica més d'aquest recull de relats que, tot i estar bé, pensava que encara m'agradaria més. Malgrat tot, aquest m'ha fet tanta gràcia, que he decidit convertir-lo en post.


Thomas Chippendale (Otley, West Yorkshire, 5 de juny de 1718 - 13 de novembre de 1779) fou un dels "tres magnífics" creadors de mobiliari del segle XVIII anglès, al costat de Thomas Sheraton i George Hepplewhite. Es dedicà al disseny i a fabricació de mobles. En 1754 es va convertir en el primer del seu gremi en publicar un llibre amb els seus dissenys, anomenat Gentleman and Cabinet Maker's Director. Va tenir tres edicions el 1754, 1755 i 1762.

Al principi, Chippendale va treballar associat amb James Ranni i, més tard, amb Thomas Haig. Els seus dissenys es van fer molt populars entre mitjans i finals del segle XIX, arribant a donar nom a un estil. (Copiat de la Viquipèdia)

Estàtua de Thomas Chippendale

La “meva” cançó a La Transmissió d’en Puyal... i sorpresa final.

Diumenge per la nit, després d’haver-ne parlat a Barcelona amb la meva germana i en Josep Lluís, m’hi vaig posar i la vaig escriure. Quan va estar llesta, i recordant un post de la Zel, (tot s’ha de dir) la vaig enviar al correu electrònic de la Transmissió d’en Puyal, malgrat estava gairebé segura que aquella adreça només estava activa durant els partits, però vaig pensar “qui sap, potser sí que ho miren sempre”... i ho van mirar!!

Dimarts, abans del partit de tornada de semifinals de Champions, l’equip d’en Puyal en va parlar, i fins i tot, la Coia Ballesté en va cantar un trosset!! Jo havia sortit de catequesi a les vuit del vespre, feia poc que havia arribat a casa i encara no havia engegat la ràdio (l’ordinador sí) i van començar a arribar comentaris avisant-me: el Joan, l’Elur, en McAbeu... Gràcies, companys!!

Però... jo no ho havia sentit!!... Quin greu em sabia!!

En respondre el correu d’en Mac li vaig deixar anar una indirecta sobre el tema i ell, que és un mega-crack, la va captar i em va enviar el tall concret de l’emissió, el moment just en que parlen del “Por qué, por qué”. Així que, gràcies a ell (gràcies, MAC!!), podeu escoltar (redoblen els tambors):

La meva cançó a la TdP!!

I ara ve la traca final. No sé si demà em penediré d’això i ho trauré o bé, en un acte de valentia, ho deixaré tal qual... Perquè sé que, per molt que digui, a partir d’ara m’identificareu amb aquesta veueta ridícula... però no és així. Si algú em coneix i ha parlat amb mi, podrà assegurar que la meva veu és molt més greu que aquest espinguet mig afònic (estic refredada) i que la causa és que el karaoke aquest surt en un to molt més alt del que per a mi seria normal. Però bé, m’arriscaré...

Senyores i senyors, en el post més ximplet que he fet mai... Presento:

Jo cantant el “Por què, por què” de la Rita Pavone,
amb lletra versió “Mourinho”

A la mitja part, la publicitat...

Quan vaig obrir el meu blog-botigueta-anti-crisi, les primeres persones que em van fer “compres” van ser de la famíla, clar... Punts de llibre i clauers.

La meva mare, entre altres coses, es va quedar el clauer amb la samarreta del Barça, cosa que em va fer molta gràcia. Casualment, al cap de molt pocs dies se li va trencar el que tenia!!... llavors va decidir utilitzar el que m’havia comprat. La sort va voler que llavors va anar a casa una amiga seva i, quan ja marxava, va veure la clau a la porta, amb el clauer, va dir que el trobava molt bonic i la meva mare li va fer tota la publicitat... i n’hi va encarregar sis!! :-)
Els vaig anar fent i un dia que varem anar a Barcelona els hi vaig deixar perquè em fes d'intermediària hehe.


Doncs aquest migdia m’ha trucat per explicar-me que havia vist la seva amiga i que estava encantada amb els clauers! A més, resulta que uns familiars seus que viuen a l’estranger i són molt del Barça properament vindran a passar uns dies aquí i ella ha decidit obsequiar-los amb aquests clauers que, en principi, havien de tenir uns altres destinataris (la filla, el gendre i més gent propera), per la qual cosa ha dit que em prepari que segurament me’n demanarà més... Així doncs, i tenint en compte que en una altre comanda també me n'havien demanat un, proclamo els meus “clauers samarreta del Barça” com a producte estrella de la meva botigueta i a la meva mare com a una magnífica “representant”

Per cert, parlant de rankings, en segon lloc, a molta diferència, està el joc sencer de punts de llibre “Les quatre estacions”, que ha tingut ja tres comandes.

