El magnífic PREMI PONS arriba a casa

No sé com s'ho fa aquest personatge (que ningú sap si és un ésser humà, un robot, un programa informàtic... o si és una persona o dos: Pons i Ahse) que anomenem PONS, però va, crea una roda d'aquestes "que a tots ens agraden tant" i l'anem seguint i seguint. Així doncs, jo també ho faré (aquestes coses, com més aviat, millor... "feina feta no té destorb")

En primer lloc, donar les gràcies a l'ALFONSO del Blog TOPARES I LES LLETRES perquè m'ha fet il·lusió rebre el premi de part seva i perquè l'atorga al meu blog principal però fent referència també a tots els altres i, especialment, al d'Artesania. Gràcies, Alfonso!!

I ara, ja que l'he de passar a dos blogs que, si pot ser, no tinguin relació entre ells, diré que és per mi un honor (i, encara que el post sigui tot mig en broma, ara parlo seriosament) poder donar aquest premi a:

1.-  Una blogaire que fa poc va celebrar el seu sisè aniversari, que fa jocs de paraules com ningú, que barreja amb gràcia temes absolutament diferents en un mateix post creant una línia que ho uneixi tot i que adora els punts suspensius... L'ELFREELANG, del Blog, SI DUBTO ÉS QUE SÓC, SI PENSO ÉS QUE SÓC

2.- Un fantàstic blog de manualitats: Les seves autores fan de tot i bé. Són molt creatives i, el que m'encanta d'elles: tenen moltíssima iniciativa fent propostes de participació, a més de ser generoses compartint amb tothom les seves creacions tot explicant pas a pas des de com fer una peça de patchwork, una capseta d'Scrap o regalant els seus dissenys de paper decorat... Parlo de LES ANTÒNIES!

Ja sabeu, els guanyadors, sense cap compromís, si voleu, podeu passar el premi a DOS BLOGS essent recomanable que, si pot ser, aquests dos blogs no tinguin relació entre ells.

Amb el cervell a la vista

Sempre em passa el mateix. Sóc a una pàgina (en aquest cas, a Twitter) i una imatge o un comentari em porta a un altre lloc... i vas saltant i saltant i trobo alguna cosa que fa gràcia... Moltes vegades penso que en podria fer un post, però en la majoria d'ocasions la idea es queda sense sortir a la llum. Aquesta vegada no. Aquesta vegada ho havia de compartir amb tots vosaltres. I és que ho he trobat al·lucinant! Us posaríeu un gorret així? Tan "cerebral"?

Personalment, els trobo fastigosos. Ara bé, tot és qüestió de pensar-s'ho bé... :-))

"Notícia bomba en el món de l'art" (Relats Conjunts)

Definitivament, després de mesos de controvèrsies, de proves i anàlisis repetits per diferents laboratoris, la comissió d’experts internacional creada a tal efecte ha dictaminat que no hi ha cap dubte: El que fins ara era tingut per un quadre del pintor danès P. S. Krøyer, amb tots els personatges perfectament identificats, ha resultat ser, finalment, un retrat de la família Van Gogh!

Tot pot resultar molt surrealista i, de fet, darrera de tot això hi ha una complicada trama i moltes coses encara per descobrir però tot sembla indicar que, durant molts anys, hem estat deliberadament enganyats, probablement per motius econòmics, sobre la vida i l’entorn del gran geni holandès.

Vincent Van Gogh, nascut a Zundert, el 30 de març de 1853 va tenir uns inicis complicats però, en un determinat moment, la sort va canviar i, pintant amb diferents pseudònims, va arribar a certa popularitat i estabilitat econòmica, el que li va permetre portar una vida tranquil·la, familiar i feliç.

Segons s’ha descobert en les cartes que van originar tota aquesta investigació, alguns amics i coneguts del pintor l’animaven a portar una "doble vida", pensant que això el podia ajudar en el món de l’art. Així doncs, alguns episodis coneguts de la biografia de Vincent Van Gogh podrien ser certs, però cuidadosament preparats per cridar l’atenció sobre ell.

