No estic segura de quan serà el moment... Hi ha tants factors a tenir en compte!! Les peces han d’anar al seu lloc i no és fàcil. Gens fàcil.
Tan sols voldria... bé, és igual. Encara és massa aviat.
(continuarà...)
dilluns, 28 de febrer del 2011
Capítol I
No estic segura de quan serà el moment... Hi ha tants factors a tenir en compte!! Les peces han d’anar al seu lloc i no és fàcil. Gens fàcil.
Tan sols voldria... bé, és igual. Encara és massa aviat.
(continuarà...)
dimecres, 23 de febrer del 2011
El petó (V-J day a Times Square) (Relats Conjunts)
El petó (V-J day a Times Square), Alfred Eisenstaedt 1945
Text escrit a partir d'una proposta de Relats Conjunts
Als ulls de tots, allò era un petó... i quin petó!! La gent se’ls mirava i somreia compartint el seu instant de felicitat... La guerra havia acabat!
Segons després, la mateixa gent cridava d’esglai... La noia va caure a terra i una taca de sang que s’anava fent cada vegada més gran tenyia el seu vestit blanc. Ell va fugir ràpidament. Tothom estava tan sorprès que ningú no el va seguir.
Hans Schoppahausweiss, disfressat, i amb un minúscul i afilat ganivet amagat al puny, amb el cervell embogit pels efectes de tot el que havia viscut i patit els darrers anys, pensava que alguns seguien essent els seus enemics. N’havia d’eliminar quants més millor.
En Hans, abans de començar la guerra, era un bon noi.
diumenge, 20 de febrer del 2011
"L'assassinat d'en Rufus" Relat en quatre capítols il·lustrats... en un Post-it
Em va fer molta gràcia això de fer un relat en un post-it pel Joc d’en Tibau... així que n’he fet un altre. Aquest té quatre capítols i va il•lustrat en colors. Es diu L’assassinat d’en Rufus i té, comptant el títol, el “The End” i la signatura 176 paraules.
Aquesta vegada el post-it és de mida estàndard, o sigui que fa 7,6 x 7,6 cm.
Text del relat: L’ASSASSINAT D’EN RUFUS
Capítol I
Quan va morir Lady Ackerfield els seus nebots van anar al funeral amb una fingida tristesa i fregant-se les mans dissimuladament en espera de l’herència.
Capítol II
Margaret, la cuinera, somreia... ella sabia que la seva senyora havia canviat el testament dos dies abans de morir i que tot aniria a parar al seu gos, però el que no sospitava era que en Charles, el més jove dels nebots, acabava de deixar un plat de croquetes enverinades a l’abast del pobre Rufus.
Capítol III
Al dia següent en Rufus va aparèixer mort... La Margaret havia llegit a la premsa que J.B. Fletcher era de vacances a Anglaterra... Casualment la Madeleine, la seva cosina segona, era la secretària de l’escriptora. La va trucar.
Capítol IV
Quan en Charles va saber que hi anava la J.B. Fletcher, va confessar a l’instant tot dient “no cal que vingui”. Millor dir la veritat que arriscar-se a morir... i és que coneixia la fama de “gafe” de la dama de Cabot Cove, Maine
Aquesta vegada el post-it és de mida estàndard, o sigui que fa 7,6 x 7,6 cm.
Clicant al damunt, les fotos es fan més grans i es pot llegir el relat des del Post-it
Text del relat: L’ASSASSINAT D’EN RUFUS
Capítol I
Quan va morir Lady Ackerfield els seus nebots van anar al funeral amb una fingida tristesa i fregant-se les mans dissimuladament en espera de l’herència.
Capítol II
Margaret, la cuinera, somreia... ella sabia que la seva senyora havia canviat el testament dos dies abans de morir i que tot aniria a parar al seu gos, però el que no sospitava era que en Charles, el més jove dels nebots, acabava de deixar un plat de croquetes enverinades a l’abast del pobre Rufus.
Capítol III
Al dia següent en Rufus va aparèixer mort... La Margaret havia llegit a la premsa que J.B. Fletcher era de vacances a Anglaterra... Casualment la Madeleine, la seva cosina segona, era la secretària de l’escriptora. La va trucar.