En tercer lloc, el joc de punts de feltre... que us asseguro que van genial! Es poden doblegar i no passa res!... Allò típic de portar un llibre a la bossa amb el punt i que surti tot fet malbé no passa amb els punts de feltre! En Josep Lluís en té un (el de color verd) i n’està encantat :-)

Mireu com creix

Jo, que el recordo fa vint anys, molt més petit, em fa gràcia perquè em sembla que hi veig la diferència... oi que sí?

8 de juliol de 2009

25 d'abril de 2010

22 d'abril de 2011

El Karaoke del "¿POR QUÉ?"

Dedicada als amants del bon futbol que estan farts de cert nefast entrenador.

Instruccions per jugar:

1.- Cliqueu el vídeo i escolteu.
2.- Quan la Rita Pavone comenci a cantar, vosaltres canteu al damunt però amb la meva lletra.
3.- A passar-ho bé!!

¿Por qué, por qué
los domingos tras el futbol siempre lloras,
te lamentas con frases acusadoras,
te lamentas,
Por qué, por qué
te repites tanto una y otra vez?

Quizás, quizás,
tu memoria es un poquito selectiva
y tu táctica en exceso defensiva
Deberías...
quizás, quizás
olvidarte de patadas y jugar

Lo buscaré
y comprobaré
pues en Internet
se puede encontrar

Errores hay
para repartir
tu verás
Muy mal, muy mal, muy mal vas a quedar.

¿Por qué, por qué
una táctica creativa tu abandonas
y aburres a tantísimas personas
y aburres
Por qué, por qué
no planteas juego limpio alguna vez?

Lo buscaré
y comprobaré
pues en Internet
se puede encontrar

Errores hay
para repartir
tu verás
Muy mal, muy mal, muy mal vas a quedar.

¿Por qué, por qué
Tanto en Chelsea como en Inter te quejabas,
de horarios y arbitrajes deplorabas,
te quejabas
Por qué, por qué
no admites tus derrotas de una vez?

¡No admites tus derrotas de una vez!


Nota:
Cançó original en italià: La partita di pallone.- C.Rossi - E.Vianello
La lletra d'aquest post és meva :-)

De cinema...

Molt bon cap de setmana!! :-)

És així com m'agrada a mi... i no en sabria dir res més...

MOLTES GRÀCIES, PEP!!!

El meu país és tan petit
que quan el sol se'n va a dormir
mai no està prou segur
d'haver-lo vist.
Diuen les velles sàvies
que és per això que torna.
Potser sí que exageren,
tant se val! és així com m'agrada a mi
i no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d'amor pel meu país.
El meu país és tant petit
que des de dalt d'un campanar
sempre es pot veure el campanar veí.
Diuen que els poblets tenen por,
tenen por de sentir-se sols,
tenen por de ser massa grans,
tant se val! és així com m'agrada a mi
i no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d'amor pel meu país.
El meu país és tant petit
que sempre cap dintre del cor
si és que la vida et porta lluny d'aquí
i ens fem contrabandistes,
mentre no descrobreixin
detectors pels secrets del cor.
I és així, és així, com m'agrada a mi
i no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d'amor pel meu país.
El meu país és tant petit
que quan el sol se'n va a dormir
mai no està prou segur
d'haver-lo vist.

Editat a les 0:40 del dia 28

NOTA:

Potser alguns dels que passeu per aquí coneixeu a l'ALBERT del Blog El Racó Blaugrana... és un blog que actualment està pràcticament inactiu doncs el seu amo té poc temps a causa dels estudis, però és un culé de primera categoria.

He llegit a ca l'ELUR que l'ALBERT ha tingut un accident de moto i justament l'estaven operant mentre es jugava el partit. L'operació ha anat bé i ara toca recuperar-se...

L'ELUR ha proposat al seu blog, i jo m'hi sumo, que li deixem missatges d'ànim allí, a casa seva, al RACÓ BLAUGRANA... Us hi apunteu? :-)

Moltes gràcies i FORÇA BARÇA!!

