dilluns, 1 de març del 2010

Nit estelada (Relats Conjunts)


Nit estelada, de Vincent Van Gogh, 1889
Escrit a partir d'una nova proposta de Relats Conjunts



Plorava. Assegut a l’habitació quasi buida, plorava. No desesperadament, com tantes vegades abans. Plorava sense crits, sense estirar-se dels cabells, sense fer-se mal als punys donant cops a les parets. No. Aquesta vegada plorava silenciosament, absolutament abatut, vençut, perdut, fracassat, sol, trist...

I la tristesa era tan immensa que omplia cada racó del seu ésser, el seu cor estava trist, i tristos es veien els seus ulls, i les seves mans estaven tristes... i trist estava tot ell. Com sempre, sense terme mig...

I és que si estimes, estimes. Si lluites per un ideal, si tens un somni, ho fas amb tot el cor, amb tota l’ànima, fins el darrer alè de les teves forces, sinó, no val la pena. I, quan perds, ho perds tot.

I deien que era un boig. Un boig que havia perdut la mesura de les coses, un boig que tenia reaccions inesperades, explosives, radicals, violentes (violentes?)... “Pobre, boig, ha perdut el rumb”, deien els assenyats (què llestos són els assenyats!)

I a la setmana d’estar ingressat, i després d’haver parlat amb ell en algunes converses curtes, la Doctora. C. A. va decidir demanar-li que fes un dibuix, una pintura, el que ell volgués i amb el tema que primer li vingués al cap. I ell ho havia fet.

I li havien donat pintures -olis- tres llenços, pinzells... i li havien regalat! Tant com li costava a ell sempre de poder-los comprar! I ara la Doctora C. A. havia aconseguit que els hi regalessin! Això l’havia animat molt, agafava cada llenç i el mirava amb ulls quasi enamorats, com si hi pogués veure ja el resultat de la seva inspiració, allí, plasmat, pintat, sorgit de la relació entre la realitat i la seva ment. Els colors que havia demanat. Tots. No n’hi havien escatimat ni un! Què macos els seus colors! Blaus, taronges, grocs...

I ben feliç i ple d’un viu desig de fer les coses bé, com sempre havia estat al llarg de la seva vida, amb aquella innocent emoció d’infant il•lusionat que bategava intensament al seu cor, va demanar poder pujar, de nit, a la terrassa del sanatori. Els cuidadors no se’n refiaven gaire, però el permís va ser concedit.

I allí dalt, ell, va pintar el cel exactament com el veia. Sense amagar cap de les seves intenses percepcions... els estels, la lluna, el gran xiprer que tenia a primer pla, el petit poble amb aquella gent que no l’estimava i als quals en aquell moment perdonava des del més profund de la seva ànima de bona persona... i va plasmar també el moviment del vent en pinzellades de màgics espirals, pinzellades ben plenes, i tots i cada un dels infinits reflexos de la nit... i s’emocionava en pensar que tornava a pintar... i plorava de felicitat pensant que aquell quadre el regalaria a la Doctora, que li havia donat pintures i havia confiat en ell, i s’eixugava les llàgrimes amb la mà tacada de colors i s’empastifava la cara, però era feliç, tan immensament feliç!!

I ara tornava a plorar... sol, assegut a una habitació quasi buida. Havien passat dos dies des de que havia donat el quadre al cuidador perquè el lliurés a la Doctora... i ella no havia dit res. Res. Fracassat. Ets un fracassat que no te n’has sortit mai de res... Per què no em puc morir ara mateix? Per què sóc aquí si ningú m’entén?

I es va obrir la porta i li van dir que la Doctora l’esperava. I pegant un salt es va aixecar i l’esperança el va reanimar de cop i, amb el cos ple de nervis i les cames tremolant, va anar cap al despatx de qui li podia dir què era el que li passava.

I a la sala, la Doctora, prop de la cinquantena i no massa agraciada, l’esperava amb un somriure que la feia bonica, i li va transmetre serenor, i li va semblar imatge materna, fraterna i amiga... i li va començar a parlar dient-li “amic meu”. Sí, la Doctora li va dir “amic meu” i ell va saber que, per fi, algú li ensenyaria el camí.

- Amic meu...

I va sortir d’aquell despatx més viu que feia anys que no estava, perquè l’home sense cap tipus d’ esperança no és pas viu, és mort. I anava pel carrer fent salts d’alegria com aquell infant feliç que vivia dins el seu cor. Ara sabia que la seva forma desproporcionada, exageradament apassionada, intensa fins al dolor físic, de percebre cada segon de l’existència tenia un nom... i es podia controlar... i que ell seguiria essent ell, però ja no patiria d’aquella manera...

Feia més de cent anys, algú que es sentia com ell, no va tenir tanta sort...

19 comentaris:

  1. Una bona història. Un Van Gogh d'una altra època, similar existència, però diferent final. L'has sabut recrear molt bé. I aquesta doctora em sona a mi...