Capítol IV
Quan en Charles va saber que hi anava la J.B. Fletcher, va confessar a l’instant tot dient “no cal que vingui”. Millor dir la veritat que arriscar-se a morir... i és que coneixia la fama de “gafe” de la dama de Cabot Cove, Maine
divendres, 18 de febrer del 2011
Sense senyal...
La Mortadel·la casolana informa que ACPV demana a tots aquells que heu posat algun símbol de queixa als vostres blogs o webs que ho aviseu al correu sensesenyal@acpv.cat
Tenen ja una llista llarguíssima. Fem-la créixer!!
dimecres, 16 de febrer del 2011
Un relat en un Post-it. "El testimoni protegit" (194è Joc Literari)
Aquests dies estic una mica fora de joc però, a vegades, quan menys ho esperes, veus alguna cosa que et fa tanta gràcia, que t’inspira i... fiuuuu... en un moment, dit i fet ;-)
Aquesta vegada l’inspirador ha estat en Tibau, que ens proposa fer un relat, de gènere negre, de la mida d’un post-it però, com d’adhesius d’aquests n’hi ha de diferents formes, colors i grandàries, jo m’he proposat fer-lo en el més diminut que tenia... Un de 4x5 cm.
Aquí està el resultat:
A la primera foto es pot veure el relat escrit al post-it amb el retolador de punta finíssima Staedler Pigment liner 0.05 que m’ha servit per escriure’l ;-)
A les altres dues el post-it enganxat a la pantalla de l’ordinador amb el text del relat.
Si cliqueu damunt les fotos es faran més grans i podreu llegir el text directament del post-it.
El text del relat, de vuitanta-set paraules, és aquest:
En Damià, als seus vuitanta-nou anys, començava a perdre facultats. Un dia li havia dit que un dels seus companys a la partideta de cartes era un testimoni protegit per la Interpol. La Carla havia somrigut i se’n va oblidar... fins el dia que, fent el talladet al cafè, a la taula del costat dels avis, va veure l’extrem d’una culata amagat a la cintura del senyor Joaquim en un instant que s’havia obert lleugerament la jaqueta. Per cert... feia dies que no sabia res d’en Damià.
PS: Perdoneu... ja sé que encara tinc les respostes a comentaris pendents... confio en aquest vespre :-)
PS.2: Ja estan tots!!
Aquesta vegada l’inspirador ha estat en Tibau, que ens proposa fer un relat, de gènere negre, de la mida d’un post-it però, com d’adhesius d’aquests n’hi ha de diferents formes, colors i grandàries, jo m’he proposat fer-lo en el més diminut que tenia... Un de 4x5 cm.
Aquí està el resultat:
A la primera foto es pot veure el relat escrit al post-it amb el retolador de punta finíssima Staedler Pigment liner 0.05 que m’ha servit per escriure’l ;-)A les altres dues el post-it enganxat a la pantalla de l’ordinador amb el text del relat.
Si cliqueu damunt les fotos es faran més grans i podreu llegir el text directament del post-it.
El text del relat, de vuitanta-set paraules, és aquest:
En Damià, als seus vuitanta-nou anys, començava a perdre facultats. Un dia li havia dit que un dels seus companys a la partideta de cartes era un testimoni protegit per la Interpol. La Carla havia somrigut i se’n va oblidar... fins el dia que, fent el talladet al cafè, a la taula del costat dels avis, va veure l’extrem d’una culata amagat a la cintura del senyor Joaquim en un instant que s’havia obert lleugerament la jaqueta. Per cert... feia dies que no sabia res d’en Damià.
PS: Perdoneu... ja sé que encara tinc les respostes a comentaris pendents... confio en aquest vespre :-)
PS.2: Ja estan tots!!
dimarts, 15 de febrer del 2011
Sailing.- Rod Steward
Vaig amb molt de retard a respondre els comentaris dels darrers posts i això no m’agrada, em sap greu. Jo sóc de les que pensa que –excepte en casos molt concrets- els comentaris s’han de respondre un per un, perquè són regals que els altres blogaires han deixat i val la pena fer-ho així.
Per tant, per poder agafar una mica de temps i així fer-ho amb calma i bé, com s’han de fer aquestes coses, poso una mica de música i em dono un respir d’un parell de dies per anar contestant poc a poc.
