El sistema está muy dañado por cuatro virus

Com ja vaig dir una vegada, la loteria no ens tocarà però altres coses ens venen directes. Aquell famós virus que es presentava en forma de factura falsa d'ENDESA ens va arribar tres vegades... TRES!!

Avui hem descobert una altre malifeta d'aquestes que us explico perquè aneu amb compte.

Estava en Josep LLuís tranquil·lament mirant al seu mòbil unes notícies al "Reus Digital", que és un mitjà d'allò més inofensiu quan, de cop, li surt, a pantalla completa, una nota dient que "El sistema está muy dañado por cuatro virus..." i explica que ja tens un percentatge d'arxius fets malbé i que si no poses solució immediatament el mòbil et quedarà tot afectat. Si ho vols arreglar ràpidament "clica aquí" que un antivirus t'ho netejarà...

Ens hem espantat un segon i poc més... la veritat és que sempre entrem a pàgines d'allò més inofensives i una de les coses que deia el missatge era que els virus s'havien colat des de "sitios de contenido para adultos" (forma fina de dir "pàgines marranes", clar) i, de moment, el Reus Digital és apte per a tots els públics... però, clar, a vegades hi ha anuncis a les pàgines i, sense voler, pots tocar alguna cosa (alguna vegada jo he anat a parar a un anunci de cotxes o de coses d'estètica clicant de forma involuntària un centímetre més aquí o allí, ho tanco i surto)

Què hem fet? Doncs apagar-lo. Esperar cinc segons, tornar-lo a engegar i, com funcionava perfectament, amb el mateix mòbil hem buscat la frase "sistema muy dañado por cuatro virus" (que, de fet, quan ho penses bé, trobo que ja són ganes d'exagerar: quatre virus a la vegada!!) i ens ha portat a una pàgina on explicava que, evidentment, és fals. Si cliques el lloc aquell sí que et porta a pàgines insegures i sí que pots acabar ben infectat.

El que ho fa més perillós és que el missatge que t'avisa et diu "Su mòbil, modelo Tal, marca Tal... " i et diu exactament el que tu tens, i clar, això pot fer que més gent piqui. Doncs no. Apagueu, torneu a engegar i, ni quatre virus, ni dos, ni cap ;-)

Oi que som originals?

Això és el meu router... i, sí, està "damunt" un sofà. Però no damunt com les persones quan s'asseuen sinó "dalt" el sofà: O sigui, damunt del respatller.

Els darrers mesos la meva connexió ha anat uns dies malament, uns altres fatal, altres directament no funcionava i, els millors, anava a estones. Quan m'empipava i trucava a Movistar, una màquina molt amable, després de fer-me dir unes quantes vegades "AVERIA", "INTERNET", "DOS" i de dir-me "no se retire, estamos realizando comprobaciones" i fer-me escoltar una música bastant xula, em deia "hemos realizado cambios en su conexión, compruebe si funciona correctamente". Invariablement, després del missatge, la connexió funcionava "correctamente". El problema és que la "reparació" a vegades durava un dia i altres menys.

Una vegada que vaig trucar per la nit vaig poder dirigir-me a un éssser humà, una noia molt simpàtica que parlava valencià i em va dir que potser el meu router rebia interferències d'algun veí, i que em canviaria de canal... Va fer fantàstic!! Va durar dos dies!...

A vegades, si no funcionava, apagava i em posava a fer una altre cosa... mireu quina cucada m'he fet gràcies a Movistar...

Se'n diu SHRUG que, traduït de l'anglès seria el nom que donen al gest d'encongir-se d'espatlles, com quan no saps alguna cosa. I és que en realitat és una mini protecció per les espatlles, clar, quan, en les nits d'estiu, es gira una mica d'airet i dius "no m'aniria malament una jaqueteta", doncs això ;-)

Ai, que marxo de tema!!

Doncs, aquest matí, després de veure que en Josep Lluís es connectava perfectament a les vuit del matí per mirar unes dades i que a les nou ja no funcionava gens ni mica i no podia obrir res, hem pensat que, si es tractava d'interferències doncs, quan la ràdio en fa (sí, sí, el transistor, això:

doncs el que fem és moure'l una mica de lloc, tocar l'antena... i res, que el router ha acabat aquí dalt del sofà... QUE NINGÚ EL TOQUI, PERQUÈ, DES DE LLAVORS, QUE FUNCIONA BÉ!!