    ResponElimina
  2. M'ha agradat molt el paral·lelisme entre els dos pintors o els dos Van Goghs. Una història genial, commevedora.

    Paraula de comprovació: lamen...
    deu voler dir "la ment" o "lament" totes dues hi van rpou be´ a la teva història.

    ResponElimina
  3. Tenia moltíssimes ganes de què publiquessis aquest apunt. I ha valgut la penar esperar. M'ha encantat la història que ens remet al van Gogh i m'ha agradat molt com poses distància entre ell i l'altre. Està molt ben escrit i es mou entre la passió, el talent i també la pena pel gran Van Gogh. Molt be, Assumpta!

    ResponElimina
  4. Una història tendra i bonica, Assumpta!

    ResponElimina
  5. Ja ho veig, ja, que en Van Gogh t'inspira! :-) Un bon relat!

    ResponElimina
  6. Un relat molt apassionat. Es fa molt patent la teva implicació amb la pintura i el pintor. Descrius tant bé els sentiments d'amor i bellesa, com l'angoixa i el patiment. Felicitats per un relat tant sincer. ^_^

    ResponElimina
  7. ostres Assumpta que maco el relat! no sé si has conegut persones amb esquizofrènia ( crec que possiblement era el va patir en Vincent)jo n'he conegut unes quantes...vaig treballar uns anys amb nanos de 16, 18, 21 anys que patien discapacitats mentals, també trastorns psicòtics ....i l'alleujament dels pares i de la persona en qüestió quan acceptava el que li passava, quan podia dar-se-li un nom i que podia seguir un tractament era un descans...per a ells i pels pares ( perquè en molts molts casos no estaven ni diagnosticats ni tractats) Jo crec que has sabut reflectir molt bé aquest ser tractat com a persona..."amic meu"...llàstima que cent anys enrere no hi havia pràcticament gairebé res per a tractar-los....m'he enrotllat molt...emocionant ( d'emoció)el relat Assumpta!

    ResponElimina
  8. Precioso tu relato Assumpta, siempre lo distinto se ve como una amenaza siendo que muchas veces esconde percepciones más fuertes y profundas que el resto de los "normales" Besos tía Elsa.

    ResponElimina
  9. Bon relat,companya!
    Salut! I molt bn dia!

    ResponElimina
  10. Bon dia!
    M'ha agradat molt com expliques aquests canvis d'humor del protagonista. De estar a baix de tot passa a l'eufòria quan el deixen pintar per tornar a ensorrar-se perquè la Doctora no l'atén en dos dies... per sort el tornes a deixar ben amunt amb l'esperança de trobar una solució.
    Vull destacar dues frases: "Què llestos són els assenyats" (s'ho pensen almenys :-D) i "un home sense esperança no és pas viu, és mort" (totalment cert).
    I com en P-CFACSBC2V ha dit, es nota que Van Gogh t'inspira i tant!! :-))

    ResponElimina
  11. Potser és millor ser un forassenyat.
    I aquest forassenyat tenia la virtut d’aconseguir que les coses romanguessin, que no es perdessin pels racons més foscos de la memòria.

    Molt bon text!

    *Sànset*

    ResponElimina
  12. Ara entenc perquè has tardat tant a plublicar el teu relat, molt treballat

    ResponElimina
  13. Us vull donar les gràcies per aquests comentaris tan macos que m'heu deixat. Normalment no es sol respondre individualment en cas de relats (la majoria de la gent així ho fa) suposo perquè quasi tothom que deixa comentaris és per dir alguna cosa positiva i seria tota l'estona anar donant les gràcies... però aquest relat era molt especial per a mi i he pensat que sí respondré individualment.

    En primer lloc, diré una cosa que no sé si quedarà bé o no... però és que a mi m'ha agradat el meu relat (sona fatal, eh? ja ho sé, queda d'una immodèstia molt lletja jaja) però és que no sempre em quedo contenta quan acabo una cosa, moltes vegades tinc dubtes de si hauré sabut transmetre el que volia... o, un cop escrit i publicat, començo a veure coses que no m'agraden i vaig retocant i retocant.

    En aquest cas, quan llegeixo el relat trobo exactament el que volia dir. Que estigui ben escrit o no, això ja serien figues d'un altre paner jaja... molt malament no crec que estigui, però suposo que podria estar molt millor...

    Em vaig adonar que moltes frases les començava per "I..." i llavors, expressament, vaig voler que cada punt i a part comencés així per donar una sensació de que una cosa s'afegia a l'altre, que les sensacions podien ser canviants en un moment.

    Ara bé, el fet de jo pensés "això és el que volia escriure" i ho posés tan feliç i convençuda, no vol dir que, automàticament a qui ho llegís li agradés... podria ser un fracàs absolut... potser la forma de redactar feta amb molts adjectius i reiteracions, per intensificar cada cosa a algú se li podria fer pesada.