Buscava aquesta cançó, perquè la trobo preciosa. Ja la vaig posar fa temps al blog, però en un vídeo molt diferent. Ara bé, aquesta gravació l’he trobat per casualitat i m’ha fet gràcia per l’aspecte d’un Rod Stewart molt jove... i, després, m’ha encongit el cor per les imatges que hi surten i que ja no es poden veure...
dijous, 10 de febrer del 2011
Curs molt interessant i totalment gratuït de "Plegamenta"
Ara que els supermercats i altres botigues ens cobren les bosses de plàstic, més val que ens acostumem a que, aquelles que han quedat netes i bé, guardar-les per poder-les reutilitzar. Però no cal tenir-les totes rebregades i fetes un bunyol, les podem guardar ben plegadetes.
És per això que, de forma totalment gratuïta, sense cap benefici per part meva, us ofereixo aquest Curs Pràctic de Plegamenta de Bosses de Plàstic que espero que us sigui molt útil.
Elements necessaris: Una bossa de plàstic i dues mans.
Agafem la bossa de plàstic i la posem ben plana damunt la taula, llavors l'anem plegant sobre si mateixa fins que ens quedi una tira llarga i prima. Després, comencem a plegar la bossa doblegant aquesta tira en petits triangles...
Ho veurem millor en el següent vídeo:
Com he dit, fan falta dues mans i jo he fet la “plegamenta”, de moment, només amb la meva fabulosa esquerra (equivalent a la de Messi però ell en peu i jo en mà). Veiem que queda un trosset de bossa. Si ho deixem així es desfarà tot!...
No, no ens preocupem, com podem veure en el segon vídeo (“El desenllaç”) aquesta part que ens sobra, la dobleguem per dins de la “paperina” que ens ha quedat i així no es desplega. La veritat és que el procediment és magnífic. Una autèntica meravella.
Així, ben plegades, ocupen molt poc espai i sempre en podem dur un parell a la bossa per si les necessitem :-)
Deures per demà: Plegar dues bosses.
És per això que, de forma totalment gratuïta, sense cap benefici per part meva, us ofereixo aquest Curs Pràctic de Plegamenta de Bosses de Plàstic que espero que us sigui molt útil.
Elements necessaris: Una bossa de plàstic i dues mans.
Agafem la bossa de plàstic i la posem ben plana damunt la taula, llavors l'anem plegant sobre si mateixa fins que ens quedi una tira llarga i prima. Després, comencem a plegar la bossa doblegant aquesta tira en petits triangles...
Ho veurem millor en el següent vídeo:
Com he dit, fan falta dues mans i jo he fet la “plegamenta”, de moment, només amb la meva fabulosa esquerra (equivalent a la de Messi però ell en peu i jo en mà). Veiem que queda un trosset de bossa. Si ho deixem així es desfarà tot!...
No, no ens preocupem, com podem veure en el segon vídeo (“El desenllaç”) aquesta part que ens sobra, la dobleguem per dins de la “paperina” que ens ha quedat i així no es desplega. La veritat és que el procediment és magnífic. Una autèntica meravella.
Així, ben plegades, ocupen molt poc espai i sempre en podem dur un parell a la bossa per si les necessitem :-)
Deures per demà: Plegar dues bosses.
dimarts, 8 de febrer del 2011
Gaudint de la meva independència...
Fa uns mesos que sóc una dona lliure, independent, sense res que em lligui a cap... empresa de telefonia mòbil! ;-)
Sóc una persona amb “targeta pre-pagament”!! Fora contractes!! Fora lligams amb condicions sempre contraries al consumidor!! Fora canvis de condicions de forma unilateral (exclusió dels números freqüents del mínim de compromís, nou càrrec de 2 Eurus per no domiciliació bancària...)
Si hagués seguit amb Movistar, el que jo pagava, com a mínim -encara que no fes ni una trucada ni enviés un sol missatge- era:
- 9 Eurus de “compromís”
- 2 Eurus perquè no volia domiciliar el rebut pel Banc
- 18% d’IVA
Total: 12,98 Eurus.
O sigui que, la meva despesa diària mínima, truqués o no, era de 43 cèntims.
Doncs bé, actualment, amb targeta prepagament (d’Orange, com podria ser de qualsevol altre) puc dir que: El dia 24 de desembre vaig carregar 10 Eurus de Saldo... em quedaven 35 cèntims, o sigui que em vaig quedar amb 10,35. A dia d’avui encara me’n queden 2,05 o sigui, que he gastat 8,30 i d’això fa 46 dies.
