Barcelona pel procés!

Teniu feisbuc?
Sou independentistes?
Doncs, si voleu, passeu a fer un "m'agrada" a aquesta pàgina. Gràcies!!

https://www.facebook.com/Bcnpelproces

Bona oïda musical...

Dissabte passat va tenir lloc l'Eurovisión, festival que, si puc -i ja faig jo el possible i l'impossible per poder- no em perdo mai... Tot i que ja no és el que era, tot i les trampes entre els països votant a "our dear neighbours" sense cap mena de vergonya...

...tot i el fet que es voti més l'espectacle i cridar l'atenció que no pas una bona canço, una bonica música o una bella veu... Però és igual, una tradició és una tradició i aquella nit jo estic al peu del canó, amb llibreta i boli, apuntant una frase de cada cançó per recordar qui és qui i fer la meva llista de favorits.

I, de cop, canta Àustria i jo dic "quin plagi!" i en Josep Lluís diu "plagi!" i rebo un missatge de ma germana dient "vaja plagi..." Després, em poso a buscar per Internet i, efectivament, hi ha qui diu que aquesta cançó en plagia dues... però NO, no són aquestes dues les que jo volia dir. Jo em refereixo al començament de la cançó. Això sí, sóc incapaç de recordar la peça a la que em recorda... Per tant, necessito d'algú amb bona oïda musical perquè em digui a quina cançó li recorden els primers segons d'aquesta:

Per cert, si voleu saber a qui diuen els entesos que plagia us deixo el vídeo, però jo NO vull dir això (que també), jo vull dir només començar.

Vinga, va, neurones a treballaaaar!!

Ungles

A vegades em ve una idea per fer un post, busco material i, després, no el faig. Després, passat molt de temps, buscant a l'ordinador imatges per alguna altre cosa, em trobo amb "allò" que no vaig fer servir i llavors faig el post. És un sistema perfectament desorganitzat que tinc patentat des de que vaig fer sis anys ;-)

El tema en qüestió són les decoracions "unglils". N'hi ha per a tots els gustos... mireu, mireu...

I arribem a les que, sense ser les que mostren un acabat més perfecte, a mi m'agraden més :-)

Invocació a Sant Jordi...

Reconec que fins fa uns minuts desconeixia l'existència d'aquest vídeo, però me l'han passat per posar-lo al blog de la Parròquia i m'ha agradat tant que també l'he portat cap aquí ;-)

I el jersei, què?

El passat 28 de desembre vaig fer un post en que mostrava unes precioses troques de llana que m'havien regalat pel meu aniversari, uns dies abans.

No sé què em passa darrerament que els jerseis que començo s'eternitzen en la seva execució, però el cert és que va estar força temps aturat i que ha avançat molt poc. De totes formes, com diu el refrany "allò que és promès, sigui atès" i jo vaig dir que aniria ensenyant la seva evolució. Aquí poso un parell de fotos:

El dibuix me'l vaig anar inventant a mida que feia... i, com em fa molta mandra, he decidit que això serà el davant i que la part del darrera només tindrà la sanefa més petita de la part inferior, així com també les mànigues, però la més ample de dalt ja no la posaré més, amb la qual cosa em sobrarà llana de la de color rosa-lila i cru... ideal per pensar en aprofitar-la fent alguna altre coseta ;-))

Nauman Masih

Ja suposo que aquest post tindrà pocs comentaris, sembla que la gent passa del tema, que no interessa, però jo ho poso expressament, per denunciar el silenci generalitzat sobre aquestes coses que estan passant constantment en aquest món en que vivim: assassinats diaris que no surten a les notícies o que la premsa escrita relega a petits quadradets en pàgines interiors. Jo no vull callar. No sé per què alguns morts tenen més "categoria" què altres.

Aquests estudiants cristians van ser acribillats a Kenia justament per ser això, cristians. Aquest terrible crim va coincidir, amb pocs dies de diferència, amb l'accident d'aviació de Germanwings. La desproporció informativa entre un tema i l'altre va ser molt trista. El número de víctimes, gairebé idèntic. Però semblava que la mort dels joves keniates no importava ningú.

Eric Cantona: "Espanya no va guanyar el Mundial, el va guanyar Catalunya"

A vegades arriben regals inesperats... Gràcies Eric!!! 