Diada de Sant Jordi.- Joc Literari 202

Aquesta vegada la proposta de Relats Conjunts i dels Jocs Literaris d’en Jesús M. Tibau han coincidit en el tema: la nostra estimada tradició de sant Jordi. Seguint l’exemple de l’Elvira, he fet com un relat en dues parts, el primer, ahir, per Relats Conjunts i la continuació, que podeu llegir tot seguit, pels Jocs Literaris:


Després de tota una vida de no aconseguir fer realitat cap dels seus somnis, aquell Sant Jordi dels seus cinquanta anys va pensar que ja havia arribat el moment de tocar de peus a terra. Va esborrar de l’ordinador tots els seus escrits i va tirar les seves llibretes a una de les bosses de paper que feia servir per la recollida selectiva. Va seure al sofà, va respirar fons i va tancar els ulls.

De fet, no sabia com es feia això de ser realista. Ja en sabria? Tota la vida havia estat una somiadora. És el mateix ser somiador que infantil o immadur?

És normal pensar que les coses poden tenir sentiments? És que ara li sabia greu haver tirat les llibretes... De fet, les podia recuperar perfectament ja que la bossa on les havia llençat era ben neta, tan sols hi havia uns cartronets i molts papers de propaganda. Què pensarien els seus quaderns? Tantes vegades com els havia mirat amb tendresa, pensant que algun dia aniria omplint les seves pàgines d’històries magníficament escrites...

Es va aixecar, va rescatar els seus blocs -que es van alegrar molt d’aquesta salvació in extremis- i es va posar la jaqueta per baixar a tirar la resta al contenidor... i, un cop al carrer, va arribar fins la placeta. Les parades de llibres i roses ja començaven a tancar, tot i que algunes persones encara feien les darreres compres. Ja no hi havia escriptors signant les seves obres i els dependents anaven guardant en capses de cartró els llibres que no s’havien venut.

Una nena gitana d’uns deu o onze anys, despentinada, amb cara de cansada i un somriure preciós, oferia roses a dos euros, les mateixes que al matí en costaven cinc i a primera hora de la tarda quatre. La va mirar i va pensar que ja era hora que la petita descansés... n’hi quedaven sis... les hi va comprar totes i n’hi va donar quinze eurus. La xiqueta li va deixar anar un gràcies tan expressiu i tan alegre que la va fer riure.

Ella mateixa s’acabava de regalar sis roses, no estava malament. Mai n'havia tingut tantes. Sis roses comprades a una nena preciosa, una nena d’ulls foscos i riallers, una petita que va marxar corrents, fent saltironets.

Ben mirat, aquell dia tampoc era tan horrible com havia pensat feia unes hores... va romancejar una mica mirant com tothom anava plegant i la plaça es buidava.

Quan ja donava mitja volta i anava caminant poc a poc de camí cap a casa, uns copets a l’esquena la van fer girar. La petita gitana, amb el mateix somriure d’abans i amb el braç ben estirat li estava oferint un llibre. Un llibre vell però encara ben conservat. Movia la maneta amb insistència indicant de forma indubtable que volia que l’agafés.

- És per mi?
- Si senyora, per tu que m’has comprat les roses.
- Me’l regales? Ja ho saben a casa que has agafat...?
- No l’he agafat pas de casa, senyora, que te l’he comprat allí -I amb el seu dit va senyalar enèrgicament la darrera parada que tancava, d’una antiga botiga de llibres vells i d’ocasió- L’he comprat jo, amb els tres eurus que sobraven. Té, agafa’l, és un regal de sant Jordi. Has de dir que sí.
- I tant que dic que sí! I moltíssimes gràcies!!

La nena no es va esperar més, rient, va marxar, creuant la placeta corrents. I ella va sentir com un munt d’il•lusions i ganes de viure renaixien al seu cor. Va mirar el títol del llibre... “Grandes esperanzas”, de Charles Dickens.

Diada de Sant Jordi (Relats Conjunts)

Diada de Sant Jordi. Florista a la Rambla.
Text escrit a partir d'una proposta de Relats Conjunts

Quan era petita el seu pare li deia que dibuixava molt bé, i ella s’alegrava pensant que així era... fins el dia que va veure una làmina de la Sílvia, molt millor que el que ella havia fet mai.
D’adolescent li deien que era molt afinada cantant, però ella escoltava la Laura i sabia que la seva veu, malgrat no ser lletja, no resistia la comparació.
De més grandeta, algú li va dir que llegia molt bé, i s’ho creia, i es veia treballant a la ràdio i... fins que va sentir la Sònia, recitant amb una veu clara, neta i bonica, molt més maca que la seva... i va entendre que allí no tenia res a fer.
De jove sentia que tenia facilitat per entendre’s amb els més petits, pensava que potser seria una bona mestra, però quan va veure la Glòria i la Marta, en plena conversa preparant-se una classe, va sentir clarament que ella no podria arribar mai a fer-ho com elles.