La meva despesa diària (de moment) és de 18 cèntims. Dic de moment, perquè tinc intenció de seguir baixant la mitjana. El mòbil ha de ser només per a casos urgents. Sinó hi ha el fix o el correu electrònic.
M’estalvio 25 cèntims cada dia. Si multiplico els 43 cèntims per 365, veig que, al cap de l’any hauré deixat de pagar 91,25 Eurus.
Ah, per cert, al telèfon nou rebo, de tant en tant, trucadetes del 900-10-10-10 ja sé que és de Movistar hehehe... no em molesto ni en respondre!
Estic contenta de la meva decisió :-))
PS/ Escric Eurus, amb "U", perquè m'agrada més.
Sóc una persona amb “targeta pre-pagament”!! Fora contractes!! Fora lligams amb condicions sempre contraries al consumidor!! Fora canvis de condicions de forma unilateral (exclusió dels números freqüents del mínim de compromís, nou càrrec de 2 Eurus per no domiciliació bancària...)
Si hagués seguit amb Movistar, el que jo pagava, com a mínim -encara que no fes ni una trucada ni enviés un sol missatge- era:
- 9 Eurus de “compromís”
- 2 Eurus perquè no volia domiciliar el rebut pel Banc
- 18% d’IVA
Total: 12,98 Eurus.
O sigui que, la meva despesa diària mínima, truqués o no, era de 43 cèntims.
Doncs bé, actualment, amb targeta prepagament (d’Orange, com podria ser de qualsevol altre) puc dir que: El dia 24 de desembre vaig carregar 10 Eurus de Saldo... em quedaven 35 cèntims, o sigui que em vaig quedar amb 10,35. A dia d’avui encara me’n queden 2,05 o sigui, que he gastat 8,30 i d’això fa 46 dies.
La meva despesa diària (de moment) és de 18 cèntims. Dic de moment, perquè tinc intenció de seguir baixant la mitjana. El mòbil ha de ser només per a casos urgents. Sinó hi ha el fix o el correu electrònic.
M’estalvio 25 cèntims cada dia. Si multiplico els 43 cèntims per 365, veig que, al cap de l’any hauré deixat de pagar 91,25 Eurus.
Ah, per cert, al telèfon nou rebo, de tant en tant, trucadetes del 900-10-10-10 ja sé que és de Movistar hehehe... no em molesto ni en respondre!
Estic contenta de la meva decisió :-))
PS/ Escric Eurus, amb "U", perquè m'agrada més.
dissabte, 5 de febrer del 2011
"...la pesada feina de llegir..."
He acabat de llegir fa poc "El hombre que fue jueves" de G. K. Chesterton. A mida que anava llegint, el llibre m'anava entusiasmant i tenia ganes de seguir endavant... Em resulta una obra interessant, enginyosa, divertida... i, de cop, arribo al final i em sembla com si "faltés alguna cosa", trobo que em queda un interrogant que no acabo d'entendre com he de respondre.
Així doncs, em poso a buscar informació sobre el llibre. Fa poc que vaig fer-ne un post (sobre el número de pàgines d'edicions diferents de la mateixa obra) i recordo que en Puigmalet em va posar un enllaç que portava a un magnífic article sobre el traductor del llibre, article que vaig començar a llegir però que vaig deixar en sospitar que potser em desvetllaria massa coses de punts als que encara no havia arribat. Ara busco aquella pàgina i... ja ho tinc!! El títol original anglès duia dues paraules que no han estat incloses al títol en castellà "A nightmare" (Un malson). Només sabent això, ja tot em queda més clar...
Sembla ser que alguns lectors de l'època, que van cometre l'error de no llegir aquest subtítol, tot i que venia ben claret, criticaven el llibre i el pobre Chesterton es lamentava fins poc abans de morir dient, amb tota la raó del món:
"[...] aquellos que soportan la pesada tarea de leer un libro podrían posiblemente soportar la de leer la portada de un libro. Porque hay más ejemplos de los que se pueden imaginar en que el crítico más serio podría resolver muchos de sus problemas acerca de lo que es un libro sencillamente descubriendo lo que declara ser."