El que sí ha quedat també clar és que el famós episodi de l’orella tallada és rotundament fals. Vincent Van Gogh, d’acord amb el seu amic Gauguin, es va fer un petit tallet al lòbul de l’orella i van fer córrer la història que ha arribat fins als nostres dies. Investigacions en arxius mèdics que, estranyament no s’havien fet fins a l’actualitat, així ho han demostrat. Auto-retrats del pintor amb tot el cap embenat van fer que tothom donés per certs els fets tal com fins ara s’havien explicat. Tots aquests fets ocupaven curts períodes de la vida del pintor que normalment vivia feliç amb la seva dona i fills al municipi francès de Pontoise, prop de París.

Els fets que envolten la seva mort segueixen essent misteriosos, però sembla que, després d’una llarga jornada pintant a l’aire lliure i a conseqüència de les hores d’exposició al sol, va patir uns rodaments de cap que el van fer caure, disparant-se una arma que duia per espantar els ocells que el molestaven quan pintava. La ferida va ser molt greu i al cap de dos dies va morir. Vincent va ser enterrat al cementiri d'Auvers-sur-Oise, contra la voluntat de la seva dona, que volia que ho fos a Pontoise.

De tot el material investigat es pot deduir clarament que encara podem trobar-nos amb moltes sorpreses. Sabem que hi ha d’haver cartes i fotos que la dona de Vincent Van Gogh va guardar expressament perquè no fossin trobades fins al cap de molt de temps. Deixem-ho tot en mans de la comissió internacional d’experts i, això sí, dediquem-nos a gaudir de la magnífica obra del geni holandès.

Escrit seguint la proposta de RELATS CONJUNTS
Peder Severin Krøyer, 1888, Hip, hip hurra!

Intent d'estafa

Imaginarem que es diu Maria, que té vuitanta anys i que viu sola... Avui l'han telefonat i li han explicat no sé què de la companyia d'aigües, que havien de fer una revisió i que passarien per casa seva. S'han assegurat de quin pis vivia i li han preguntat a quina hora hi seria segur i ella, innocentment, ha anat responent.

Al cap d'una estona la tornen a trucar i li diuen "Señora María, que ya vamos a salir para su casa. Seguro que va a estar allí, ¿no?" i ella, els hi confirma que sí.

Però la senyora Maria no és tonta i, després de penjar, s'estranya de que "els de l'aigua" tinguin tanta insistència en avisar que hi aniran (només al seu pis?) i en assegurar-se que hi serà, així que, tota decidida, busca el telèfon de la Companyia d'aigües els telefona i els pregunta si ells estan enviant alguns tècnics per les cases per fer comprovacions d'alguna cosa. La resposta és que NO, que ells no envien a ningú per les cases a comprovar ni revisar res.

- I ara què faig? -Es pregunta la senyora Maria.

Li havien dit que passarien a les sis de la tarda. Justament a les sis i cinc sona el timbre. Ella no obre. Torna a sonar. Ella no fa res i, immediatament, sona el telèfon. Però ella tampoc l'agafa. Res més.

El que no saben aquesta gent és que la senyora Maria té una neboda que viu molt a prop seu, a un parell de minuts a peu, i que cada tarda, quan surt de treballar, abans d'anar a casa seva, passa a veure la seva tieta. Quan la senyora Maria li ha explicat el que havia passat, la neboda ha dit:

- Doncs tieta, si els que t'han trucat tornaven a ser ells, el telèfon haurà quedat gravat. Mirem-ho.

I el que tenen les noves tecnologies... El telèfon, efectivament, allí estava registrat: 93.799.49.45 i, en un moment, la neboda ja el googlejava i anava a parar AQUÍ. La neboda és una molt bona amiga meva i avui m'ho ha explicat. Jo li he dit que em passés el número que en faria un post i a ella li ha semblat una bona idea. Hem quedat en no posar noms ni dades reals però explicar els fets tal com són.