Bé, perfectament no, però prou bé. Per exemple, el blog de la CARME, veig algunes imatges així:

I porta més de mitja hora així i no s'acaben d'obrir... però és igual, perquè he descobert que si clico damunt amb el botó dret i demano que m'obri la imatge en una pestanya a part, llavors l'obre bé!! Iupiiiiiiiiii

O sigui, que sóc gairebé una blogaire normal.

Aprofito per dir-vos que avui, 16 de juliol, és la Mare de Déu del Carme (no em digueu "Santa Carme", no sigueu ignorants, la cultura religiosa també és cultura), així que no us oblideu de felicitar a la CARME ROSANAS i a totes les altres que conegueu.

Ara vaig a fer un post al blog d'artesania amb el meu SHRUG... per si algú en vol un ;-))

Blackout poetry

Amb aquest post participo en l'exercici-joc que ens proposa SA LLUNA en el seu blog... M'ha costat moltíssim i m'ha quedat una cosa rara i surrealista. La veritat és que és molt difícil, però ho he trobat, també, molt interessant.

Aquest és el text original amb les parts ratllades eliminades:

Des de l'autobús el Sr. X guaitava aquell dia gris que se li reflectia a la cara. Un somriure pintat d'un fúcsia intens destacava al bell mig d'una enorme pancarta penjada entre dos arbres del parc. Aquell esclat de color li va semblar força absurd, gairebé insultant.

Quan va baixar a la següent parada, un gos menut i grassonet el va seguir insistentment tot remenant la cua. Ell se'l va mirar de reüll sense bellugar pràcticament el cap; l'animaló duia un vestit negre de punt amb un interrogant blanc que li queia just al centre de l'espatlla.

Li va resultar ridícul i empipador; era com aquells emprenyadors que trucaven al timbre per vendre assegurances de vida o enciclopèdies quan estava tranquil·lament assegut a la butaca.

Mentre ignorava la seva irritant presència, es va creuar amb un músic ambulant que cantava acompanyat d'una guitarra "avui pots morir, contempla la vida". Ficava una passió desfermada en la interpretació d'aquella cançó, donant forma als sentiments emmagatzemats entre les paraules. No semblava reivindicar res, ni havia cap moneda al terra...

El Sr. X, incomodat per aquell improvisat personatge, només el va mirar un instant, desaprovant aquell esclat de bogeria sobtada. Li molestava qualsevol cosa que pertorbés la gris monotonia de l'existència.

Seguia metòdicament sense alteracions la rutina d'una ruta prefixada; no llegia ni veia missatges enlloc i així era com havia decidit viure...

Hi ha qui pot pensar que ja feia temps que era mort, però en tot cas, aquesta apreciació no deixa de ser abstracta i molt subjectiva.

I això és el que en queda!!

El Sr. X pintat d'un fucsia intens va semblar força absurd,
menut i grassonet vestit de punt blanc
mentre cantava acompanyat d'una guitarra.
Ficava una passió desfermada, 
donant forma a un esclat de bogeria 
metòdicament prefixada;
així era com havia decidit viure...

President Puigdemont, quin mega crack!!

Orgullosa de votar gent així! :-)))

URGENT!! VIRUS!!

Intenten passar virus utilitzant factures FALSES d'ENDESA!!

Això ho he copiat de la Web d'ENDESA i coincideix exactament amb el model que jo he rebut per mail.

VIGILEU!!

Nosaltres acabem de rebre una factura de més de 800 Eurus per mail... gairebé ens agafa un atac. 

Era evident que no podia ser (la darrera factura va ser de 38,99) però, entrant a la pàgina d'ENDESA hem vist que no era un error sinó una amenaça de VIRUS. No cliqueu cap enllaç de la suposada factura!!

Quant valen els teus somnis?

“Què hi ha darrera d’un mirall?”... (no s’hi val a dir “la caixa forta”, eh?) Bé, potser la pregunta no està molt ben feta i seria millor dir “Què hi ha dins d’un mirall”? o ¿"Per què un mirall és un mirall"?

Això també s’ho va preguntar l’Alice, la del País de les Meravelles, en la segona part de la història. Una segona part que, per cert, és a punt d’estrenar-se al cinema i, no penseu que l’actriu australiana que farà d’Alice, la Mia Wasikowska, és igual a la Gwyneth Paltrow?