(De fet, ell ho deia en anglès, clar, però com ho he copiat de la web que em va passar en Puigmalet i és en castellà, prefereixo no tocar-ho més mirant de passar-ho ara al català)
Així doncs, em poso a buscar informació sobre el llibre. Fa poc que vaig fer-ne un post (sobre el número de pàgines d'edicions diferents de la mateixa obra) i recordo que en Puigmalet em va posar un enllaç que portava a un magnífic article sobre el traductor del llibre, article que vaig començar a llegir però que vaig deixar en sospitar que potser em desvetllaria massa coses de punts als que encara no havia arribat. Ara busco aquella pàgina i... ja ho tinc!! El títol original anglès duia dues paraules que no han estat incloses al títol en castellà "A nightmare" (Un malson). Només sabent això, ja tot em queda més clar...
Sembla ser que alguns lectors de l'època, que van cometre l'error de no llegir aquest subtítol, tot i que venia ben claret, criticaven el llibre i el pobre Chesterton es lamentava fins poc abans de morir dient, amb tota la raó del món:
"[...] aquellos que soportan la pesada tarea de leer un libro podrían posiblemente soportar la de leer la portada de un libro. Porque hay más ejemplos de los que se pueden imaginar en que el crítico más serio podría resolver muchos de sus problemas acerca de lo que es un libro sencillamente descubriendo lo que declara ser."
(De fet, ell ho deia en anglès, clar, però com ho he copiat de la web que em va passar en Puigmalet i és en castellà, prefereixo no tocar-ho més mirant de passar-ho ara al català)
dijous, 3 de febrer del 2011
Els llibres de... catequesi i...
Aquest curs faig dos grups de catequesi. Són dos grups molt petits; de fet, un és diminut, doncs tan sols hi ha tres nens. Haguera estat ideal poder fer-ho tots junts el mateix dia, però tenen un munt d’activitats extraescolars i quan no fan música, fan futbol o anglès... doncs, apa, uns dimarts i altres dimecres.
Són xiquets que ja van fer la primera Comunió però que continuen venint per preparar-se per la Confirmació. Abans, per la Confirmació, es matriculaven quan tenien catorze o quinze anys, però ara existeix una doble via: O com abans o bé continuar dos cursos i mig més des de la Comunió.
Els “meus” són, doncs, aquest segon torn... són “els petits de confirmació” i són una joia, una autèntica meravella. Ja no estan pendents de fotos, vestits, regals i restaurants (com, desgraciadament, passa sovint amb els de Comunió) sinó que venen “perquè volen” venir... i això fa que tinguin més ganes de participar, d’aprendre... i que, entre ells, hi hagi una relació molt especial.
En aquest ambient de bon rotllo és normal que comentin coses de l’escola, que s’expliquin els diferents tipus de ferros dentals (o paladars) que alguns porten (jo acabaré experta en aquest tema hehe), la trompada que es van fer jugant a bàsquet o que algun ensenyi als demés un llibre que ha trobat de quan els seus pares van fer la Comunió...
Però ahir... ahir no vaig poder evitar fotografiar els llibres que l’E. duia a la motxilla... El de catequesi... i dos més que ens va ensenyar ;-) Em va fer tanta gràcia que vaig veure un post immediatament. Si és que ja ho dic que són macos!! (Les mans són de l’E i del D.)
Nota: Ahir el blog de l'ELFRI va fer dos anyets!! Però blogger (lletjot!!) no ha actualitzat el seu post a les nostres barres laterals... Passem tots a felicitar-la clicant AQUÍ!! :-))
Són xiquets que ja van fer la primera Comunió però que continuen venint per preparar-se per la Confirmació. Abans, per la Confirmació, es matriculaven quan tenien catorze o quinze anys, però ara existeix una doble via: O com abans o bé continuar dos cursos i mig més des de la Comunió.
Els “meus” són, doncs, aquest segon torn... són “els petits de confirmació” i són una joia, una autèntica meravella. Ja no estan pendents de fotos, vestits, regals i restaurants (com, desgraciadament, passa sovint amb els de Comunió) sinó que venen “perquè volen” venir... i això fa que tinguin més ganes de participar, d’aprendre... i que, entre ells, hi hagi una relació molt especial.