Proposo que li concedeixin una Creu de Sant Jordi ;-) 

Les notícies esportives arriben ràpidament a tot el món i les paraules d'Eric Cantona són una publicitat impagable pel procés ;-))

Doctor, és greu?

Amics meus, el darrer mes ha fet un temps fastigós. Massa calor quan havia de fer fred; fred quan havia de fer calor, vent fort quan no n'havia de fer (o sigui mai); ni una suau brisa quan esperava un airet assecador de roba... Tot això ha provocat una entrada i sortida de jerseis a l'armari de forma totalment descontrolada. Aquesta tarda, anava a posar una mica d'ordre i, quan anava a guardar un jersei al prestatge de sota, noto que hi havia alguna cosa que impedia posar-lo bé. Passo la mà i allí, pobret, mig arrebregat, em surt un altre jersei que no recordava que tenia! Ara us el presento:

Jersei desconegut, aquí uns blogaires:

- Holaaaa blogaires!! (diu el jersei)

Després de mirar-lo detingudament, l'he recordat. Me'l vaig fer jo, clar. De cop se m'ha encès la llumeta i he recordat perfectament la història del jersei. No sé per què em van venir les ganes de fer-me un jersei negre i, quan me l'estava fent, em va passar una cosa rara -cosa que no em passa mai, perquè no sóc gens, gens maniàtica en aquests temes, ni supersticions ni coses similars- em va agafar la neura que semblaria de "dol"... i, perquè no ho semblés, li vaig fer les mànigues de colorins i li vaig afegir una mena de brodadet absurd en forma d'agulla de pit "fixe". Com em passa sempre, deuria acabar el jersei quan ja no feia fred i gairebé no me'l vaig posar. De tot això fa més de deu anys segur.

En fi, demà me'l posaré :-)

Festival Literari Independentista

Doncs, benvolguts companys, malgrat el que a molts els agradaria, resulta que no, que el "soufflé" independentista no es desinfla sinó que fa goig de veure, es presenta molt apetitós i fa ganes de clavar-hi una bona queixalada

Tots tenim presents al cap les grans, immenses, demostracions que s'han fet els darrers anys per l'Onze de setembre i sabem que som molts... però, tot i així, des de Madrid ens volen desanimar per la tàctica de fer-nos creure "que estem desinflats" (a part de la utilització indiscriminada de la coneguda tortura "¿Qué pone tu DNI?") com si dient-li a algú moltes vegades una cosa, aquesta es convertís en realitat. Creuen que ells saben més que ningú quin és el nostre propi estat d'ànim (són una mica estranys, a vegades pensen que, des de lluny, saben tot el que passa a Catalunya) i volen pensar que ja ens hem conformat.

Per demostrar-los, una vegada més, que tenim molt clar què és el que volem i que petites aturades tècniques per causes polítiques no signifiquen en absolut que el poble català estigui "cansat" del procés (Cansats? Què voldria dir això? Que ens conformem i ens volem quedar essent una autonomia espanyola? No!!), des de el Blog Via, hem convocat el

FESTIVAL LITERARI INDEPENDENTISTA

- És un Festival perquè no és cap concurs... el goig és participar i escriure sobre la Independència.
- És literari perquè està obert a totes les manifestacions escrites que vulgueu i perquè, començant per Sant Jordi, això d'escriure queda molt maco.
- És independentista perquè aquesta és la raó de ser del Blog-Via.

Les sigles del Festival, FLI, no tenen res a veure amb el "graciós" FLA... (aquella cosa per la qual, un cop el Govern central de torn ens ha robat els calers, ens deixa una petita part de la suma robada i ho hem de tornar pagant interessos)

I com va aquest Festival? Pot participar tothom? Com? Quan? Quant?

Doncs sí, és obert a tothom! I en quant al com i al quan... No volem posar cap límit a la vostra capacitat creativa, però, clar, alguns consells sí que hem de donar perquè el blog pugui funcionar correctament i no quedi col·lapsat. Per tant, tot i que no hi ha cap límit a la llargada dels vostres escrits, si són breus o mitjans els publicarem sencers “a la vista” i si són més llargs també els publicarem, clar!, però en una finestra oberta a un pdf. Amb això pensem que el blog podrà reflectir una major varietat de formes literàries (relats, poemes tradicionals, micro-relats, poemes lliures, nano-relats, haikús, tankas...) i haurem fet un Festival molt reeixit.

