Abraçades...

Ahir dissabte, Barcelona, una del migdia, arribem a casa la mare i, entrant a la saleta on deixem la bossa (llibres pel viatge, walkmans per poder escoltar el futbol al vespre en el viatge de tornada a casa, etc.) veig, a sobre un moblet, quelcom que em fa somriure :-)





Diu ma mare que li van regalar a una perruqueria... Son per sal i pebre i es fan una abraçada... ella no ho vol fer servir a la cuina i, apa, ho va posar en pla decoratiu...

Em van semblar tan tendres!! :-)

Sortiré a volar...

Sortiré a volar i m’ompliré d’un aire renovat.
Posaré ordre als calaixos interiors,
i les meves ales desplegades
seran pàgines escrites i plenes
lluny del lloc de la poca llum.

Sortiré a nedar i em capbussaré en històries inventades.
Faré neteja pels recons
lluny de les radiacions de l’esclavatge.

Amb llàgrimes i paraules confessaré els pecats,
després tindré cura de les cicatrius.
L’huracà serà suau ventijol,
la tempesta serà dolça pluja.

Cansada i molt feliç recordaré el fill pròdig
i seré lliure... i tornaré a somriuré...

He parat un penalty!!

Dimecres, dia 4 de febrer de 2009

Entrem a l’habitació del fons, que és la nostra... em mira i jo ja el conec, sé que em vol dir alguna cosa... li somric... ens passem les sessions somrient-nos l’un a l’altre.

Tot just seu i em diu:
- He parat un penalty
- Has parat un penalty? Què bé!! No sabia que juguessis al futbol!!


Els altres comencen a parlar també d’algun gol que han fet... i ell cada vegada està més integrat, cada vegada diu més coses, cada vegada s’expressa més i millor. Tot i així, a vegades em costa una mica entendre’l i em sap greu haver-li de fer repetir alguna cosa, però crec que ell ho comprèn...

Ahir, encara xerrava més, i amb la gran sorpresa que ja em diu pel meu nom:

- Assumpta, hi ha un anorac a terra...

(M’ha dit Assumpta, m’ha dit Assumpta... la veritat és que ballaria si la meva esquena i els genolls m’ho permetessin jajaja)

Els demès són genials... l’ajuden moltíssim com si fos la cosa més normal... la M. que és una nena fantàstica, dimecres passat li va dictar una frase lletra a lletra perquè la pogués escriure be..

Aprenem el Parenostre com si fos un joc... tots menys ell el saben ja perfectament, però el repeteixen una i una altre vegada, conscients que, quan més ho diguin, més li quedarà a ell alguna paraula...

Fent les coses fàcils (II)

Aquí tenim el nostre enemic: Un envàs de cartró de llet (en aquest cas, Pascual)



Per a poder obrir l’envàs, primer hem de girar aquest tapet blanc... Jo no puc. Va massa dur. Això tampoc és estrany, donat que jo tinc molt poqueta força, així que sempre els obre el meu marit. El que ja sí és una mica més rar és que a vegades a ell també li costi molt aconseguir-ho (i quan dic "molt", és "molt")



Un cop desenroscat aquest tap ens trobem amb una anella de plàstic de color blanc seguida d’una mena de llengüeta metàl•lica.




Se suposa que tibant de l’anella segueix tot el demés i queda un forat per on pot sortir la llet. Tampoc és exacte... per començar l’anella va molt dura i “sega” el dit (o sigui, fa mal) però és que la majoria de les vegades, l’anella es trenca i la llengüeta metàl•lica queda enganxada a la capsa, o trencada, o en surt un tros però queda una mena de làmina de plàstic transparent just a sobre el forat (?) que impedeix que surti la llet.



Llavors podem agafar el ganivet i, tal qual fóssim Norman Bates, apunyalem directament la capsa (mentre el nostre cervell reprodueix aquell so de la peli de Hitchcock: Iiiiiiiiii iiiiiiiii iiiiiiiii iiiiiiiiiiiii)



També tenim una altre opció. Quan no podem desenroscar el primer tapet, o quan l’anella es trenca, o quan estem fins els nassos del disseny aquest, agafem l'envàs, estirem l'extrem oposat al del tap...



...i, amb unes precioses tisores, tallem un trosset i au, ja podem treure la lleteta (que ens l'hem guanyat), l’escalfem, i amb Nescafé al matí (com en Xexu) o Cola-cao al vespre (com l'Òscar)... mmmmm




Aquí les nostres eines amigues: un senzill ganivet i unes tisores.

Alves!! Que n'ets de gran!!

Tots junts formen una pinya!! Però avui el meu homenatge especial és per Alves!!

Alves juga bé davant, darrera, al mig... és un tot terreny!!
El Barça sencer és futbol cent per cent!!

Barça-3 Sporting-1 (Eto'o, Eto'o i Alves)

Envoltada de flors...

En un moment m’he adonat de la quantitat de coses decorades amb flors que tinc al meu voltant :-)

Començant per quelcom tan normal com quadres a les parets... Girasols, que no són els d'en Vincent sino d'un pintor desconegut que venia les seves làmines a la Plaça Sant Josep Oriol de Barcelona... però que em va agradar



O dos petits quadrets que vàrem comprar a una botiga a Tarragona als pocs mesos de casar-nos (doncs farà ja uns divuit anys que els tenim!)