En aquest ambient de bon rotllo és normal que comentin coses de l’escola, que s’expliquin els diferents tipus de ferros dentals (o paladars) que alguns porten (jo acabaré experta en aquest tema hehe), la trompada que es van fer jugant a bàsquet o que algun ensenyi als demés un llibre que ha trobat de quan els seus pares van fer la Comunió...
Però ahir... ahir no vaig poder evitar fotografiar els llibres que l’E. duia a la motxilla... El de catequesi... i dos més que ens va ensenyar ;-) Em va fer tanta gràcia que vaig veure un post immediatament. Si és que ja ho dic que són macos!! (Les mans són de l’E i del D.)
Nota: Ahir el blog de l'ELFRI va fer dos anyets!! Però blogger (lletjot!!) no ha actualitzat el seu post a les nostres barres laterals... Passem tots a felicitar-la clicant AQUÍ!! :-))
dimarts, 1 de febrer del 2011
Una nina de llana
El passat mes de novembre, la meva amiga Vero em va ensenyar un punt de llibre que s’havia fet... Era una nina! El vaig trobar molt divertit i simpàtic... li vaig fer fotos, clar...
Com la Vero és molt detallista, al cap de poques setmanes em va sorprendre amb un regal... Havia fet una nina-punt-de-llibre per a mi!! :-))
D'altre banda, el 12 de desembre, l'Elur, al seu blog Nòmades del Vent, ens ensenyava una nina, molt treballada i molt bonica, que havia fet per regalar a la Jana.
A mi, tot això em va recordar la meva amiga Cristina i una nina que va fer fa molts anys per la seva germana petita... i, també a unes de petites i molt fàcils que feia jo fa un munt d'anys... Ahir vaig voler veure si encara ho recordava...
A més, tenia la llana que m’ha sobrat del Jersei (de blava i vermella n’hi ha menys perquè vaig fer les bufandes per la Miguelina i en Post i, també, les canelleres per la Font Wallace de Barcelona hehe)
És tan fàcil, que fer-les és, en sí mateix, un joc, per això poso aquí el procediment, per si algú ho vol provar...
Tallem unes tires de llana d'uns 50 cm. i les lliguem pel mig...
Anem lligant per fer el cap, agafem una petita quantitat de llana per banda i fem dues trenetes que seran els braços, quan ja siguin de la mida que vulguem, lliguem i tallem la llana que sobra. Amb tota la resta, marquem la cintura i fem dues trenes més per les cames.
Li posarem cabell...
Amb un parell de puntades i nusos, li farem ulls i boca:
Potser molt guapa no és... però ja sabem que la bellesa és a l'interior... O no? I aquesta és una molt bona nina ;-)
Li fem un vestidet? Guardo en una capsa diferents trossets de roba de patchwork. Li preguntarem a ella mateixa quin li agrada més...
Ha triat un preciós estampat. Així que, posem la tireta de roba al revés, fem una costureta pel cantó i, després, donem uns punts tot al voltant del que serà la part de dalt, sense rematar el fil de tal manera que, si tibem, la roba “s’arrugui” així farem un bonic arrufat.
Eeeei!! A que està maca? I com una xiqueta tan guapa no pot tenir tan sols un vestidet, n'hi farem un altre :-)
Com la Vero és molt detallista, al cap de poques setmanes em va sorprendre amb un regal... Havia fet una nina-punt-de-llibre per a mi!! :-))
Per si algú té curiositat, la nina-punt es diu Vero-Roberta (l'explicació seria molt llarga hehe)
i el llibre on la tinc posada a la foto és "Tots els contes de Nadal" de Dickens"
D'altre banda, el 12 de desembre, l'Elur, al seu blog Nòmades del Vent, ens ensenyava una nina, molt treballada i molt bonica, que havia fet per regalar a la Jana.
A mi, tot això em va recordar la meva amiga Cristina i una nina que va fer fa molts anys per la seva germana petita... i, també a unes de petites i molt fàcils que feia jo fa un munt d'anys... Ahir vaig voler veure si encara ho recordava...
A més, tenia la llana que m’ha sobrat del Jersei (de blava i vermella n’hi ha menys perquè vaig fer les bufandes per la Miguelina i en Post i, també, les canelleres per la Font Wallace de Barcelona hehe)
És tan fàcil, que fer-les és, en sí mateix, un joc, per això poso aquí el procediment, per si algú ho vol provar...