I us preguntareu de què estic parlant, a què ve aquesta barreja de temes... miralls, literatura, cinema. Tot bé arran del llibre que ha escrit en Sergi Monteagudo, l’amo del blog Àtoms i Lletres, que molts coneixeu i que sinó, clicant l’enllaç del nom, podeu conèixer immediatament. És un llibre de relats i, encara que no ho sembli, amb tot això que he escrit, el que he fet és comentar-ne un... El “meu relat” es diu “Un fil de llum” i els miralls en són protagonistes.

He de dir que he après una cosa que no sabia i que m’ha agradat, perquè ho he entès! (però no puc dir què és, si ho voleu saber, llegiu el llibre). Jo, que sóc de lletres pures, puríssimes, quan entenc alguna cosa de ciències faig una festa molt gran. 

Sergi, si em llegeixo el llibre, a cada relat aprendré una cosa de ciències que no sabia? I ho entendré? La veritat és que la proposta és temptadora!

A més, el relat, que és molt breu, té un final obert que jo voldria que acabés d’una forma bonica, tot i que em temo que l’autor va pensar en un final trist (però al relat, no surt, eh?, potser si tots fem força per un desenllaç positiu, ho aconseguim)

Felicitar en Sergi per la publicació del seu llibre. Ha de fer moltíssima il·lusió veure el nom d’un mateix a la coberta i tenir a les mans el volum... com un fillet de paper! Que sigui, doncs, el primer d’una família nombrosa!!

Homenatge blocaire a Olga Xirinacs

Benvolguts companys d'afició!! Aquesta nit ha passat una cosa terrible! De fet, no fa ni una hora encara...

... Es veu que va córrer per les xarxes socials que per avui, onze de maig, es preparava un homenatge blogaire a l'Olga Xirinacs amb motiu del seu vuitantè aniversari.

Aquestes coses ja se sap. Algunes persones participen amb uns posts molt macos i ben preparats, altres potser amb menys temps però amb no menys il·lusió no volen deixar d'unir-se a la celebració, però sempre hi ha qui té ganes de fer-se veure i, si no té idees pròpies, ha de copiar. Agafar alguna inspiració que no és seva, falsificar, imitar... Robar algun escrit!!

Això és justament el que m'han informat que ha succeït fa pocs minuts.

Una mà ha estat vista movent les persianes del despatx de l'Olga Xirinacs. Fins i tot ha trencat un dels llistonets horitzontals i, finalment s'ha colat dins de la cambra.

Moment, captat per les cambres de seguretat,
en que es trenca un dels llistonets de la persiana. 

L'Olga estava ben distreta, escrivint un relat, en un moment de màxima creativitat i no ha sentit cap dels sorollets que, de bon segur, la mà ha fet bellugant-se per allí.

El que volia la mà era agafar un conte d'Olga Xirinacs per copiar-ne un fragment i, tan sols amb això, poder dir que participava a l'homenatge, però finalment s'ha posat nerviosa, ha estirat uns papers que ha trobat en un munt i, a més, tibant, se li han trencat.

Ha fugit el més ràpid possible i, quan s'ha sentit salvada, ha vist, amb gran decepció, que no podria plagiar cap obra inèdita sinó que els papers tan sols eren un llistat d'obres de poesia de l'escriptora. Això és tot el que ha conseguit! I, a més, trencada!

Quan ha intentat  muntar els trossos, els títols de les obres han quedat així

Botons de tiges grises.
Clau de blau
Llençol de noces.
Tramada.
Preparo el te sota els palaus
Versifonies.
Llavis que dansen,
La pluja sobre les palmeres roges.
La muralla.
Mansardes. Col·lectiva amb el grup l'Espiadimonis,
Grills de mandarina.
La casona del nord.
La taronja a terra.
Tú, des del parque.
Balneari del...

Li ha quedat bé el llistat? S'ha d'arreglar? Digueu la vostra als comentaris d'aquest post, a veure si podem ajudar als bombers i als mossos que estan per aquí, buscant pistes...