    El món dels blogs és genial. Escrius una cosa i hi ha gent que et regala el seu temps, la llegeix, i la comenta, i això ho hauríem d'estar agraint contínuament
    :-))

    ResponElimina
  14. XEXU.- Moltíssimes gràcies ;-)
    M'ha encantat que reconeguessis aquesta Doctora (és una bona especialista, ja t'ho dic jo jeje)


    CARME.- M'agrada la paraula "commovedora" perquè a mi és el que em passa amb en Vincent Van Gogh :-)) Gràcies, de tot cor!!


    KWEILAN.- Ostres... quan vaig llegir la teva primera frase ja em sentia mig emocionada ;-))
    Que em diguis que el trobes ben escrit em fa molt feliç!! ;-))
    Mil gràcies!!!


    RITA.- Moltíssimes gràcies!! ;-))


    P-CFACSBC2V.- No creguis... que em va costar molt!! ;-))
    Gràcies de tot cor!!


    LA MEVA PERDICIÓ.- M'agrada molt en Vincent Van Gogh i sempre he pensat que si alguna vegada alguna cosa li hagués sortit bé, no hauria acabat com ho va fer... T'agraeixo moltíssim aquest comentari tan maco! ;-))


    ELVIRA FR.- Ostres... el teu comentari és impressionant. El que tu has escrit sí que és emocionant :-)
    Tu coneixes molt bé la vida i obra de Van Gogh i ara, pel teu comentari, veig que pots entendre molt bé tota la seva problemàtica...
    Vaig llegir al final d'un llibre sobre ell que, avui en dia, amb alguna medicació, hauria viscut la mar de bé... i així ho crec jo també.
    La gent moltes vegades és injusta amb les malalties mentals, es compadeixen de qui s'ha trencat una cama o de qui pateix una grip, però no entenen l'intens patiment de qui és un malalt psíquic.
    Jo no sé què tenia en Vincent (tu saps moltíssim més que jo) probablement al final tenia ja més d'una cosa... però potser al principi tan sols era algú hiper-sensible, que passava de l’eufòria a la depressió segons es sentia estimat, valorat o no... després imagino que sí, que tindria alguna cosa més greu però, tot i així, tractable.
    Gràcies de tot cor per les teves paraules!!


    TÍA ELSA.- Muchísimas gracias por tu comentario ;-) ¡Cómo me ha gustado esto de "percepciones más fuertes y profundas"! Y es que no todas las personas viven con igual intensidad... Yo creo que Van Gogh vivia cada instante de un modo absolutamente "total"...


    CONSUELO.- Moltes gràcies, al•lota!! ;-))


    McABEU.- És que no podia fer que acabés malament... Havia de donar-li un final feliç, com si fos una segona oportunitat per en Vincent Van Gogh :-))
    Les esperances i les il•lusions ens donen ganes de viure... i a vegades no cal que siguin grans coses, un petit detall pot ser una il•lusió... i que poques en tenia el pobre Van Gogh... o no, mentida, ell sí que en tenia, però totes li sortien malament.
    Moltíssimes gràcies pel teu comentari :-))


    SÀNSET.- Gràcies de tot cor! ;-)
    El problema és que essent així ell no va poder ser feliç, tot li sortia malament... Això sí, ha aconseguit que la seva obra no es perdi en la memòria (m'ha agradat!) :-)


    GARBI 24.- Jajaja ostres, sí, he estat una mica "tardona"... però m'alegra moltíssim que t'hagi agradat! Mil gràcies! ;-)

    ResponElimina
  15. Hola Assumpta!
    una gran iniciativa, aquesta dels relats conjunts.
    salutacions
    sílvia

    ResponElimina
  16. i jo que començava a pensar que no escriuries amb el teu estimat Vicent!

    molt ben escrit! molt tendre, però per alguna raó, m'entristeix,... m'entristeix profundament.

    ResponElimina
  17. SÍLVIA.- I tant! :-) El fet de que et proposin una imatge concreta ajuda molt a que vinguin idees ;-)


    RITS.- És que la vida de Vincent Van Gogh va ser molt trista, xiqueta, moltíssim... era un home carregat de bones intencions i de ganes de fer les coses bé i anava fracàs darrera fracàs. No li sortia res bé, no podia viure cap de les coses per les que tenia il·lusió.
    Per això he volgut crear com un "segon" Vincent, nascut uns 120 o 125 anys més tard i donar-li una oportunitat :-)
    Gràcies, guapíssima, per les teves paraules :-)

    ResponElimina
  18. Quin relat més preciós, més tendre, més oooohhhh!
    Sabia que no podies fallar-li pas al teu estimat Van Gogh!
    Una delícia.

    ResponElimina
  19. -ASSUMPTA-.- El teu comentari sí que és preciós i tendre! M'has regalat un somriure enorme en llegir-te!! Mil gràcies :-))

    ResponElimina

...i moltes gràcies per la visita!!