Tallem unes tires de llana d'uns 50 cm. i les lliguem pel mig...
Anem lligant per fer el cap, agafem una petita quantitat de llana per banda i fem dues trenetes que seran els braços, quan ja siguin de la mida que vulguem, lliguem i tallem la llana que sobra. Amb tota la resta, marquem la cintura i fem dues trenes més per les cames.
Li posarem cabell...
Amb un parell de puntades i nusos, li farem ulls i boca:
Potser molt guapa no és... però ja sabem que la bellesa és a l'interior... O no? I aquesta és una molt bona nina ;-)
Li fem un vestidet? Guardo en una capsa diferents trossets de roba de patchwork. Li preguntarem a ella mateixa quin li agrada més...
Ha triat un preciós estampat. Així que, posem la tireta de roba al revés, fem una costureta pel cantó i, després, donem uns punts tot al voltant del que serà la part de dalt, sense rematar el fil de tal manera que, si tibem, la roba “s’arrugui” així farem un bonic arrufat.
Eeeei!! A que està maca? I com una xiqueta tan guapa no pot tenir tan sols un vestidet, n'hi farem un altre :-)
I com ella també ha de tenir nom, es dirà BLAIETA,
doncs aviat és Sant Blai que aquí a Reus té una tradició molt dolça
divendres, 28 de gener del 2011
Espectacular!!
Ella, l'Aigua, diu que no és mèrit seu... però el cert és que jo l'he trobat a casa seva, al seu magnífic blog :-) Li he demanat permís per copiar-lo i m'ha dit que sí...
Aquí el teniu. Preciós!!
Aquí el teniu. Preciós!!
dimecres, 26 de gener del 2011
Jersei acabat!
Sí!! És cert!! Per fí!! :-)
Abans d'ahir ja el vaig rentar, ahir ja estava sec i li vaig fer les fotos i avui ja l'he estrenat!
Abans d'ahir ja el vaig rentar, ahir ja estava sec i li vaig fer les fotos i avui ja l'he estrenat!
dilluns, 24 de gener del 2011
Llibres iguals... però diferents.
La meva germana fa uns mesos que em subministra lectura provinent d’una col•lecció de llibres de butxaca de l’any de la Maria Castanya que corre per casa els pares. Fa unes setmanes me’n va passar un de l'escriptor britànic G. K. Chesterton titulat “El hombre que fue jueves”. Quan li vaig ensenyar a en Josep Lluís em va dir “però si aquest llibre ja el tenim”. Evidentment, si ho diu ell és segur que el tenim perquè a casa hi ha centenars de volums, però ell els sap tots. Justa la fusta. Arribem a casa, i em mostra el llibre en qüestió.
El primer que em va cridar l’atenció va ser com n’eren de diferents. Un de tapes toves, vell, fet pols. L’altre de tapes dures i més ben cuidat (tot i que comprat en una col•lecció d’aquelles de llibres quinzenals, que sortien molt bé de preu, a les que nosaltres érem força aficionats fa molts anys, igual que a fer enciclopèdies per fascicles... així tenim una Història Universal, Història de l’Art, Costumari Català...)
Però, a més, un semblava molt curt, un llibre ben primet i l’altre tenia aspecte de llibre mitjà...
Així doncs, m’he posat a recollir dades (jo gairebé mai m’avorreixo) que tinc la satisfacció de poder compartir amb tots vosaltres (sé que molta gent tenia interès per un estudi comparatiu tan ben fet com aquest)
ESTUDI COMPARATIU DE DOS LLIBRES IGUALS PERÒ DIFERENTS
Llibre de tapes dures que ja teniem a casa
Col•lecció: Obras maestras de la literatura contemporánea.
Editorial: Seix Barral
Págines: 219
La història comença a la pàgina: 5
Duració real de la novel•la: 214 pàgines.
Llibre de tapes toves
Ediciones GP
Difundido por Plaza & Janés S.A.
Págines: 181
La història comença a la pàgina: 3
Duració real de la novel•la: 178 pàgines.
Aquesta diferència és deguda a que les pàgines tenen diferent número de línies:
Llibre de tapes dures:
La gran majoria de les pàgines escrites senceres comprovades tenen 36 línies i algunes en tenen 35.
Llibre de tapes toves:
Totes les pàgines escrites senceres comprovades tenen 46 línies.