Si teniu dubtes, preguntes, propostes, les podeu deixar com a comentari al propi Blog-Via o escriure un correu a: cadenablogs2013@gmail.com

Som-hi, companys!!

BONA PASQUA A TOTHOM!!

Icona de la Resurrecció

Passat el dissabte, quan clarejava el diumenge, Maria Magdalena i l'altra Maria anaren a visitar el sepulcre. Tot d'una hi hagué un gran terratrèmol: un àngel del Senyor va baixar del cel, féu rodolar la pedra i s'hi va asseure al damunt. Resplendia com un llamp, i el seu vestit era blanc com la neu. De por d'ell, els guardes es posaren a tremolar i van quedar com morts. L'àngel digué a les dones:
--No tingueu por, vosaltres. Sé que busqueu Jesús, el crucificat. No és aquí: ha ressuscitat, tal com va dir. Veniu, mireu el lloc on havia estat posat. Aneu de seguida a dir als seus deixebles: "Ha ressuscitat d'entre els morts, i ara va davant vostre a Galilea. Allà el veureu." Aquest és el missatge que us havia de donar. (Mt. 28,1-7)

BONA PASQUA A TOTHOM!!

Gaudim (si podeu, a tot volum) d'aquesta joia musical de Marco Frisina"Cristo nostra Pasqua"!

Us deixo també un fragment de la magnífica homilia de Pasqua de Sant Joan Crisòstom:

" (.../...)
Celebreu tots aquest Dia! Els qui heu dejunat i els qui no heu dejunat, alegreu-vos avui i feu festa! La Taula està parada per tothom, sacieu-vos tots sense una ombra de temença. El vedell gras està servit tot sencer, que ningú se’n vagi amb fam. Veniu tots a assaborir el banquet de la fe, veniu tots a pouar les riqueses de la misericòrdia del Senyor. Que ningú lamenti la seva pobresa, perquè el Regne s’ha manifestat a tots. Que ningú s’afligeixi dels seus pecats, perquè el perdó ha ressorgit resplendent del sepulcre. Que ningú tingui por de la mort, perquè la mort del Senyor ens n’ha deslliurat. Sí, quan ell l’abraçava l’ha vençuda; el qui ha baixat a l’infern l’ha espoliat. 
(.../...)
Oh mort, on és la teva victòria? On és ara, oh mort, el teu fibló? Crist ha ressuscitat i l’infern ha estat aniquilat. Crist ha ressuscitat i el príncep d’aquest món ha estat expulsat. Crist ha ressuscitat i els àngels se n’alegren. Crist ha ressuscitat i la vida ha manifestat el seu Regne. Crist ha ressuscitat i els sepulcres han quedat buits. Crist ha ressuscitat, primogènit d’entre els morts, a ell li sigui donada la glòria i l’honor pels segles dels segles. Amén."

Aquesta homilia es llegirà avui, diumenge, a totes les Esglésies ortodoxes, ja que es considera que es insuperable, que ningú ho pot explicar millor que com ho va fer Sant Joan Crisòstom. Si la voleu llegir sencera la teniu AQUÍ

Estava predestinada...

La coneixeu?... Sí, clar, com que a sota posa el nom, és fàcil... però, ja heu vist el títol que li van donar?

No és cap broma, no, que hi ha més proves!

I, clar, quan es comença així...

No té res d'estrany acabar triomfant amb la cançó de l'estiu...

Tothom a cantar "El caloret faller"!!

Relats Conjunts: "La petita obrera"

Joan Planella i Rodríguez, 1885, La petita obrera

Aquesta noieta que veieu a la foto, sóc jo. Tot i que semblava més petitona, feia ja dos mesos i mig que havia fet els catorze anys i estava molt contenta de treballar com una persona adulta. Quan ho vaig dir a casa no els va fer gaire gràcia. Més ben dit, no els en va fer gens. Crec que el pare es va sentir una mica responsable que la nostra situació econòmica fos tan justeta, però no n’era pas de culpable. Pobre home, tant com treballava! Eren, com deia la mare, les circumstàncies.

