"Tiempo de matar", de John Grisham

Fa cosa d’un any que em vaig aficionar als llibres d’en Grisham. No he fet ressenya de tots els que he llegit però puc dir que en general m’havien agradat força.

I parlo en passat perquè aquest que avui comento, que vaig acabar dissabte passat, m’ha decebut bastant. Què fas quan comences una novel•la i el protagonista et cau malament? O, millor dit, et resulta artificial i buit...

El llibre comença de manera molt dura: Una nena de raça negra, de tan sols deu anyets, es violada per dos blancs mig borratxos que, a més, li claven una pallissa i la tiren per una cuneta amb intenció de matar-la. Passada una estona, la troben un grup de pescadors negres que la porten a casa seva.

Una setmana després, quan els dos violadors -que han estat detinguts pel poquet que ha pogut dir la nena i amb l’ajut d’un confident del sheriff- són portats al Jutjat, el pare de la petita els cus a trets allí mateix. Els mata.

En Jack Brigance és l’advocat que actuarà com a defensor d’aquest pare, imputat d’assassinat i que corre el risc de ser condemnat a mort. I no em cau bé... no... i el problema és que crec que no m’hi cau perquè no me’l crec... Em sembla una persona absolutament freda. Només està pendent de que aquell cas sigui seu i ningú li prengui però, en canvi, no prepara una bona defensa.

No entenc la personalitat d’aquest home... S’aferra al cas perquè sap que li donarà fama (motivacions materialistes, però motivacions al cap i a la fi) però llavors, contradictòriament, no fa tot el possible perquè el Judici li surti bé... Per això dic que és un personatge que em resulta “artificial”. Tot li rellisca: pressions, amenaces, agressions a gent del seu entorn...

No em vull carregar tota la novel•la perquè té coses bones, com és el fet de presentar-nos el què és el Ku Klux Klan (la portada del llibre precisament hi fa referència) i totes les pressions i salvatjades que fan els racistes perquè “aquell negre” sigui condemnat.

En fi, de moment aquest és l’únic llibre de Grisham que m'ha decebut... Recordo Cámara de Gas, que em va agradar moltíssim, Causa Justa (el primer que vaig llegir i em va enganxar totalment), Legítima Defensa (on t’encarinyaves amb els personatges i vivies la història)... Qualsevol d’aquests tres, us els recomano... aquest no.

Catalunya campiona de la Copa Amèrica d'hoquei patins!!!

Avui Catalunya jugava les dues finals de la Copa Amèrica d'hoquei patins. Ambdues contra Argentina.

A la final femenina s'han imposat les sud-americanes per 2 gols a 1... Així doncs, moltes felicitats a Argentina!

A la final masculina els catalans han estat els guanyadors per un resultat de 3-0... Enhorabona Catalunya!!! Pas a pas ho aconseguirem!!!

I bé... unes fotos directament de la meva tele :-))



No us oblideu de passar per aquest post... val la pena llegir-lo.

UNA NACIÓ, UNA SELECCIÓ!!

Catalunya a les dues finals de la Copa Amèrica d'Hoquei Patins

La meva Selecció Nacional no participa als Mundials de Futbol...
La meva Selecció Nacional sí participa a la Copa Amèrica d’Hoquei patins... I què fa Catalunya participant a la Copa Amèrica? Tot té una explicació...

Podeu llegir un magnífic article sobre el tema al blog “Que tinguem sort” de l'Albert B. i R.

Catalunya va golejar al Brasil. Foto copiada del Diari El Punt d'avui, 27 de juny de 2010.

Per cert, tant en el torneig femení (que es juga en aquests moments) com en el masculí (que començarà a les sis de la tarda) hem arribat a la final i, en ambdós casos, es juga contra Argentina.

Endavant, Catalunya!!!

La final masculina en directe pel Canal 33.