Això es tracta d'una ESTAFA: Venen a casa teva, et fan una mena d'analítica de l'aigua i et diuen que hi ha elements verinosos, o cancerigens (si a mi em diguessin això, immediatament diria que vaig a denunciar a la Companyia d'aigües per fer arribar a casa meva -amb tot el que paguem!- una aigua no potable) però a molta gent gran l'espanten amb aquest "resultat de la prova" i els venen una mena de filtre que, en una botiga especialitzada pot valdre uns 200 Eur. per uns 1.500 o 2.000. A més, els hi cobren immediatament el servei que els acaben de prestar (entre 50 i 100 Eur)

Així doncs, si coneixeu gent gran que visqui sola, aviseu-los que no acceptin ningú que els vagi a fer proves de res. Que mai donin dades personals de cap tipus per telèfon. Que si els truquen i tenen dubtes sobre la veracitat de la trucada, preguntin directament a la companyia subministradora i, si no saben com fer-ho, que demanin ajut a fills, nebots o qui sigui.

Segons he anat trobant per Internet, ja fa anys que hi ha gent que s'aprofita de la gent gran per aquest mètode i hi ha hagut detinguts a diferents llocs d'Espanya, però darrerament sembla que van millorant els seus mètodes.

Jo no hi era...

Efectivament, bona gent, jo no hi era, així que no tinc la menor idea de si s'assembla o no a la realitat. Tan sols vaig imprimir el dibuix de la CARME, he esperat un parell de dies (així no recordo els colors originals ni res de tot això) i l'he pintat amb tonalitats que m'agraden a mi, amb retoladors i llapis de colors.

Si voleu veure els colors de la CARME, els teniu aquí.

Els guanyadors...

Tal com al meu post anterior Suárez,  Neymar i Messi s'abraçaven i corrien feliços, ara seran els tres guanyadors del Concurs "Veritat-Mentida" els que estaran així de contents... i és que acabo de publicar als comentaris del post, les respostes correctes...

De què parlo?

Doncs d'un joc dins de la Gran Trobada Bloguera "Roda el Món i torna al Bloc" que, amb gran èxit, s'està duent a terme aquests dies al Palau de Fires i Congressos de la Catosfera (cliqueu al damunt que anireu al post)

Per cert, aquesta petita entrada al meu blog és el post 1.001, ves, quina gràcia! ;-)

I ara, per completar el post, posaré una miqueta de música:

Descàrrega d'adrenalina, com la que tenen els aficionats del Fußball-Club Sankt Pauli que, després de cada gol del seu equip, poden sentir aquests acords a lo bèstia per la megafonia... descàrrega d'adrenalina com quan he sabut que, per fi, el President Mas i l'Oriol Junqueras s'han donat la mà i que ja tenim dada per les eleccions, això és... un descans brutal!!

El nostre vaixell ha superat la tempesta!!!

A veure si seguim així...

Oblidem-nos per uns moments de tot allò que no surt com voldríem i permetem que una colla de joves amb calça curta ens facin gaudir de nou de l'esport rei!

Lectures 2014

Doncs va, sense més preliminars, senyores i senyors, anuncio que... he llegit més llibres que l'any passat! (M'acabo de sorprendre quan ho he vist, però és cert) Si algú no em creu, ho pot comprovar tot dirigint-se AQUÍ.

I ara anem a per la misèria d'enguany:

1.- Les aventures d’en Huckleberry Finn, de Mark Twain.
2.- En defensa propia, de Mary Higgins Clark.
3.- Contraban i altres narracions, de Josep Pla.
4.- El tercer hombre, de Graham Greene
5.- Caminaré sola, de Mary Higgins Clark
6.- Els millors contes de Pere Calders, de Pere Calders
7.- La volta al món en vuitanta dies, de Jules Verne
8.- No llores más, my lady, de Mary Higgins Clark
9.- La dama de blanco, de Wilkie Collins
10.- Bessones vestides de blau, de Mary Higgins Clark
11.- Los propios dioses, d’Isaac Assimov
12.- Records d’una altre vida, de Mary Higgins Clark
13.- Les claus de vidre, de Jaume Fuster
14.- Fils de vidre, de Marta Sempere
15.- Memòries d’un cirurgià, Moisès Broggi

NOTES i COMENTARIS:

- Títols en color vermell: Llibres escrits en català o traduïts a la llengua catalana.
- Títols en color blau: Llibres escrits en castellà o traduïts a la llengua castellana.
- Autors masculins en color verd.
- Autores femenines en color salmó.