Els llibres de Sant Jordi

Aquest any Sant Jordi ha deixat tres llibres a casa. Curiosament, en Josep Lluís tenia clar el que volia des d'un bon principi i jo també tenia unes opcions ja pensades. Aquests han estat els triats:

PETER PAN, de James Matthew Barrie, escrita el 1904.- Aquest és un dels llibres que llegirem en MAC i jo al nostre "blog de llibres". Darrerament ens hem aficionat bastant a llegir en versió íntegra llibres clàssics que han estat adaptats un munt de vegades per a infants, resumint-los, extractant-los, etc., i dels que també es poden veure diferents versions cinematogràfiques. El resultat és que estem descobrint obres que s'assemblen ben poc al que coneixíem o que, encara que s'hi assemblin, tenen un missatge bastant més profund. Aquest és el cas de d'ELS VIATGES DE GULLIVER, un llibre que us recomanaria a tots perquè, tot i estar escrit fa tres-cents anys, és d'una actualitat que gairebé espanta.
Aquesta vegada l'elegit ha estat PETER PAN. En MAC em va parlar d'una traducció al català de Maria Antònia Oliver i, sortosament, el vàrem trobar i a un preu força assequible.

LA VIDA A LA MENUDA, de Miquel Pairolí.- A en Josep Lluís en general li agraden més els llibres de no ficció (cosa que no vol dir que no gaudeixi amb una bona novel·la dickensiana!) però sempre tira més a mira biografies, diaris, etc. Miquel Pairolí és un autor gironí que va néixer el 9 de desembre de 1955 i va morir el 6 de juliol de 2011 i resulta que el President Puigdemont el va citar en el seu discurs d'investidura. Això va moure la curiositat de molta gent que varen tenir interès per llegir-lo i això mateix és el que li va passar a en Josep Lluís.
Fa un parell de dies a la secció d'Opinió d'El Periódico, Josep Maria Fonalleras dedicava el seu article a Pairolí tot dient que, fins i tot encara que no arribés a una gran popularitat, l'obra era "Una petita joia que estarà, segur, a la història de la literatura catalana".

ON T'AMAGUES?, de Mary Higgins Clark.- Aquest és un que segurament llegirem tots dos. Qui el va triar vaig ser jo, però ja sé que quan en Josep Lluís "es queda sense llibre", va molt bé poder-li oferir un d'aquests de policies, detectius, advocats, persones desaparegudes, etc. per llegir quelcom més lleuger entre obres més serioses. Com que és una edició de butxaca també estava a un preu econòmic, clar

Espero que ens proporcionin uns magnífics moments!

Relats conjunts: "Jove decadent"

Ramon Casas, 1899, Jove decadent

SENYORA FELISA.- Mare meva, mare mevaaaa!

NOIA.- ...aaah... aaaahh...

SENYOR JAUME.- Pobra noia!

NOIA.- mmmmnnnh... aaah... aaajuu... ajudeeuu...

Tots els reunits al saló de la família Coll Clot miren alternativament al sostre i a la noia que ha comparegut, repentinament, davant seu. El jove Cisco, tot decidit, s’apropa a la noia però una veu l’atura de cop.

SENYOR ANICET.- Nooooo, no, no, que ningú la toqui! Deixeu-la tal com està! Per la tele sempre ho diuen!!

SENYORA DOLORS.- No et moguis, maca... tranquil·la, ja hem avisat una ambulància.

NOIA.- aaaaah... mmmmm... uuuuggghh

MARIONA.- Mira que feia temps que ho deia món pare! Aquestes escletxes!...

SENYOR JAUME.- Sí, nena, però l’amo no s’ha volgut gastar ni un cèntim!

SENYORA FELISA.- Pobreta! S’hagués pogut matar... Encara ha tingut prou sort d’anar a parar damunt la chaise longue... Què porta a la mà?

MARIONA.- Un llibre. Deuria estar llegint, pobreta... li agafo?

NOIA.- aaaahhh... fffff...

SENYOR ANICET.- Suposo que l’asseguradora pagarà l’arreglo d’aquest forat, Jaume...

SENYORA FELISA.- No, no, Mariona, millor no toquis res.

SENYORA DOLORS.- Nicetu, home, ara el més important és que aquesta noia es recuperi.

NOIA.- Mmmmmmmm... aaaahh... aaaiii...

Niiiiiiiiiiiiiiinoooooooooooooo ninooooooooooo ninoooooooooooooo

Quan arriben els de l’ambulància, la família Coll Clot explica que aquella noia és la veïna de dalt i que s'ha sentit un soroll molt fort...

Escrit a proposta de RELATS CONJUNTS

Delicate Spring

Mireu quina cucada de Mini àlbum d'Scrapbooking que he fet jo soleta!!