Cap de setmana musical... "Take it easy", Eagles

Senyores i senyors, aquesta bloguera pensava avui celebrar l'eliminació d'aquests que tenen 600.000 Eurus de prima si guanyen un Campionat... cosa absolutament lògica i natural i, en temps de crisi, encara més...

Com no ha pogut ser... faig volar el pensament cap a altres llocs i poso una cançó que m'agrada molt.

La resposta a la Foto Misteriosa (VI)

Disculpeu la tardança... estava veient Casal Rock (avui una passada!!) :-)

Admeto que aquesta vegada era difícil, perquè la foto estava bastant retallada (no retocada) i això ha fet que s’hagin dit coses genials... però una que ha estat bastant repetida era la part inferior d’una cafetera (d’aquelles tradicionals) Així ho han vist:
- Estrip
- Utnoa
- Jomateixa

També hi havia “el grup de l’ull” que m’ha fascinat per la seva imaginació... Són cinc persones que ho han vist i jo, per molt que m’ho miro... ;-)
- Lolita Lagarto: L’ull d’una cara esculpida en bronze o ferro.
- Ferran: També hi veu un ull... el d’en King Kong!!
- Carlos, el marit de la M. Victòria, també... la parpella d’un ull
- La meva perdició ha vist... l’ull d’una tonyina!
- MPG: Un ull amb les seves pestanyes i tot...

Hi ha respostes per a tots els gustos i ben originals
- Rits: Un auricular... esquerra jejeje
- XeXu: La tapa d’un water! (tot i que ho diu amb dubtes)
- Mireia: La pica d’una aigüera metàl•lica (però avisa que potser rectificarà)
- Instints: Una sola de sabata o la clau d’un cotxe (dues coses ben diferents!)
- Jordi Casanovas de la Banyera: Diu un barret
- Carme: jejeje... em va fer molta gràcia la seva resposta... en diu un munt!! Una tanca metàl•lica d'alguna cartera, Algun tipus de pany, Una sivella, un passador, uns guants i... fins i tot... uns calçotets!!
- Albert: Una galleda de fregona... (ai, el mes passat també ho va veure “clarament” i jo va encertar...)
- Elvira FR: La consciència de la presidenta del TC (jiji) i també hi veu una fregona...
- Captaire: Un desembussador i una peça d’escacs de les negres (i em partia de riure perquè ell mateix es preguntava com hi podia veure dues coses tan diferents!)
- SM: La porta d’entrada a la dimensió desconeguda i una sivella (descordes la sivella i entres a l’altre dimensió) ;-)
- M. Victòria: La tapa d’una caixa metàl•lica de galetes daneses i una paella de fregir ous i patates ;-)
- Jomateixa: També li fa el pes la capsa de galetes.
- Puigmalet: El canvi de marxes del meu Ferrari! (jeje que jo no sé ni conduir!!)
- Tu, jo i l’Otis: el lloc on es col•loquen les monedes a les cabines telefòniques. Aquí he de fer una resposta especial ;-) Diu ella que dubta que sigui això perquè no em veu fent fotos a cabines... Doncs et prometo que la primera vegada que vaig fer el joc a un grup d’Internet, fa anys, una de les fotos era exactament això que has dit! Paraula d’honor ;-)
- Sànset: és una imatge de la Filharmònica de Berlín interpretant Die Walküre de Wagner o una instantània dels Beatles tocant el Get Back al terrat de l'Abbey Road (Aaaaai, quasi!!)
-_MeiA_: Una part del microones (ui, jo no en tinc, no hi entenc)
- Núr: Una peça d’un fogó, quelcom metàl•lic o un dibuix al carbó (aquesta darrera m’ha agradat molt!) (has vist que xulos els concerts a Casal Rock?) ;-)
- Albert B. i R.: Veure-hi una persona caminant (crec que sé el trosset que dius) és genial!... i també aposta per un volant de cotxe... Nooooo fas el ridícul, al contrari, m’encanten les respostes així, que s’ho miren i busquen i troben ;-)
- McAbeu: Se la juga amb una resposta que no hagi dit ningú i aposta per... la part de dalt d'un pot d'aquells que porta un pinzellet, tipus esmalt o pegament.