Propòsit pel 2015

Mare meva!! Heu vist això?

Una mica patètic, no?

Sí, una mica patètic. Al menys a mi no m'agrada gens. I, per tant, declaro que em proposo millorar -i molt!- aquests números en el 2015. On s'és vist això? A veure si encara vindrà en Víctor Pàmies a dir-me que tinc el blog inactiu i que ell ja s'ho veia a venir que aquest moment arribaria (Ei, Víctor, és broma, eh? hehehe)

I com això és el meu Súper Blog Gran, no s'hi val a publicar i que això surti així, amb mida "caqueta de post miniaturitzat", per tant, afegiré unes llanes:

Oi que són xules? Són un dels meus regals d'aniversari, que va ser fa poc. Feia segles que no em teixia un jersei així, d'aquests gruixudots, clàssic a més no poder, així:

Au, ja està, ara sí que ja es pot donar per acabat :-D

Noooo, el jersei no es pot donar per acabat, si tot just porto un pam! El post és el que es dóna per acabat.

La solució al Joc

Doncs, bona gent, no m'ha durat ni tres pistes! Hauré de pensar una altre cosa... De moment, aquí us deixo les fotos que tenia preparades com a pistes súper fàcils per si la cosa no sortia. En XEXU i en McABEU no les han necessitat i, després de dir-ho ells, la MIREIA també ha sabut localitzar al personatge en els vídeos. Sou uns cracks!

El personatge sorpresa és un gran economista i polític català, un d'aquells que et fa pensar que no tots son corruptes i que n'hi ha molts que treballen. Un dels eurodiputats més pencaires del Parlament Europeu. Sí, amics i amigues, estic parlant del meu admirat RAMON TREMOSA!!

La coral Vivace és una de les tres que té el Cercle Catòlic de Gràcia. Les altres dos són: La coral infantil Picarols i la de noies Cantabile, que va quedar en segon lloc a la segona edició d'Oh, happy day de TV3.

A mi, com m'encanta la música, tot tipus de música, he seguit aquest programa (tot i no estar d'acord moltes vegades amb el jurat) i m'agrada que el meu país, Catalunya, sigui un lloc on tantes i tantes corals tenen la seva existència.

Juguem?

Sóc perfectament conscient que aquests dies poca gent apareixerà per la catosfera. Probablement l'afluència no es normalitzarà fins passat Reis... però resulta que abans, buscant "una cosa", m'he trobat amb una "altre cosa" i... tot i que, de fet, ha estat en Josep Lluís qui se n'ha adonat, que té una "vista de linx" (hehe)... Ai, que m'embolico i no entendreu res!

Bé, que hem trobat una cosa... i trobar "el que hem trobat" m'ha fet gràcia perquè no ho sabia però tampoc ha estat una sorpresa perquè, lligant caps amb altres coses que sabia (arran de seguir comentaris de diferents tuitaires al programa Oh, Happy day! de TV3) tot m'ha quadrat.

En definitiva...

He trobat uns vídeos d'una coral catalana, del Cercle Catòlic de Gràcia, en la qual canta un "personatge conegut". Es tracta de que mireu els DOS vídeos que us posaré a veure si trobeu aquesta persona entre els cantaires. Més o menys dues vegades al dia entraré a mirar els comentaris i podré donar una pista, ja sigui sobre el personatge en sí (completament a part del vídeo) o, en relació amb la gravació (per exemple: "entre el minut X:XX i el X:YZ hi ha uns instants en que la part de la coral on és se la veu més d'aprop") o posar un altre vídeo d'una altre cançó on també surti...

Així doncs, la pregunta és:

Quina persona coneguda podem veure cantant en aquests dos vídeos?

Aquí, on tots (dones i homes) van disfressats de monja, potser costarà de trobar... però hi és!! i el vídeo està molt, molt bé i, si sabéssiu a qui busquem, segur que també identificaríeu ràpidament on és :-)

I aquí els tenim amb un súper mega clàssic del rock!, el "Rock around the clock"

Au, a pensar!!

1a. PISTA (26 de desembre a les 0:03): Tot i que no és una persona gaire alta, no està a primera fila.