Bé... de fet, soleta del tot no l'he fet. He tingut ajuda. Una ajuda a través d'Internet. I és que em vaig apuntar a un curset en línia de la coneguda "scrapera" catalana, Elena Roche (alguns potser la vareu veure fa unes setmanes al programa "Ja t'ho faràs", de TV3) i l'experiència m'ha encantat!

Per un preu molt econòmic (5 Eurs) es té accés a una sèrie de vídeos explicatius, amb tota mena de detalls, més el text i fotos en pdf. A més, com és interactiu, cada dia pots deixar els teus dubtes o fer preguntes sobre el projecte i la profe les contesta. Està molt bé.

El que més gràcia em feia d'aquest àlbum, és un desplegable molt curiós que té "al final" (i que podeu veure a la foto d'aqui dalt). Estava tan segura que això per mi seria dificilíssim que em vaig confiar en les parts més fàcils i em vaig equivocar dues vegades en coses absolutament "ximples".

Per cert, vaig dubtar bastant en els papers decorats, però finalment vaig posar uns fulls solts que havia comprat de la col·lecció Isabella, de la casa Sra. Granger, dissenyats per Marisa Bernal i trobo que hi queden genial

Per cert, de fet, l'àlbum no està acabat del tot. Falta una decoració per la coberta, però resulta que el paper que hi vull posar no el tinc (i està exhaurit) i he preferit deixar-ho així (que ja es veu bonic) i ja l'acabaré del tot quan pugui comprar cartolines noves.

L'estructura la vàrem fer amb quatre papers de colors de la Col·lecció "Los básicos de Elena" (de la pròpia Elena Roche) i aquí és on jo em vaig carregar dos papers de la manera més tonta.

Dues tires havien de fer 30 cm. Com el paper d'Scrap fa 30,5 x 30,5, s'havia de tallar 0,5 cm. a cada tira... I jo ho vaig fer dues vegades!! (o sigui, que em va quedar de 29,5 i, per tant, per mig centímetre de no res, no em servia). Aquí, la prova del delicte:

L'altre errada va ser amb les cobertes. Havia de fer unes marques a 10 cm. i a 10,5 cm. però no ho vaig mirar i ho vaig fer "de memòria" i la meva memòria "recordava" que les tapes anaven partides per la meitat, o sigui 15 cm i 15,5 cm. Un altre paper inutilitzat (de moment, clar, que això no es tira!! que aquestes tapes les penso fer servir per alguna cosa, tan xules que són :-)

Aquí l'estructura muntada amb els papers de colors sobre els quals es posen els papers decorats i els de la base fan el "marc" a els altres.

Au, vídeo i tot, qualitat "marca de la casa a altes hores de la matinada" :-))

Bona nit a tothom! ;-)

Post dedicat a la CARME i fet gràcies a "Les Antònies"

Tothom que faci una mica que llegeixi els meus comentaris a ca la CARME ROSANAS sabrà que sóc una fan dels seus dibuixos. Ja pot anar canviant de tècnica que a mi sempre m'agraden. Des de que li vaig veure el primer Paint, a que va començar amb les aquarel·les, a fer dibuixos en grisos, en negres, composicions amb munts de paraules plenes o envoltades de doodles, o uns quadradets moníssims...

Fa uns dies, al blog de LES ANTÒNIES, que és un espai de manualitats molt creatiu, on igual et fan un coixí de patchwork que et munten un mini-àlbum d'Scrap, van anunciar l'arribada de la primavera amb un dibuix que em va encantar (adoro aquestes barreges de flors, doodles, paraules)

i ens proposaven pintar-lo!

Immediatament vaig pensar en els Quadradets de la CARME i en la de vegades que ella em diu que m'animi a pintar si m'agrada. Així que em vaig imprimir el dibuix i vaig posar "mans a l'obra"... Els primers resultats els anava publicant a l'INSTAGRAM perquè em vaig endur tota la paradeta a la Cafeteria (per l'abans i el després del futbol) i així Les Antònies ho podien anar veient.

Aquestes són dues de les quatre capses de retoladors que vaig fer servir per pintar el dibuix. Són les que més vaig utilitzar. Fa anys que els tinc i no s'assequen. Una d'elles deu tenir uns quinze anys ben bé i l'altre uns deu :-)

A mida que avançava anava fent fotos, però va acabar el dia i, malgrat les hores dedicades, no l'havia acabat. Finalment, uns dies després ho vaig aconseguir!! Així que, tal com vaig pensar des del començament, aquí està tot el dibuixet pintat i dedicat a la CARME, tot i donant les gràcies a les ANTÒNIES per animar sempre el món de la xarxa amb els seus reptes, propostes, tutorials...

