Fa uns dies, vaig començar a veure a diferents blogs que visito habitualment, un petit anunci on es parlava de l’apadrinament a una paraula. Una acció conjunta a la xarxa per sumar-nos a la cloenda dels actes “
2011. Any de la paraula viva”.
Alguns companys catosfèrics, davant la dificultat de triar una única paraula, van fer petits escrits als seus blogs demanant idees. Jo m’ho vaig copiar, tot esperant mots de caire objectiu relacionats amb la barreja de temes que sempre regna en el meu estimat i caòtic blog, però em vaig trobar amb unes paraules precioses:
Artesania, Miscel·lània, Alegria, Companyerisme, Amistat, Companyonia, Macedònia, Assumpta, Miscel·lània, Tertúlia, Acollidor, Acolliment, Acollir, Arbre, Núvol, Vida, Relatos, Enginy, Enginy, Espontaneïtat, Optimisme, Picarol, Somriure, Franc, Genuí, Personal, Escalf, Calidoscopi, Miscel·lània, Empenta, Compartir, Frescor.Això em va fer canviar d’idea i vaig decidir triar la paraula
GRÀCIES! i dedicar-la a totes les persones que sempre passen per aquí a llegir, a dir la seva i que, quan els demanes ajuda per buscar una paraula, són capaços d’emocionar-te!!
I ara he de fer un post sobre aquesta paraula...
Començaré explicant una anècdota:
Tinc un germà, tretze mesos i tretze dies més jove que jo (no som supersticiosos). Un dia, fa molts anys, posem vint-i-cinc, o més, li vaig demanar si em podia acompanyar no sé on a fer no sé què (és veritat que no ho recordo). Crec que era a comprar alguna cosa i potser era El Corte Inglés, però no ho juraria. Ell em va dir que sí i em va acompanyar... (suposo que la cosa deuria ser pesada, o s’hauria de muntar... no sé, la qüestió és que era un favor que em feia, m’anava molt bé que vingués ell).
Així que, mentre anàvem caminant jo li vaig dir quelcom semblant a:
- Ostres, gràcies per acompanyar-me, eh? em fas un favor molt gran perquè jo sola no hagués pogut.- De res, dona...I vàrem seguir parlant d’altres coses...
Als cinc o deu minuts jo torno:
- És que t’ho agraeixo de veritat, eh? Si no arribes a venir tu, no sé pas si jo...- Però si no em costava res, de veritat, no pateixis.I vàrem continuar amb la conversa... i de nou jo:
- Ai, és que estic molt contenta que m’hagis acompanyat... et sóc ben sincera, moltes gràcies...- Però, tia... vols parar ja de donar-me les gràcies? No conec persona més pesada que tu donant les gràcies. Para!!... Que no em costa res, però no em diguis més “gràcies”, que ja no sé que contestar-te!I vàrem acabar tots dos rient a base de bé.
Des de llavors, moltes vegades he recordat aquesta anècdota perquè m'adono que, quan algú em fa un favor, o m’ajuda, o em fa una sorpresa, un regal... no pararia de donar les gràcies... i, quan en sóc conscient, paro perquè penso que fins i tot puc incomodar l’altre persona que, com el meu germà, ja no sabia ni què respondre a un agraïment tan repetidament manifestat. El cert és que no faig comèdia, em surt així!!
Per continuar, i donat que aquest post ha de ser “al meu estil” (així deien les instruccions) no hi pot faltar un petit toc religiós:
Porta de la Sagrada Família. Barcelona
... un petit toc culé:
... música!!!Una de les cançons més boniques d'Abba.
Thank you for the music.- Gràcies per la música!!
I ara, una curiositat... he buscat “GRÀCIES” al DIEC i al DICCIONARI DE LA LLENGUA CATALANA i m’he trobat que l’accepció que jo buscava estava mooooolt avall... Millor dit, que quan jo posava "Gràcies" així, tal qual, no em sortia, sinó que anava a "Gràcia"... Vegeu la recerca.
DIEC:
DICCIONARI DE L'ENCICLOPÈDIA CATALANA:
Espero que no us hagi semblat massa curt... ehem... i si heu arribat fins aquí...
MOLTES, MOLTES GRÀCIES!! ;-))