2a. PISTA (26 de desembre a les 9:30): Al segon vídeo, els components del cor porten un "complement" (una flor elles i uns tirants ells) hi ha qui porta el complement vermell i qui el porta blau i qui el porta blanc. El nostre personatge el porta vermell. Propera pista entre la 1 i les 2 de la tarda.

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. FELICITATS A "XEXU i McABEU"

Jesús és nat! Molt bon Nadal a tothom!!

Amb aquest post nadalenc, aprofito per participar al Joc de Microrelats de la Jomateixa:

“Com no estava acostumat al cava, en Dani es va quedar adormit com un tronc i no es va adonar que ja treien els torrons. Quan es va despertar es va posar a la recerca del temps perdut... Va ser inútil: els infants no n'havien deixat ni una engruna!”

Anuncis de joguines

S'apropa Nadal i, amb per tant, creixen els anuncis de colònies (amb accent francès la majoria) i de joguines. Bé, és normal. Suposo que a tots ens fa gràcia rebre algun obsequi, ja sigui pel Tió o per Reis. Ens queixem del materialisme però, qui més qui menys, fa les seves despeses.

Ara bé. Tot té un límit. Una cosa és celebrar amb il·lusió els Reis amb els nens (o amb grans, que també hi tenim dret!) i una ben diferent, crear petits monstres maleducats que els importa un rave què demanaran (de fet, molts tenen de tot) tan sols saben que volen "moltes coses". Aquí és quan tot això em comença a empipar.

I, en aquesta onda està l'anunci de joguines més estúpid que he vist en la meva ja llarga vida. És de Toys'r us (per cert, mentre intentava escriure el nom aquest m'acabo d'adonar que té un significat: Toys are us: "Les joguines som nosaltres". Curiós) Bé, sigui com sigui, l'anunci és horrible. Aquí us el deixo:

Els nens demanen joguines a crits. Millor dit, les exigeixen, fins i tot amb megàfon. Quines joguines? ah, això no importa, només saben que en volen MÉS que el veí. Fastigós.

Per contra, tot i que no és un anunci per petits, ja que es tracta de vendre un iPhone i que et facis soci (o com es digui) de "Fusión, Movistar", aquest altre anunci em sembla deliciós. El petitó vol "una cosa"... el problema és entendre què és el que està demanant doncs encara no parla bé. El trobo molt divertit i el final... sorprenent :-)

Un altre dia us parlaré d'un altre anunci que no m'agrada gens... i és que, a vegades, crec que molts publicistes no s'adonen que les frases que posen no tenen sentit, o que poden resultar antipàtiques, absurdes...

"Martells" (Relats Conjunts)

- Ho pregunto per darrera vegada. Si ningú em diu la veritat, ja sabeu com les arreglo jo aquestes coses.

(Silenci)

La dona, d’uns cinquanta anys, està seriosa però no crida. Parla poc a poc, marcant bé cada paraula. Fa una petita pausa. Mira al seu voltant i continua parlant:
- Així doncs, qui ha fet la pintada a la porta de la Sala de Professors?

(Més silenci)

Els adolescents, alguns drets, altres asseguts a les cadires o recolzats a les taules, tenen el cap cot. La raó més probable no és que estiguin molt penedits sinó que coneixen la Magda, la seva tutora des de fa dos anys, i creuen que sap llegir-los el pensament, per tant, és molt millor que les seves mirades no es creuin.

- Ningú en sap res? D’acord, doncs. Càstig “dels meus”, col·lectiu. Si ningú és prou valent com per parlar, en faig responsable a tot el grup.

(Lleugers moviments entre els alumnes, però ningú obre la boca)

- Ja podeu seure, ja... A veure... –obre un llibre, comença a mirar, tira fulles endavant, enrere... somriu- Ja ho tinc!

(expectació)

La professora obre el llibre per la pàgina que ha triat, l’aixeca i mostra la imatge als alumnes.

- Què és això? No es veu bé... –per fi un dels nanos ha obert la boca.
- No patiu, ara passo taula per taula i us ho ensenyo –respon la Magda.