Crist ha ressuscitat!

L'amor ha vençut a la mort!

Crist ha ressuscitat, Al·leluia!

Bona Pasqua a tothom!

Àngels: Interior del Sagrari-manifestador de Rafael de Rocafort (1630-1632). Prioral de Sant Pere de Reus

Puc fer alguna cosa?

Quan veiem les imatges dels refugiats ens esgarrifem, ens dol veure la situació en la que es troben, especialment quan ens mostren les cares dels infants o quan ens expliquen que hi fa fred, que plou, que les condicions són cada vegada més extremes. Nosaltres, asseguts al sofà, tot i que preocupats, ens preguntem "Però, què hi puc fer jo?". Tant de bo es pogués fer més. Es pot ajudar les ONG's que estan treballant sobre el terreny... i què més? Doncs també podem ajudar amb una signatura.

Una de les coses bones que té el món actual, tan globalitzat, és que una iniciativa es pot fer córrer ràpidament per les xarxes socials, i això és el que hem de fer ara. Us ho explico.

Intermon OXFAM està recollint signatures a favor de què els refugiats no siguin deportats sense més, que Europa no faci les coses tan malament com les està fent i que s'apliquin els drets humans. Milers de persones es deixen la vida fugint d'una guerra i quan els tenim aquí, a les portes, se'ls dóna un tracte indigne.

Si cliqueu aquest enllaç http://www.oxfamintermon.org/ca/accion-humanitaria/emergencia/stop-acord anireu directament a la pàgina de recollida de signatures. Si us plau, col·laborem-hi tots.

Fent la competència a en MAC

Benvolguts tots! (Salutació políticament incorrecta que no penso canviar)

Passant per Cal MAC he vist que té posat un enigma amb una sèrie de lletres i en el que s'ha d'encertar la següent. Porta l'etiqueta difícil, però crec que ja l'han encertat (sembla ser que anava de Química). Però la formulació m'ha donat una idea per un altre enigma. Va, a veure si sabeu quines lletres venen a continuació...

S - R - T- C - DLC - JC - R

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. FELICITATS A "ALFONSO i MAC"

Myriam de Qaraqoush

Actualment, a la nostra estimada terra catalana, queda molt bé manifestar rebuig per tot el que fa referència a temes de religió, fe, creences i, si aquestes són cristianes i, específicament, catòliques, llavors s'alça la veda i tot és bo per fer mal.

La "nostra" televisió pública és capaç de programar els "Trenta minuts" o "Sense ficció" que calgui (i les vegades que calgui) per remarcar els vergonyosos i fastigosos casos de pederàstia dins l'Església, però no dediquen ni un minut, ni un sol programa, ni un sol "especial" de res a tota la meravellosa tasca que els cristians fan pel món. Allí on hi ha fam, malaltia, necessitat... allí on no vol anar ningú sempre s'hi queda l'Església. 

Els cristians són els més perseguits. D'això també se'n parla poquíssim. Si no fos per la Pilar Rahola que, de tant en tant, en fa referència, semblaria que no passa res. I sí que passa. A molts germans nostres, pel sol fet de creure en Jesús, per ser "seguidors de la creu" (com en diuen), els fan fora de casa seva, del seu país, els hi prenen tot, els torturen, els maten...

Entre tot això ha arribat a les meves mans (o als meus ulls) aquest vídeo... A mi m'ha fet plorar, sobre tot al final de tot, quan la nena es posa a cantar...

Relats Conjunts "L'escriba"

Retrat de fra Domènec aquella vegada que es va espatllar la fotocopiadora, gener 2016 (*)

- Com va això, fra Domènec?

- Ja ho veieu, fra Mateu. Porto hores i avanço poc a poc...

- Mira que és mala sort! Espatllar-se la fotocopiadora just en cap de setmana i amb una nevada com aquesta, amb la feinada que hi ha!

- Ja ho podeu ben dir, amic meu, això d’escriure a mà no té tecla correctora i del Tipp-Ex, evidentment, no en volen ni sentir a parlar.



(*) El peu de foto original és: Retrat de Jean Miélot mentre escrivia "Vida i miracles de nostra senyora", 1456

Escrit a proposta de RELATS CONJUNTS

Les agulles originalment acolorides.