La qüestió és que a mi, tot el tema dels telers, les robes, la confecció, em portava boja. Sí, sí, tal com ho dic. La mare treballava a la fàbrica i, de tant en tant, portava retalls, peces amb petites tares que els hi deixaven endur i jo me les mirava i remirava i, al vespre, després de sopar, entre les dues, en fèiem coixins, fundes, petits tapetes i, amb algun tros més gran, va sortir una faldilla maquíssima.

Però la mare s’havia de cuidar dels meus germans petits i només podia treballar mitja jornada i jo, mentrestant, a casa, morta d’avorriment i amb moltes ganes d’ajudar, de fer coses, de moure’m. Sí, és cert que anava a comprar, preparava el dinar i anava a escola, però tenia molt de temps lliure. A més, que a l’escola ja feia temps que havia après tot el que em podien ensenyar i, com m’agradava moltíssim llegir, doncs qualsevol altre cosa que m’interessés, segur que podia trobar un llibre que m’ho expliqués.

Si ja em va costar molt de convèncer als meus pares que em deixessin demanar feina a la Filatura, encara hi va haver algú a qui em va costar més de fer comprendre la il·lusió que em feia tenir un treball. Aquesta persona va ser senyor Valldoseres, l’amo. Se li va ficar al cap que jo era massa petita i que ell només agafava gent de setze anys en amunt. Quatre vegades vaig anar a molestar-lo al seu despatx! Quatre! Finalment, es va adonar que no anava pressionada per ningú i que allò de “fer roba” era una cosa que m’agradava molt. Això sí, em va dir que fins que fes els setze anys, no m’agafaria el dia sencer sinó només cinc hores. I m’hi vaig haver d'avenir. Clar, era això o res.

En vaig aprendre de seguida. M’agradava muntar els fils per les guies, passar la llançadora, pentinar-ho i veure com s’anava creant el teixit i s’anava enrotllant sobre si mateix fins formar una gran peça. Era maco veure com d’uns fils en sortia una roba. I, quan arribava el dissabte i el senyor Valldoseres em donava el sobre, anava disparada cap a casa, contenta i feliç a donar-ho als pares.

De nit, imaginava que, combinant els fils de formes diferents, podria aconseguir unes robes amb uns dibuixos preciosos, no com els de ratlles que fèiem sempre a la fàbrica. Ratlles més estretes o més amples però gairebé tots semblants i amb colors molt similars.

Un dia vaig decidir fer la prova. Vaig posar els fils com mentalment havia repassat dotzenes de vegades i vaig començar a teixir. Van sortir els primers centímetres de roba, un pam, mig metre... Era molt bonica aquella sanefa! I no tenia ni una errada! M’estava quedant tal com jo havia imaginat!

A la sala es va fer el silenci i jo ni me’n vaig adonar. L’Antònia de cal Valeri, la Josefina d’en Manel del gos, la Mercè de la caseta penjada i la Rosalia del Pont m’envoltaven mirant amb sorpresa el què estava fent. Uns passos més enrere, en Carles Valldoseres, el fill de l’amo, un jove de vint-i-un anys, molt ben plantat i que de tant en tant baixava per la Filatura, va exclamar:

- Caram! No sabia que tinguéssim cap encàrrec amb aquest disseny...

De l’ensurt que em va donar, em va caure la llançadora, vaig fer un crit i un salt enrere, em vaig tombar i no em va venir res més al cap que dir:

- Bon dia, senyor Valldoseres... jove... oi... oi que queda bonica aquesta sanefa?

Mentre l’Antònia i la Mercè es senyaven com si m’encomanessin al Senyor just abans de presenciar la meva execució, el jove amo es va apropar, va mirar la roba, va examinar el dibuix i, mirant-me seriós però sense renyar-me gens em va dir:

- Ara no és hora de fer experiments. Munta una de les peces que ens vindran a buscar dijous i, quan surtis, passa pel meu despatx.

Va, no us vull fer patir més. Us ho diré, perquè jo també me’n moro de ganes. No em va passar res, al contrari! Em van enviar –junt amb una noia de dinou anys, la Maria Bosch, de cal Menta, que feia dos anys i mig que treballava a la fàbrica gran- a fer uns cursos de disseny a Barcelona. Com és lògic, al principi els pares no volien, però una germana del Sr. Valldoseres, que vivia a Barcelona, ens va trobar allotjament en un Col·legi de Monges... Tinc uns records fantàstics d’aquells dies!