El llibre obert mostra una foto raríssima d’una sèrie de martells amb el mànec vermell i negre, posats com en una mena de formació militar. Es veu que es tracta d’una imatge de la pel•lícula The Wall de Gerald Scarfe.

- Au, per demà tots una redacció d’entre quatre-centes i cinc-centes paraules inspirada en aquesta foto. I, com ja sabeu, la nota comptarà per l’avaluació, és clar.

El silenci ha desaparegut totalment. Ara es senten queixes i protestes. La delegada del grup s’aixeca i pren la paraula:

- Magda, de veritat, aquesta vegada és molt difícil. A mi aquesta imatge no em diu res. És un càstig molt...

- Ja sabeu com va això. Si cada vegada que un de vosaltres fa una bretolada el grup el protegeix i no se’n pot treure l’aigua clara, el càstig és comunitari...

- Però aquesta imatge és...

Del fons de la classe en Martí Valls s’aixeca i diu:

- Magda, vaig ser jo... Estava enfadat perquè ens havíeu posat tres exàmens el mateix dia... Però està fet amb retolador de velleda... ho puc netejar. Amb una mica d’alcohol marxa... de veritat. –s’atura un moment, respira i afegeix- Ho sento. Em vaig equivocar. No tornarà a passar... però, si us plau, aixeca’ns aquest càstig, perquè... sobre aquesta imatge, no hi ha qui escrigui dues línies mitjanament decents.

- D’acord. Ves a secretaria, que et donin un drap i alcohol i ja ho pots deixar ben net. Si marxa, ho deixem així. Si no marxa ja veurem com ho arreglem.

(Sospirs generals)


Escrit seguint la proposta de RELATS CONJUNTS

Sopa de ceba "estil Assumpta"

En temes de cuina, jo sóc molt agosarada. Tinc la teoria que si barreges coses bones, el resultat no pot ser dolent. Com a molt, pot ser "estrany", "original", "curiós"... però no dolent. (Clar que, admeto que podria estar equivocada, que consti)

L'altre dia teníem pa sec a casa. Jo no suporto tirar menjar. És aquelles coses que t'han ficat al cap de petita, que el menjar no es tira, que hi ha molta gent que no en té. Això, moltes vegades, m'ha portat a sorpreses molt agradables com descobrir que, determinats plats, freds i del dia abans poden estar fins i tot més bons que calents i recent fets :-)

Ja fa anys la meva mare va descobrir que si per sopar feia lluç fregit i en sobrava, al dia següent, per esmorzar, amb mon pare es podien fer un esmorzar deliciós de pa amb tomàquet i aquell lluç (fred) que havia sobrat. Puc donar fe que el pa amb tomàquet i lluç fregit del dia abans és deliciós ;-)

Doncs bé, quan en Josep Lluís va dir "Què en fem d'aquest pa?", jo vaig dir "faré una sopeta de ceba" (sense saber -ho vaig descobrir després- que la sopa de ceba no porta pa) ;-)

Aquesta és la MEVA particular recepta que, per cert, estava fent al mateix temps que intentava trobar paraules castelleres i coordenades brúixolístiques, a la SOPA de lletres de CAL MAC ;-))

1.- S'agafa el pa sec i es posa en remull una bona estona. Que s'infli ben inflat.

2.- S'agafa una ceba gran i maca com aquesta tan bonica que va comprar en Josep Lluís

3.- La fem a trossos i la posem a l'olla junt amb el pa

4.- Ho posem a bullir

5.- Força estona

6.- Hi posem sal. Pensem que la ceba hi dóna certa dolçor, així que haurem d'anar controlant si hem d'afegir una micona més de sal. I, com aquest és un plat d'origen francès, no podem oblidar de posar-hi mantega. (He dit mantega. Si hi poseu margarina no podreu dir que heu fet una sopa de ceba "estil Assumpta", que quedi clar) Un parell de cullerades.

7.- I que vagi bullint... vinga a bullir.

8.- Mentre espereu que tot quedi ben, ben cuit i mig desfet, podeu sortir i fer alguna foto de l'arbre... Oi que estava ben tardorenc? (Si no feu la foto de cap arbre no passa res. No té res a veure amb la recepta.)