Sabeu què és això de la foto? Doncs sí, unes agulles de fer mitja!!... Oi que mai n'havíeu vist unes de tant originals? Les "normals" són metàl·liques o de plàstic d'un color gris claret, ara es posen de moda unes de fusta... però jo mai n'havia vist unes tan boniques com aquestes.

Un dia, fa uns mesos, a Barcelona, la meva marona me les va ensenyar com a cosa original i em van fer moltíssima gràcia.

Fa uns anys, una senyora de l'església on ella normalment va a missa, li va proposar col·laborar en un grup de senyores grans que fan mantetes i altres cosetes a mitja o ganxet. Els donen la llana, les agulles i elles van fent. Les mantes són d'una mida de bebè, totes més o menys iguals, però els colors i els dissenys ja depenen de la imaginació de qui les fa i segons la llana de que disposen. Tot això, com alguns ja haureu imaginat és per pro-vida (alguns ara poseu mala cara, no sé per què), amb la qual cosa, la meva mare està molt contenta pensant que les seves mantetes (que ja n'ha fet un munt!) serveixen per abrigar infants "reals", que no les tenen entretingudes per passar l'estona sinó que tot el que fan té una utilitat (unes fan mantetes, però altres fan jerseiets, mitjonets, etc.).

Jo tinc moltes agulles de fer mitja. Si ara tinc ja cinquanta-quatre anys, doncs en fa ja més de quaranta que la meva mare em va ensenyar "els primers passos" per teixir. A mi ja m'agradaven les manualitats i allò d'agafar "un fil" i convertir-ho en "un teixit" em resultava un punt màgic. Era una cosa "feta amb les mans", "creada" amb la meva "habilitat". Poso habilitat entre cometes perquè recordo que, quan tindria uns catorze any, em vaig fer un jersei en tons beige i marrons, amb una llana molt fina i unes agulles més aviat gruixudetes que... mmmmmm... no sé... va quedar una mica... "elàstic" (si algú que llegeix això sap fer mitja, sabrà "com es dóna" un teixit amb agulles grosses i llana primeta) però jo me'l posava! i tant que me'l posava! i ben orgullosa que n'estava! :-)

Sabent fer el més elemental, aprendre més coses és tan sols posar-hi una mica d'interès: vuits i trenes, punts calats, etc. tot ho aprenia amb força facilitat a poc que algú m'ho expliqués (lamentablement, aquesta facilitat que tenia amb les dues agulles, mai l'he tingut amb el ganxet, en el qual el meu nivell és bastant bàsic)

Actualment encara en tinc algunes d'èpoques ben antigues, a les que s'han anat sumant altres comprades segons les necessitats de cada moment. Aquesta tarda les he fotografiat totes:

Les tres que estan "desaparellades" i una mica més amunt, envoltades d'una mena de bunyol blanc, són les que estic utilitzant. Unes del cinc i dues del quatre i mig:

Però bé, anem al què anàvem... a aquestes agulles tan especials:

"Les vaig sentir dringar quan,  amb tendresa, va moure la bossa on les tenia. Pel so encara no vaig distingir què eren. Es va apropar, em va fer un petó i, amb una complicitat plena d’il·lusió, em va xiuxiuejar a l’orella:

Oi que em vas dir que t’agradaven?

Els ulls li espurnejaven i jo, en obrir la bossa, li vaig fer una abraçada plena d’alegria i amb una rialla vaig dir!

Les agulles més acolorides del món!!"

Amb aquest text participo a la proposta PUZZLE DE PARAULES que, des del seu blog, ens ha fet la CARME ROSANAS.

Resulta que quan vaig veure aquelles agulles tan xules li vaig dir a la meva marona que en volia unes! (capriciosa, la nena) que em digués on les podia aconseguir, que eren les més boniques que havia vist mai ... i ella em deia que no en tenia ni idea, que el senyor (marit d'una de les companyes "teixidores") que sempre els porta el material les hi havia donat.

Quan, avui justament fa un mes, va ser el meu aniversari, me les va regalar. Es veu que quan va entregar la manteta que tenia començada, va preguntar per les agulles i li van dir que se les podia quedar amb tota tranquil·litat. Ara en té unes altres, i ja està fent una nova manta perquè un altre nen o nena pugui estar ben abrigadet... i les agulles les tinc jo! I el proper projecte que comenci serà amb elles!!