Moltes dones del poble somiaven amb en Carles Valldoseres com a gendre, però la majoria pensava que un noi com ell no es casaria pas amb una noia d’allí, que segur que devia tenir alguna xicota a la ciutat, alguna pubilla de família amb diners. Però s’equivocaven.

Des de que vaig tornar de Barcelona la meva feina ja no era als telers, tot i que hi baixava per donar instruccions de com fer les robes que la Maria Bosch i jo dibuixàvem i dissenyàvem adaptant-les a les diferents mides i colors que ens demanaven els clients. I, com m’agradava veure el resultat personalment, sempre trobava uns minutets per allargar les visites i felicitar les dones que treballaven directament les robes. Vaig deixar de ser la Mariona, la nena gran de cal Ceba, i em vaig convertir en la Senyoreta Mariona i, als divuit anys em vaig casar amb en Carles. 

Una vegada, quan ja feia més d'un any que érem casats em va dir que es va enamorar de mi en el moment en qui li vaig dir allò de "senyor Valldoseres... jove...", mentre defensava la bellesa del meu disseny. Em va fer riure que fos justament aquell moment en que jo em vaig sentir tan ridícula el que va fer que es fixés en mi.

Ara tinc noranta-dos anys. Fa quinze anys que sóc viuda i enyoro molt el meu home, tot i que crec que no pot faltar massa perquè ens retrobem. Això sí, els meus fills, néts i besnéts no em deixen ni un minut per avorrir-me. M’estimen molt i sempre em venen a fer companyia...

Perdoneu que us hagi explicat tot això tan llarg i que, segur que per vosaltres no té cap interès, però és que en veure la foto meva davant del telar, m’han vingut els records al cap i...

Santa Marta de Fontclara, 23 de març de 1963.

Mariona Molins, Viuda de Valldoseres.

Escrit a proposta de RELATS CONJUNTS

Post per a curiosos... Voleu saber que hi ha dins...?

Teniu curiositat?
Voleu saber que hi ha dins d'aquest paquet tan ben embolicat?
Doncs molt bé, només cal que cliqueu al damunt de la imatge i veureu que s'amaga sota l'embolcall...

Disquets

La primera vegada que vaig veure aquesta pel·lícula ja em va agradar molt... Des de llavors, sempre que la pesco en algun canal de la tele la torno a mirar. No sé quantes vegades l'he vist, però sempre aconsegueix fer-me viure amb tensió els moments en que s'espera que es carregui o descarregui un disquet :-)

Enyorats disquets, estimats disquets! Era tan senzill emmagatzemar informació amb vosaltres! La de disquets que jo tenia, amb les seves etiquetes, plens de fotos, relats... m'agradava el format.

De cop, van començar a desaparèixer i les torres d'ordinador les venien amb un element estrany... la gravadora de CD's. Doncs bé, voleu creure que MAI a la meva vida he gravat res en un CD? Amb un disquet era tan fàcil! Posaves el disquet a la disquetera, "guardar" i... ja està! Però amb els CD's no era igual (mai he pogut entendre per què). Ma germana, que llavors sabia molta més informàtica que jo, em deia que per guardar la informació en un CD s'havia de fer servir un programa especial (què??? i si tenies pressa??) un programa que -si no recordo malament- es deia Nero. Pot ser?

La qüestió és que vaig deixar de guardar res i tots els meus arxius quedaven directament al disc dur. El dia que petés l'ordinador petaria tot i ho perdria tot, clar. Sortosament, va petar l'ordinador i, en comprar un de nou, van salvar tots els arxius i me'l van posar en el següent ordinador i, quan aquest segon va petar, doncs en el tercer (que és el que tinc ara, des de l'estiu passat)

Ara fem servir el llapis de memòria que, evidentment, és tan fàcil de gravar com ho era el disquet. Tot i que jo ja no m'hi he aficionat i no els faig servir per res. Així doncs, algú em podria dir per què amb els CD's no es podia gravar també de forma immediata? Bé, de fet, tampoc és que em preocupi massa, però sempre està bé saber alguna coseta més.