I bé, la veritat és que és una sort que això només sigui per jugar una estona i mirar de riure una miqueta perquè si hi hagués premi “de veritat”, hauria de reconèixer que ho tinc molt mal plantejat... Potser seria millor fer com en McAbeu (que en sap molt) i donar com a encertant només a qui ho diu primer. En aquest cas, qui encerta la resposta és en Jordi Casanovas del Cròniques i ell és l’autèntic guanyador moral del joc (Jordi, tu tens doble somriure jeje)

Ara bé, com des del principi he donat guanyadors tots els que ho encerten, doncs vull seguir-ho fent igual... A més, trobo que també té mèrit anar entrant més d’una vegada per veure què diuen els altres i fer les pròpies comprovacions (com ha fet la Mireia, que ha anat a buscar una llauna de refresc per comparar amb la foto) i a mi, veure que mireu i penseu i canvieu i jugueu és el que m'agrada ;-)

Així doncs, entre el que ho ha vist clar i els que s’ho han mirat i remirat i han vist que algú havia donat la resposta correcta i han canviat la seva (cosa totalment “legal”) han encertat:

Jordi Casanovas del Cròniques
Mireia
XeXu
Utnoa

Però aquí, qui hi guanya més sóc jo, que cada mes em quedo contentíssima veient com aneu entrant i us ho mireu i jugueu, així que moltes, moltes gràcies a tots!!

Aquí teniu les fotos de comprovació:

I la classificació queda així:


CLASSIFICACIÓ:

SIS ENCERTS: Ningú

CINC ENCERTS: Ningú

QUATRE ENCERTS: Mireia i XeXu

TRES ENCERTS: Garbi 24, Jordi Casanovas "Cròniques" McAbeu i Utnoa

DOS ENCERTS: Carme Rosanas, Eli, Elur, Kudifamily, Òscar, Rits i SM

UN ENCERT: Albert B. i R., Albert d’el Racó Blaugrana, Anna Tarambana, Assumpta Pijuan, Consuelo, Elvira FR, Estrip, Jesús M. Tibau, Jordi (marit de Maria Escalas), Jordi Casanovas "Banyera", Kweilan, Maria Escalas, Mercè, Núr, P-cfacsbc2v, Ramon, Sànset, Tu, jo i l'Otis.


NOTA: He mirat de fer-ho bé però em puc haver equivocat o deixar-me a algú al passar la llista. Si us plau, si algú veu un error, que m’ho digui i ho arreglaré ipso facto ;-)

Algú sap què és això (VI)

Fa uns mesos vaig recordar que feia temps, en un grup d’Internet on entrava, havia fet un joc d’endevinar imatges vistes d’una forma “diferent” (o de molt a prop, o des d’un angle una mica estrany) i llavors vaig provar de fer-ho al blog. Les vostres respostes em van encantar i vaig pensar que estaria bé fer-ho de tant en tant... una vegada al mes, per exemple ;-)

Des de llavors, aquesta és la sisena vegada que us faig aquesta pregunta... Algú sap què és això?




La resposta la donaré demà per la nit (a les 22:00 tancaré els comentaris) i, fins llavors, no donaré cap pista. Per tant, podeu repetir respostes, tan sols es tracta de saber quantes persones saben veure què és.

El premi serà la meva més sincera felicitació :-)


CLASSIFICACIÓ A DIA D'AVUI:

CINC ENCERTS: Ningú

QUATRE ENCERTS: Ningú

TRES ENCERTS: Garbi 24, McAbeu, Mireia i XeXu

DOS ENCERTS: Carme Rosanas, Eli, Elur, Jordi Casanovas ”Cròniques” Kudifamily, Òscar, Rits, SM i Utnoa

UN ENCERT: Albert B. i R., Albert d’el Racó Blaugrana, Anna Tarambana, Assumpta Pijuan, Consuelo, Elvira FR, Estrip, Jesús M. Tibau, Jordi (marit de Maria Escalas), Jordi Casanovas "Banyera", Kweilan, Maria Escalas, Mercè, Núr, P-cfacsbc2v, Ramon, Sànset, Tu, jo i l'Otis.