Coses tan diverses! I així una vegada i una altre... Ara, a la maduresa, era conscient que no sabia fer res bé. No destacava en res. Mitjania en tot. Una acceptable suplent per si un dia manquessin els titulars, però res més.

Sant Jordi... Va passar per davant de les parades dels llibres. Alguns autors signaven les seves obres i se’ls veia contents i feliços. Novel•les, poemes, eren com els seus fills, n’estaven orgullosos. Es sentien satisfets. Ho havien aconseguit.

En arribar a casa va agafar les seves llibretes i les va tirar. Va engegar l’ordinador i va esborrar tots els documents començats amb intenció de fer alguna cosa que valgués la pena. Havia somiat alguna vegada en ser escriptora? Ridícul. Ja ni ho volia provar.

Bona Pasqua!

Pasqua: pas de mort a vida!
Crist ha ressuscitat, al·leluia!!

Kariye-Cami (Sant Salvador de Cora) de Constantinoble (s. XIV)
En aquest icona de la Resurrecció Jesús agafa Adam i Eva i se'ls emporta cap amunt
simbolitzant la salvació de la humanitat.

Passat el repòs del dissabte, Maria Magdalena, Maria, mare de Jaume, i Salomé van comprar olis aromàtics per anar a ungir el cos de Jesús. El diumenge, molt de matí, arribaren al sepulcre a la sortida del sol. Es deien entre elles:

- ¿Qui ens farà rodolar la pedra de l'entrada del sepulcre?

Llavors van alçar els ulls i s'adonaren que la pedra ja havia estat apartada; era una pedra realment molt grossa. Van entrar al sepulcre i veieren assegut a la dreta un jove vestit de blanc, i s'esglaiaren. Ell els diu:

- No us espanteu. Vosaltres busqueu Jesús de Natzaret, el crucificat: ha ressuscitat, no és aquí...

(Evangeli de Marc 16, 1-6)

BONA PASQUA!!

Dijous, Divendres i Dissabte Sants

El Dijous Sant és el darrer dia de la Quaresma. El poble jueu, en el seu sopar pasqual, celebra el gran esdeveniment de l’Èxode: el pas de l’esclavatge d'Egipte a la llibertat.
Jesús també el celebrava amb els seus amics i va ser llavors que ens donà el seu propi Cos i Sang per aliment, la seva mateixa Persona.
Avui, els cristians, celebrem doncs, l'institució de l'Eucaristia. Recordem el darrer sopar de Jesús amb els seus deixebles, el que podriem dir que va ser "la primera Missa". Eucaristia vol dir "acció de gràcies".
També és el dijous quan recordem el nou manament de Jesús “estimeu-vos els uns als altres tal com jo us he estimat” (Joan 13, 34)

"Jesús, sabent que el Pare li ho havia posat tot a les mans, i que havia vingut de Déu i a Déu tornava, s'aixecà de taula, es tragué el mantell i se cenyí una tovallola; després va tirar aigua en un gibrell i començà a rentar els peus dels deixebles i a eixugar-los amb la tovallola que duia cenyida." (Joan 13, 3-6)
"Després de rentar-los els peus, es va posar el mantell i s'assegué a taula altra vegada. Llavors els digué: ¿Enteneu això que us he fet? Vosaltres em dieu "Mestre" i "Senyor", i feu bé de dir-ho, perquè ho sóc. Si, doncs, jo, que sóc el Mestre i el Senyor, us he rentat els peus, també vosaltres us els heu de rentar els uns als altres. Us he donat exemple perquè, tal com jo us ho he fet, ho feu també vosaltres. Us ho ben asseguro: el criat no és més important que el seu amo, ni l'enviat més important que el qui l'envia. Ara que heu entès tot això, feliços de vosaltres si ho poseu en pràctica! " (Joan 13, 12-17)





El Divendres Sant està centrat tot ell en la Creu, sabent que, amb la seva mort, Jesús vencerà “la mort”. “Si el gra de blat, quan cau a la terra, no mor, queda ell tot sol, però si mor, dóna molt de fruit” (Joan 12,24)