Curiositat: Les agulles que hi ha just a la dreta de les noves, unes que són de color beige, de plàstic, són les més antigues que tinc. No sabria dir quants anys tenen, però molts, molts... potser uns trenta-cinc.

Feliç de copiar aquest text...

Acabo de llegir un article que m'ha emocionat... escrit per en Joan-Lluís Lluís a VilaWeb

El dedico, sense ressentiment, però amb un punt de tristesa a aquells que es dediquen a criticar sense proves, a imputar brutícies a qui no les té, a generalitzar defectes, a acusar amb injustíssima lleugeresa:

"No hi ha cap dubte que mai Carles Puigdemont no tindrà tants amics autoproclamats com ara. Coses de la fama, sobretot de la fama sobtada. M’atreveixo a parlar d’ell, doncs, amb prudència, però també amb una certa fruïció, ja que és la primera vegada que puc dir que mantinc una relació amistosa amb el president de Catalunya. Una relació certament discontínua, feta de trobades a peu de carrer, d’encontres en actes oficials o manifestacions independentistes i, de tant en tant, d’una orxata compartida. El vaig conèixer fa vint-i-cinc anys, quan jo acabava d’entrar com a redactor al setmanari El Punt Catalunya Nord i que ell, com a redactor en cap del Punt, feia visites regulars a la redacció de Perpinyà. Recordo un periodista de llenguatge planer i directe, amb un indiscutible bagatge cultural. Sí, ho sé, la frase que acabo d’escriure pot sonar a llagotera, però l’escric sincerament i, a més, molt tranquil·lament, ja que és bastant improbable que el principal interessat tingui prou temps per llegir aquest article.

Més tard, em va sorprendre de saber que Puigdemont estava afiliat a Convergència Democràtica de Catalunya, el veia d’un perfil social més proper a Esquerra Republicana de Catalunya. En aquells anys, a més, no era corrent de trobar un convergent que fos tan límpidament independentista. I amb una capacitat tan espontània d’expressar que la seva nació incloïa el conjunt dels Països Catalans. Un independentisme que posava com a missió essencial al nou país garantir la consolidació de la llengua catalana com a llengua pròpia.

Però, de totes les converses, lleugeres o més profundes, que hem pogut anar desgranant, la que recordo més clarament és la que vam tenir en un cafè de Perpinyà, quan li faltava poc per a ser batlle de Girona, sobre ètica i moral aplicades a la política. Vam parlar bastant d’Artur Mas, que acabava de ser elegit president de la Generalitat. Recordo un Puigdemont rotund a l’hora de defensar la integritat de Mas, atribuint-li una autoexigència de tipus ‘calvinista’, i un altíssim sentit de la integritat moral. Res que els actes d’Artur Mas hagin desmentit els anys següents, i fins avui. I en sentir-lo parlar així del president incipient, notava com Puigdemont no lloava el seu líder polític per efecte mecànic del deure militant o per afany de mimetisme, sinó perquè sentia que formava amb ell una mena de germandat moral. Que volia ser com a alcalde de Girona allò que pensava que Mas seria com a president de Catalunya. Vaig pensar que quan hagués guanyat l’ajuntament ja toparia amb la realitat política i que només llavors ell i la seva consciència podrien saber de debò si era digne del model de conducta que es proposava de seguir. I tinc avui la convicció que no hauria acceptat el repte de presidir Catalunya si no hagués pensat que podia succeir Artur Mas sense envermellir.

En qualsevol cas, quan, fa un mes, vaig escriure aquí mateix una crònica d’opinió en la qual m’atrevia a recordar als setanta-dos diputats independentistes que no eren sinó servidors del poble i que havien d’obeir-lo, pensava en Carles Puigdemont com un dels diputats que ja devia tenir-ho clar. I per això m’atreveixo a creure’l quan diu que deixarà la pell per complir allò que el poble sobirà li ha dictat."

El President Mas ha deixat el càrrec quan el cert és que hi tenia tot el dret... 

Molts deien "només pensa en la cadira", "primer de tot és ell"... Ara diuen "ja li ha costat!", "ja era hora!"... 

I jo tan sols puc dir: Gràcies, President Mas, gràcies i mil vegades gràcies... per tot el que ha aguantat, per les eleccions guanyades i presidències "perdudes", per la feina feta, per la gran lliçó d'amor a Catalunya i, també, per deixar "el nostre procés" en mans d'algú que, en les coses importants, sembla ser que se li assembla tant.