Avui, que és el dia del meu sant, Maria Assumpta al Cel, explicaré una història que va passar fa molts anys, molts... tants com trenta-tres. Parlo d’agost de l’any 1977
Però, de fet, la història comença el mes de desembre de 1961, quan jo vaig néixer. Els meus pares van decidir que el meu nom seria Assumpta (Maria Assumpta, per ser exactes) però, en aquella època de dictadura franquista, estava prohibit posar noms en llengua catalana (això ho explico perquè va bé recordar-ho, i que si ho llegeix algú molt jove o algú de fora de l’estat espanyol potser no ho sabria) o sigui, els pares no podien posar als seus fills el nom que volien. No podien posar, per exemple ni Jordi, ni Mercè, ni Pol... havia de ser forçosament en castellà, o sigui Jorge, Mercedes i Pablo.
Gràcies a Déu (i en aquest cas mai més ben dit) a l’Església si em van poder batejar com Maria Assumpta... probablement el capellà era català i, en tot cas, sempre podia dir que Assumpta, en llatí, es diu justament Assumpta, igual que en la nostra llengua.
Peter Paul Rubens, 1612-1617.
Així doncs, vaig ser batejada (i inscrita al Registre Parroquial) com Maria Assumpta però inscrita al Registre Civil obligatòriament com a María Asunción, en castellà, com manava la llei de la dictadura.
He de dir que mai ningú a la meva vida m’ha dit Asunción (i pobre del que ho faci, perquè m’enfado... per mi aquest nom és el nom que em van imposar, no el que els meus pares van triar). Ni tan sols a l’escola -on també era obligatòria i única la llengua castellana- em deien amb el nom Asunción. Tothom, sempre, Assumpta.
El mes de novembre de 1975 el dictador va morir. Bastant aviat van començar a canviar algunes coses. Una d’elles va ser que ja es va permetre que els pares poguessin posar als seus fills noms en català, gallec i basc... i, a tots aquells que ens havien humiliat obligant-nos a dur “oficialment” un nom que no era el nostre, se’ns permetia anar al Registre Civil per demanar la traducció del nom. O sigui, sol•licitar que es canviés la inscripció en castellà pel nom veritable, en la nostra llengua catalana. Al principi hi havia moltes cues, doncs era molta la gent que estava farta de dur un nom amb el que no es reconeixia. Jo, de moment, no hi vaig anar...
Van passar alguns mesos i ens trobem a l’estiu de 1977. Jo tenia quinze anys i mig i m'havia de fer el meu primer Documento Nacional de Identidad (DNI) que era obligatori a partir dels setze anys.
Vaig anar a la Comissaria de Policia, a fer els tràmits. Duia les fotos i tenia una certificació de naixement del Registre Civil on encara constava el meu nom en castellà. Malgrat això, vaig omplir els impresos pel DNI amb el nom en català. Quan ho feia era plenament conscient de que potser em posarien algun problema... però ho vaig fer així ben convençuda.
Em vaig apropar al taulell... era molt llarg i hi havia diverses persones atenent, unes just darrera el taulell i altres més al fons, treballant. Vaig donar tots els papers a una dona (sóc incapaç de recordar si anava uniformada, crec que sí, però no n’estic segura).
Efectivament, quan va veure que a la Certificació de naixement posava “María Asunción” però que als impresos jo havia posat “Maria Assumpta” em va dir que no m’ho podia fer perquè no coincidia el nom. Jo li vaig dir que era el mateix nom però en català, tal com em deia realment.
Ella va repetir que no ho podia fer. Jo vaig insistir en que mai ningú a la vida m’havia dit “Asunción” i que no volia un DNI amb aquell nom. Ella va replicar que era impossible acceptar-me aquells papers... que anés primer al Registre Civil a traduir-me el nom i que quan tingués una Certificació de naixement en català tornés... Jo insistia i ella també...
Em vaig quedar allí plantada. No me'n volia anar, però sabia que tampoc em podia posar a discutir més... Tot i així, era evident que l’escena cridava l’atenció dels presents... i, de cop, de darrera el taulell mateix, però a l’altre extrem, em va cridar un altre funcionari.
Hi vaig anar i em va preguntar que quin problema tenia. Jo li vaig explicar, deixant ben clar que el meu únic nom era Maria Assumpta però, davant la meva sorpresa, va somriure i em va dir “jo t’ho faré”. Em va recollir els papers, ho va donar tot per correcte i em va dir “tal dia pots venir a buscar el teu DNI”...
Quan, passats els dies, vaig anar a buscar-lo... Estava en català!! M’ho havia fet bé!!... No sé si podeu imaginar quina alegria tan gran vaig sentir en veure aquell document amb el meu nom en català, per primera vegada a la meva vida! ;-)
Des d’aquell moment ja podia acreditar a tot arreu que jo era Assumpta, en català, en la meva llengua... i el Registre civil que digués el que volgués, que aquella inscripció per a mi no valia res perquè no havia estat una inscripció lliure...
Tot i així, passats alguns anys (tres o quatre) vaig anar finalment a fer aquell tràmit desagradable de sol•licitar la traducció... Demanar que es desfés aquella ofensa...
No, no exagero quan parlo d’ofensa i humiliació. El nom d’una persona és important... Aquella imposició de la llengua castellana, fins i tot en els noms que els pares triaven pels seus fills, era molt greu. Haver aconseguit que em fessin un document oficial en català sense haver d’anar a “arreglar” primerament el Registre va ser un dels meus primers actes d’afirmació nacional catalana... i me’n sento molt orgullosa.
En el fons, sempre he pensat que aquell noi (no sé si era policia o senzillament funcionari en aquella Comissaria) es va arriscar bastant... va fer una cosa que, en realitat, no podia fer... sempre, sempre li estaré molt agraïda ;-)
Ah, i moltes felicitats a totes les persones que avui, arreu del món celebren el dia del seu sant, sigui en la llengua que sigui ;-)
+(1).jpg)
;_Peter_Paul_Rubens.jpg)
Aquesta foto és un autèntic collage feta amb “tallar” i “enganxar” manual, amb tisores i pegament... de tres en vaig muntar una, doncs era impossible agafar-la bé ;-)