"Prengueren, doncs, Jesús, i, portant-se Ell mateix la creu, va sortir cap a l'indret anomenat “Lloc de la Calavera”, que en hebreu es diu Gòlgota. Allà el crucificaren, juntament amb dos més, un a cada banda, i Jesús al mig. Pilat va fer escriure un rètol i el féu posar a la creu. Hi havia escrit: «Jesús de Natzaret, el rei dels jueus». Molts dels jueus el van llegir, perquè l'indret on havia estat crucificat Jesús queia prop de la ciutat. El rètol era escrit en hebreu, en llatí i en grec. Però els grans sacerdots digueren a Pilat: «No hi escriguis: ‘El rei dels jueus’. Posa-hi: ‘Aquest va dir: Jo sóc el rei dels jueus’. Pilat contestà: «El que he escrit, ja està escrit». Els soldats, quan hagueren crucificat Jesús, van agafar el seu mantell i en feren quatre parts, una per a cada soldat, i també prengueren la túnica. Però la túnica era sense costura, teixida d'una sola peça de dalt a baix, i es digueren entre ells: «No l'esquincem; sortegem-la a veure a qui toca». S'havia de complir allò que diu l'Escriptura: «S'han repartit entre ells els meus vestits; s'han jugat als daus la meva roba». Això és el que van fer els soldats. Vora la creu de Jesús hi havia la seva mare i la germana de la seva mare, Maria, muller de Cleofàs, i Maria Magdalena. Quan Jesús veié la seva mare i, al costat d'ella, el deixeble que ell estimava, digué a la mare: «Dona, aquí tens el teu fill». Després digué al deixeble: «Aquí tens la teva mare». I d'aleshores ençà el deixeble la va acollir a casa seva.

Després d'això, Jesús, sabent que tot s'havia realitzat, perquè s'acabés de complir l'Escriptura, va dir: «Tinc set». Hi havia allà un gerro ple de vinagre. Van posar al capdamunt d'un manat d'hisop una esponja xopa d'aquell vinagre i la hi acostaren als llavis. Quan Jesús hagué pres el vinagre, va dir: «Tot s'ha complert». Llavors inclinà el cap i va lliurar l'esperit. " (Joan 19, 16-30)



El Dissabte Sant, Jesús és en el Sepulcre. Ell ha pres damunt seu el dolor, la mort i el silenci. L’Església no celebra cap Sagrament. La comunitat cristiana prega i medita.

Porra futbolera: Final Copa del Rei

Com enyoro fer posts, doncs ara en faré un de breu :-)

Tan sols per dir-vos que si voleu participar a la Gran Porra Futbolera sobre la final de la Copa del Rei, podeu anar al blog de SÀNSET i UTNOA i deixar el vostre pronòstic




Feu clic damunt del botó blau i anireu al blog en qüestió.

Ull, he dit el botó blau... No toqueu res més perquè podria passar quelcom que... bé, quelcom que millor que... Res. Cliqueu el botó blau.

Post 540

Mentre vaig fent els meus punts de llibre, deixo musiqueta... Una cosa que m'agrada fer... buscar versions. Trobo que està bé per celebrar el post 540... ;-)

You've got a friend.- James Taylor / Tens un amic.- Gossos

No té ni títol!!

“Havia llegit coses semblants en alguns relats... la persona que havia perdut la seva ombra!!
En el que mai havia pensat és en el que ara li passava a ella... Des de feia uns dies tenia dues ombres... totes dues la seguien arreu!
I què dir de l’eco doblat de les seves petjades...
I la sensació de sentir-se observada...”

- Res... no m’agrada...

L’Anna va esborrar el document i en va començar un altre...

“La dona del tren s’havia fet alguna mena de cirurgia estètica, aquells pòmuls eren la cosa més artificial que havia vist mai. El resultat era que, en pujar les galtes, els ulls havien quedat empetitits i l’efecte global semblava una escultura moderna, d’aquelles mal fetes que es paguen tant...”

- I què...? Fora...

Documento15

“Mirant per la finestra, la sensació de vertigen era tan forta que va fer un pas enrere espantada...” ...

- Oh, prou!!

INICIO - APAGAR

Molt divertit ;-)

Fa uns dies, arrel d’un comentari al blog de llibres d’en XeXu, vaig recordar el personatge d’en Frank Spencer, vaig buscar aquest vídeo i el vaig enllaçar allí, amb la idea de posar-lo també aquí un cap de setmana d’aquells que et fa gràcia posar una cosa però que no tens ganes de fer res massa espès... Mireu-lo, és molt divertit! ;-)

La Seu d'Ègara (Esglésies de Sant Pere de Terrassa)

L’any 2011 el vaig començar a Terrassa. Hi vàrem anar el dia 31 i varem tornar el dia 2 per la tarda. Aquest breu període de temps comprenia dues jornades de precepte: el primer dia de l’any, festivitat de Santa Maria mare de Déu, i el dia 2 que era diumenge.