Això sí, amb els CD's, una pel·li tan xula com "The net" hauria hagut de tenir molts canvis i no seria tan interessant. Tan macos que eren els disquets!

PS/ Aquest és el meu post número 9 del 2015. Vaig fatal per batre el rècord!!

Relats conjunts: "Burj Khalifa"

Burj Khalifa, Dubai, 828 metres d'alçada,
Skidmore, Owings and Merrill, 2010

Allí dalt, penjant de les corretges del paracaigudes que no s’havia obert a temps, en John semblava invisible per a tothom. Infinitament més petit que el més petit dels insectes.

Els seus crits demanant socors se’ls enduia el vent abans que haguessin recorregut una centéssima part del que caldria perquè arribessin a ser escoltats... el mateix vent que el feia balancejar-se perillosament.

Quan ja començava a perdre tota esperança d’un final feliç va notar una petita pressió a l’espatlla dreta, es va girar i... Oh! Era un Smartphone unit al nou pal súper extensible model “Selfie Longer Plus”!! Amb moltes precaucions perquè les corretges que el subjectaven, enredades a la punxa del gran grata-cels, no es deixessin anar, va agafar el mòbil del pal –li va costar, perquè el Selfie Longer Plus, dissenyat per arribar molt amunt, quedava subjecte amb dos botonets de seguretat- i, tan bon punt el va tenir a les seves mans... li va caure!!

Menys mal que, a més de paracaiguidista, en John era porter d’handbol i, reaccionant immediatament, el va pescar al vol (cosa que va desenganxar un dels arnesos i el va deixar en una posició més perillosa si possible era). Sense perdre un segon –cosa que hauria estat una solemne ximpleria en la seva situació- va telefonar als serveis d’emergència mentre pregava mentalment perquè "allí dalt hi hagués cobertura". N'hi havia. En menys d’un quart d’hora bombers, policia i periodistes envoltaven l’edifici.

Evidentment, el van rescatar en un tres i no res i la història va acabar bé. Sobre tot pels fabricants del Selfie Longer Plus, companyia catalana, per cert, que es fregaven les mans pensant la de comandes que els arribarien.


Escrit a proposta de  RELATS CONJUNTS

El magnífic PREMI PONS arriba a casa

No sé com s'ho fa aquest personatge (que ningú sap si és un ésser humà, un robot, un programa informàtic... o si és una persona o dos: Pons i Ahse) que anomenem PONS, però va, crea una roda d'aquestes "que a tots ens agraden tant" i l'anem seguint i seguint. Així doncs, jo també ho faré (aquestes coses, com més aviat, millor... "feina feta no té destorb")

En primer lloc, donar les gràcies a l'ALFONSO del Blog TOPARES I LES LLETRES perquè m'ha fet il·lusió rebre el premi de part seva i perquè l'atorga al meu blog principal però fent referència també a tots els altres i, especialment, al d'Artesania. Gràcies, Alfonso!!

I ara, ja que l'he de passar a dos blogs que, si pot ser, no tinguin relació entre ells, diré que és per mi un honor (i, encara que el post sigui tot mig en broma, ara parlo seriosament) poder donar aquest premi a:

1.-  Una blogaire que fa poc va celebrar el seu sisè aniversari, que fa jocs de paraules com ningú, que barreja amb gràcia temes absolutament diferents en un mateix post creant una línia que ho uneixi tot i que adora els punts suspensius... L'ELFREELANG, del Blog, SI DUBTO ÉS QUE SÓC, SI PENSO ÉS QUE SÓC

2.- Un fantàstic blog de manualitats: Les seves autores fan de tot i bé. Són molt creatives i, el que m'encanta d'elles: tenen moltíssima iniciativa fent propostes de participació, a més de ser generoses compartint amb tothom les seves creacions tot explicant pas a pas des de com fer una peça de patchwork, una capseta d'Scrap o regalant els seus dissenys de paper decorat... Parlo de LES ANTÒNIES!

Ja sabeu, els guanyadors, sense cap compromís, si voleu, podeu passar el premi a DOS BLOGS essent recomanable que, si pot ser, aquests dos blogs no tinguin relació entre ells.