Aniversari de la Dedicació de la Parròquia

Avui s’ha celebrat l’aniversari de la Dedicació de la meva Parròquia. És molt nova, tan sols té 53 anys. Al principi estava establerta a uns antics magatzems de la Renfe a l’espera que es pogués construir un nou edifici, fet que es va produir vint-i-cinc anys després. Així doncs, avui ha estat el vint-i-vuitè aniversari de l'església actual.



Per això la Missa ha estat més especial, més solemne... hi havia un munt d’escolanets i, impressionant, l’acompanyament de l'Escolania i Capella de cantors del Sant Crist de la Sang que, acabada l’Eucaristia, ens ha ofert, a més, un petit recital (tan sols vint minutets, que després hi havia un bateig) acabant amb un fragment d’una peça que a mi m’ha fet emocionar (entre que ho han fet genial i que és una de les preferides de la meva mare, a mi se’m saltaven les llàgrimes) ah, i sense música, tan sols les veus. Va pensiero, de l’òpera Nabucco, de Verdi.

Però es veu que jo avui tenia el dia d’aquells especialment emotius perquè també, quan llegia la Primera Lectura, sentia que m’arribava especialment al cor:

Després vaig veure un cel nou i una terra nova. El cel i la terra d'abans havien desaparegut, i de mar ja no n'hi havia.
Llavors vaig veure baixar del cel, venint de Déu, la ciutat santa, la nova Jerusalem, abillada com una núvia que s'engalana per al seu espòs. I vaig sentir una veu forta que proclamava des del tron:
-Aquest és el tabernacle on Déu habitarà amb els homes. Ells seran el seu poble i el seu Déu serà "Déu que és amb ells". Eixugarà totes les llàgrimes dels seus ulls, i no existirà més la mort, ni dol, ni crits, ni sofriment. Perquè les coses d'abans han passat.
I el qui seu al tron va afirmar:
-Jo faig que tot sigui nou.

(Apocalipsi, Capítol 21, versicles 1-5a)

M’agrada llegir a les celebracions. Ho faig sempre que m’ho demanen i recordo que, al principi, ja fa molts anys pensava en el meu pare, que de gran no hi sentia gaire i sempre deia que agraïa molt quan els lectors anaven poc a poc, sense pressa. Jo, quan pujava a l’ambó imaginava que havia de fer-ho de tal manera que la gent gran em pogués sentir i entendre bé ;-)


Nota:
Un recordatori. El més passat l’Utnoa em va demanar que avisés una mica abans de posar el Joc de "La imatge misteriosa", així que ho faig... Demà cap al vespre-nit, nova foto per si voleu jugar a endevinar què és ;-)

Fi de curs...

Dimarts passat va tenir lloc la festa de cloenda dels Tallers de Llengua, Costura i Geriatria de Càritas que imparteixen professors voluntaris i entre els que hi ha el de Llengua catalana que fa el meu marit. A part de donar-los els diplomes i dir unes paraules, també es fa un petit refrigeri... Es posen patates fregides, olives, avellanes, refrescos...



Però també les alumnes de diversos orígens obsequien a tothom amb delícies pròpies de les seves cultures que elles mateixes han preparat a casa seva. Cadascú aporta el que pot i ho fan amb moltíssima il·lusió. Quan vaig veure les fotos que va fer en Josep Lluís se’m feia la boca aigua... A que té tot un aspecte boníssim? :-)

Darrera estació...

Li feia por caminar molt a la vora de l’andana perquè tenia vertigen. Cada vegada que havia d’agafar el tren i la gent obstaculitzava el seu pas per la banda de la paret sentia com tota ella es posava en tensió i caminava molt insegura.