9.- Quan us sembli que ja ha disminuït prou agafeu un ou per comensal (jo en vaig agafar dos, és clar) Els deixateu una mica (res, just perquè no caiguin sencers i es comencin a coure sencers) i els aboqueu a l'olla. Remeneu bé.

10.- Deixeu un parell de minuts perquè torni a arrancar el bull i es cogui l'ou.

11.- Serviu en uns bols. Un cop servit, hi tireu pel damunt una bona quantitat de formatge ratllat.

BON PROFIT!!

Telegrama Urgent!!!

Apunteu-vos!! Ens ho passarem bé! ;-))

Quedem al Zurich?

Una proposta de la Gemma del Blog Truquem al Gegant del Pi

El panell verd es va il·luminar i el mateix van fer els ulls blaus d’en Jan. - Què fa la Fuchsia patrullant per aquí? Va pensar mentre recordava els meravellosos anys que havien passat junts, de jovenets, a l’escola aeronàutica de l’espai.

- Eeeeei, Fuchsia!! Hahaha Què fas? –va dir dirigint-se al panell lluminós
- Holaaaa, Jan! Res... feina rutinària. –va respondre una bonica veu femenina.
- Què passa alguna cosa?
- No, no, en absolut. Unes voltes de control i ja està. Sospitava que series per aquí, així que he activat els posicionadors perquè em detectessis hehehe. No falla.
- Ets una mica imprudent –però m’agrada, va pensar- i si no arribo a ser jo?
- Doncs no ho sé, però eres tu! –va dir ella després d’una rialla.
- No tens por de res, noia... això a vegades pot ser bo, però altres vegades...
- Au, Jan, no em sermonegis –va interrompre la bellíssima uranita- Et volia convidar a un te! Un te, sí, IRW (*) que fa temps que no ens veiem i et vull explicar moltes coses.
- Què faig, doncs? Vaig a la càmera de migració corporal?
- No res, cap càmera. Baixem, baixem tots dos, quedem al Zurich!
- Zurich? Quin Zurich?
- Ostres, Jan! Al Zurich, la cafeteria, Barcelona, Catalunya, Planeta Terra.
- Hahahaha estàs completament sonada! Però tu saps la de quilòmetres...?

No cal dir que la guanyadora del petit debat va ser la Fuchsia, mossa d’Esquadra espaial. Una preciosa uranita de 4 mesos complerts d’edat(**), ulls verds, cabell color del foc i poc menys de metre i mig d’alçada (els uranites són baixets).
Tres hores més tard, set de la tarda hora de la Terra, dues lift-naus fan un perfecte descens en vertical al mig de l’Estrella de la Plaça de la Independència, ben bé una al costat de l’altre. Els dos joves surten de les micro-naus, les pleguen i guarden a les motxilles especials marca ACME.

- Quant de temps, Jan!! –La Fuchsia fa saltets com una criatura i es fan una abraçada plena d’afecte.
- Més de tres anys, ja!... Bé... dels terraquis...

Tots dos parlen a la vegada gairebé sense escoltar-se, mentre caminen per la plaça. Després, asseguts a una taula del Zurich ja s’explicaran la vida amb més calma. Pel seu costat, un parell d’androids corren darrera uns infants trapelles... una mena de semàfor sembla aparèixer del no res indicant-los que estan trepitjant la zona de bateries soterrades i que poden notar petites descàrregues de corrent si no tomben a la dreta.

El Zurich no ha canviat gairebé gens des de la seva darrera reforma, fa ja setanta-vuit anys, això el fa tan encisador. La gent pren cafè, te, refrescos tradicionals. És agradable menjar un entrepà de pernil o unes patates fregides quan portes dies d’alimentació per pegats cutanis. El públic sí que és diferent, però el local no i, tan acollidor com sempre, té les portes obertes a qualsevol que vulgui passar una estona de calma, de xerrar, riure... vingui d’on vingui.

(*) IRW: En el món real: (trobar-se de veritat, cara a cara)
(**) El pas del temps és molt diferent a Urà i a la Terra. La Fuchsia tindria uns 29 anys terraquis.

Bon dia, Catalunya!