Però... les línies dels dos llibres. Tenen el mateix número de caràcters?
Per fer l’estudi, he triat 10 línies a l’atzar de cada un dels dos llibres i després he fet la mitjana aritmètica. Els resultats han estat:
Llibre de tapes dures:
Recompte de caràcters de les línies: 52, 52, 49, 50, 52, 51, 52, 49, 51, 50
Mitjana aritmètica: 50,8
Llibre de tapes toves:
Recompte de caràcters de les línies: 46, 51, 50, 53, 51, 51, 49, 54, 50, 51
Mitjana aritmètica: 50,6
O sigui que, en aquest cas, podem dir que les línies són pràcticament iguals.
Per acabar, unes imatges dels mateixos fragments (corresponents a les primeres pàgines, és clar, per no desvetllar res de l’argument)
Les fotos de color més clar corresponen al llibre de tapes dures i les de color més esgrogueït al de tapes toves.
Ah!! Per cert... ja heu passat pel blog de C@ts a fer les vostres propostes a la Millor iniciativa blogaire del 2010? Queden pocs dies!! :-)
El primer que em va cridar l’atenció va ser com n’eren de diferents. Un de tapes toves, vell, fet pols. L’altre de tapes dures i més ben cuidat (tot i que comprat en una col•lecció d’aquelles de llibres quinzenals, que sortien molt bé de preu, a les que nosaltres érem força aficionats fa molts anys, igual que a fer enciclopèdies per fascicles... així tenim una Història Universal, Història de l’Art, Costumari Català...)
Però, a més, un semblava molt curt, un llibre ben primet i l’altre tenia aspecte de llibre mitjà...
Així doncs, m’he posat a recollir dades (jo gairebé mai m’avorreixo) que tinc la satisfacció de poder compartir amb tots vosaltres (sé que molta gent tenia interès per un estudi comparatiu tan ben fet com aquest)
ESTUDI COMPARATIU DE DOS LLIBRES IGUALS PERÒ DIFERENTS
Llibre de tapes dures que ja teniem a casa
Col•lecció: Obras maestras de la literatura contemporánea.
Editorial: Seix Barral
Págines: 219
La història comença a la pàgina: 5
Duració real de la novel•la: 214 pàgines.
Llibre de tapes toves
Ediciones GP
Difundido por Plaza & Janés S.A.
Págines: 181
La història comença a la pàgina: 3
Duració real de la novel•la: 178 pàgines.
Aquesta diferència és deguda a que les pàgines tenen diferent número de línies:
Llibre de tapes dures:
La gran majoria de les pàgines escrites senceres comprovades tenen 36 línies i algunes en tenen 35.
Llibre de tapes toves:
Totes les pàgines escrites senceres comprovades tenen 46 línies.
Però... les línies dels dos llibres. Tenen el mateix número de caràcters?
Per fer l’estudi, he triat 10 línies a l’atzar de cada un dels dos llibres i després he fet la mitjana aritmètica. Els resultats han estat:
Llibre de tapes dures:
Recompte de caràcters de les línies: 52, 52, 49, 50, 52, 51, 52, 49, 51, 50
Mitjana aritmètica: 50,8
Llibre de tapes toves:
Recompte de caràcters de les línies: 46, 51, 50, 53, 51, 51, 49, 54, 50, 51
Mitjana aritmètica: 50,6
O sigui que, en aquest cas, podem dir que les línies són pràcticament iguals.
Per acabar, unes imatges dels mateixos fragments (corresponents a les primeres pàgines, és clar, per no desvetllar res de l’argument)
Les fotos de color més clar corresponen al llibre de tapes dures i les de color més esgrogueït al de tapes toves.
Ah!! Per cert... ja heu passat pel blog de C@ts a fer les vostres propostes a la Millor iniciativa blogaire del 2010? Queden pocs dies!! :-)
diumenge, 23 de gener del 2011
Terrassa decideix
La meva germana m'acaba d'enviar un correu electrònic amb imatges d'avui a Terrasa. Les que surt gent les he distorsionat... N'hi ha més en que es veuen persones, però em costa això de retocar les imatges (no tinc cap programa bo, ho faig amb les eines normals de Windows) i no vull posar fotos de gent sense el seu permís, però el cert és que es veia molt bon ambient! :-)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)