Amb la meva germana com a guia egarenca, varem poder conèixer dos temples ben diferents: El dia 31 varem anar a la missa de vigília a la Catedral i el dia 2 ens va dir que ens portaria a un lloc molt maco, que segur que ens agradaria, va ser llavors quan vaig descobrir aquest preciós conjunt monumental, únic a Europa.









En un mateix recinte, tres esglésies diferents, amb funcions diverses: Sant Pere, Sant Miquel i Santa Maria. De les tres, Sant Pere, la més gran és el temple Parroquial i l’única que està permès fotografiar per dins, així que totes les fotos d’interiors corresponen a aquesta. Copio de la web de l’Ajuntament de Terrassa: “L’església parroquial de Sant Pere, d’estil romànic (segle XII) però amb alguns murs del segle VI, conserva al seu interior un tresor extraordinari: el retaule preromànic de pedra (segle X), únic al món per les seves característiques.”

De les imatges superiors, les dues primeres fotografies són de Sant Pere i les altres de Sant Miquel i Santa Maria des de diferents angles.


Restes dels mosaics que hi ha dins el recinte.










Diverses fotos de l'interior de Sant Pere, les tres immediatament anteriors al text corresponen al retaule de pedra, l'explicació del qual també copio de la web de l'Ajuntament de Terrassa: "El retaule petri de l’església de Sant Pere és una peça artística singular, tant per la seva cronologia, datada entre els segles VI i VIII, com per la seva concepció com a retaule, en un període en que es pintava sobre els murs dels absis directament. La peça cobreix el lòbul central de l’absis i està decorada amb pintura mural. Presenta dos registres dividits per una biga de fusta. La part inferior arranca del paviment de mosaic i emmarca una part central rectangular, horadada per un armari d’època posterior, on es reconeixen unes figures de cos sencer d’època gòtica que semblen configurar una mateixa escena. La part superior està organitzada en dues rengleres d’arcuacions que formen dues fornícules superiors i quatre d’inferiors, on es representa el Tetramorfos o símbols dels quatre evangelistas. PIntats al mur, entre les fornícules es reconeixen diversos personatges alats, potser àngels."




I, per acabar, una altre de les meravelles que es poden veure, el retaule dels sants Abdó i Senen. Copio de la web Pobles de Catalunya.cat: "Està situat al braç esquerre del transsepte de l'església de Santa Maria. Va ser pintat per a l'església de Sant Pere l'any 1460. El seu autor, Jaume Huguet, és un dels pintors més destacats del gòtic català i aquesta és una de les seves obres més conegudes. Al plafó central podem veure les imatges dels sants i al seu voltant diverses escenes de la seva vida i del seu martiri. A la part superior hi ha un Calvari. A la part inferior estan representats els sants metges Cosme i Damià i dues escenes de la seva vida, un trasplantament miraculós de cama i l'escena del seu degollament."

Algú sap què és això? (Segona pista inclosa)

Anava a preparar un post nou sobre un lloc molt maco que vaig descobrir el passat dia 2 gener i, mentre mirava les fotos per posar, n’he vist una que m’ha recordat el joc que vaig fer l’any passat. Llavors he pensat que esperaria una mica per fer l’entrada que anava a fer i, de moment, posaria aquesta enigmàtica imatge, a veure si algú tenia idea de què era... i, en donar-vos la solució, faré el post sencer.

Això sí, no marxeu lluny de les nostres fronteres. Som a Catalunya ;-)

PRIMERA PISTA:



Si ningú ho sap, demà a la tarda editaré el post i hi posaré una altre imatge, del mateix lloc, però ben diferent... i així aniré fent fins que algú l'encerti :-)

Editat dimarts a les 17:20
SEGONA PISTA:



Editat dimarts a les 20:45
JA TENIM GUANYADOR, EN McABEU!! ÉS TRACTA DE L'ESGLÉSIA DE SANT PERE, DE TERRASSA, DINS EL CONJUNT MONUMENTAL DE LA SEU D'ÉGARA:
Torno a posar el post a la seva hora primera.

Bona pinta...

És cert... no està guanyada. No ens precipitem... i ho dic de veritat... Ara bé... No creieu que això té moooolt bona pinta? ;-)