Bé, o els que jo vaig brodar a punt de creu i que tinc aquí al despatxet on sóc ara...




Però no tan sols això... per exemple, com una coseta decorativa hi ha aquesta Rosa del Desert que jo li vaig regalar al meu marit quan encara festejàvem :-)



Més antiga encara és aquesta rosa de roba dins d'aigua... me la va regalar la meva germana quan jo tindria uns divuit anys i ella cinc menys...



Apenes dos anys i mig té aquest ramet... és un record de les Noces d'Or del tiet Francesc i la tieta Glòria... queda molt bonic al prestatge (jo l'he posat a la taula per fer la foto)



Aquests porta espelmes van ser un regal de la meva amiga Gill... fets per ella mateixa!! i els varem dissenyar entre les dues!!... Bé, jo li vaig donar una idea de com els volia (amb el plateret enganxat a sota), però les flors van ser cosa seva... La primera està totalment tancada, la segona es va obrint, la tercera més i la quarta és oberta del tot... M'encanten!!




Tinc per aqui "tirada" (sóc desendreçada, ho confesso) la més hippy de les meves bufandes :-)



I ja m'ha fet mandra treure més coses del seu lloc, així que la meva preciosa matrioshka, que té el vestit plè de flors, l'he fotografiat just al lloc on és... Aquesta és un regal de la meva cunyada farà uns cinc o sis anys.

Què tal si es fes alguna cosa...?

Vaig veure aquest vídeo fa un parell de dies al blog d’en Ramon i em va impressionar tant que li vaig dir que, si no li feia res, jo també el posaria al meu.



Quan el vaig començar a escoltar em semblava de total i absoluta actualitat... però no, és de l’any 92. Fa quasi disset anys, aquesta noieta deia aquestes paraules... i tot segueix igual... o pitjor... Què esperen els “poderosos” per fer alguna cosa?

El vídeo dura set minuts però prometo que no es fa llarg.

M'agrada fer jerseis...

M’encanta fer-me jerseis de llana... no és tan sols el fet de tenir-los després, és que m’agrada fer-los, veure’ls créixer, anar imaginant com seran mentre els vaig teixint, canviar d’idea a la meitat i trastocar els colors, posar-hi calats, o trenes... Se fer mitja amb els ulls tancats!! :-)

Vaig fer aquesta foto en començar el darrer jersei que m’estic fent...



I avui, m’ha donat per ampliar-la i m’ha agradat...





De moment només tinc això... a veure si em poso una mica les piles :-)

Rotterdam.- Kubuswoningen

26 d’agost de 2006 (durant les meves darreres vacances), ben abrigadets tal qual fos novembre a Catalunya, varem sortir d’horeta d’Amsterdam i l’Antonio d’Anvers. El punt de trobada era l’estació de Rotterdam. Feia dos anys que no ens veiem, però Internet manté el contacte. L’Antonio coneix força bé moltes ciutats belgues i holandeses i ens ho passem genial.

Després de passejar per diverses zones de la ciutat, visitar el Museu Boijmans Van Beuningen en el qual, l’Antonio i en Josep Lluís quasi es carreguen una porta de vidre entre sala i sala (encara estic sorpresa de que no fessin saltar totes les alarmes i se’ns presentés la poli holandesa de com la van arribar a empènyer, moure, sacsejar...) quan jo vaig descobrir que hi havia un preciós botonet a la paret que, si el premies, la porta en qüestió es desbloquejava (”más vale maña que fuerza" m’encanta recordar aquesta anècdota jeje) i de passejar pel Port (el més important d’Europa)... l’Antonio va dir que podríem visitar les “casas-cubo”... Jo no tenia ni idea de què eren... però em va fer molta gràcia anar-hi!!





Les “cases cub” són un conjunt dissenyat per Piet Bloom l’any 1956 o sigui que quan les vàrem veure, era l’any del seu cinquantenari. No m’havia adonat fins ara :-)
Els apartaments, en forma de cub, necessiten un mobiliari especial per adaptar-se a les seves formes anguloses.

La veritat és que no semblen massa còmodes, però la seva originalitat crida profundament l’atenció.

Una de les cases era oberta a les visites del públic, però l’escala era tan empinada que em va semblar que els meus genolls no ho podrien resistir i no em vaig atrevir a pujar. Mentre Josep Lluís em feia companyia, vaig donar la meva càmera a l’Antonio que (amb bona forma física) va pujar i em va fer les fotos dels interiors. La càmera no era digital, així que no vaig poder veure les fotos fins a revelar-les i, la veritat... les cases són curioses, però jo no hi viuria...




Des de sota mateix de les cases-cub, entre els pilars que els hi serveixen de base, entre bloc i bloc, hi ha com uns miradors des dels que es poden veure punts singulars de la ciutat, per exemple, la Witte Huis (casa blanca) que, amb els seus deu pisos i 45 m. d’alçada va ser molt avançada al seu temps (és de l’any 1898).



També hi ha una fantàstica vista del Willemsbrug (un dels ponts més coneguts del port de Rotterdam)



En una altre direcció, el que veiem és l’estació de Metro de Blaak. L’edifici que s’alça al fons a la dreta (amb la part de dalt més blanca que la inferior) és Sint Laurenskerk (l’Església de Sant Llorenç)