Havia visualitzat moltes vegades com queia a la via i no podia tornar a pujar.

De totes formes, aquella no era l’única forma de mort que havia vist clarament dins el seu cap. Una altre era caure per les escales que unien el seu carrer amb el que anava paral•lel de sota... Quantes vegades s’havia trencat el coll ensopegant a mig baixar-les!

Però en aquella ocasió no va ser una imatge construïda per la seva ment, aquell diumenge al vespre va caure de veritat. Un noi amb una immensa motxilla a la esquena es va girar sobtadament, donant-li un cop tan fort que la va tirar a la via just quan el tren feia la seva arribada.

Dilluns no va poder escriure l’entrada que tenia prevista al seu blog... dimarts tampoc, ni dimecres... els seus comentaris ja no apareixien als altres blogs que solia visitar.

Tres persones li van enviar correus per saber si estava bé. Una es va enfadar per no rebre resposta, les altres dues no li van donar major importància i no hi van pensar més.

Al cap d’un mes ja ningú de la xarxa es recordava d’ella.

(Foto: Estació de Reus, 23 d'agost de 2009)

Sol, solet...

Les fotos són del passat dia 30 de maig... però, per cert... avui havien de baixar les temperatures... o ho he somiat? Potser demà?...

"L'assassinat de Roger Ackroyd", d'Agatha Christie

Si hagués de dir quin és el millor de tots els llibres d’Agatha Christie triaria, sense dubtar-ho, l’Assassinat de Roger Ackroyd, i això que n’hi ha d’altres que trobo boníssims i, a més, puc dir que no en té cap que no m’agradi, però aquest té una sèrie d’ingredients que el fan absolutament magnífic i únic. El recomano a tothom. Busqueu-lo, llegiu-lo i ja m’ho direu...

El meu llibre atrotinat.
Sempre escric la data als llibres. Aquest posa 28-9-1986

Per cert, probablement la portada del llibre us recordi alguna cosa... És això? :-)

Argument:

El metge de la petita ciutat anglesa de King’s Abbot és avisat a les vuit del matí perquè vagi urgentment a casa de la senyora Ferrars. Quan hi arriba no hi ha res a fer doncs aquesta porta hores morta. El doctor sospita ràpidament que es pot tractar d’un suïcidi.




La senyora Ferrars era viuda des de feia un any i, tot i que la mort del marit s’havia atribuït a causes naturals, algunes xafarderes del poble deien que era ella qui l’havia mort. Curiosament, a vegades aquestes velles xerraires tenen raó i sembla ser que algú havia estat amenaçant a la viuda de fer públics els fets. La dona, aclaparada pels remordiments i per l’angoixa que li causava el xantatgista, decideix acabar amb la seva vida, però abans escriu una carta a l’home de qui s’havia enamorat: Roger Ackroyd, un home molt ric, vidu també... A la carta ho explica tot, confessa el seu crim, diu que l'estaven amenaçant amb xantatge i descobreix a qui l’estava extorsionant.



Al vespre la carta arriba a mans del senyor Ackroyd (sempre he pensat que els serveis postals anglesos no tenen res a veure amb els d’aquí... pobres de nosaltres) ell es tanca al seu despatx per llegir-la i... al cap d’una estona el troben mort. Junt amb el descobriment de cadàver, s’adonen que una de les cartes que havia rebut ha desaparegut...

Tot el llibre es basa en descobrir qui ha matat a Roger Ackroyd i per què...




Casualment, al costat de la casa del metge (home solter, de mitjana edat, que viu amb una germana més gran, de les més cotilles de la localitat) s’ha instal•lat un home curiós, un detectiu retirat... retirat?... aquest homenet aparentment ridícul i extravagant no és altre que el gran Hèrcules Poirot... Ell ho descobrirà tot.

(Fotos del llibre: Restaurant Viena de Reus, 25 de maig de 2010)

Dracs i altres bitxos... a Barcelona

Fa dies, mirant entre els milers de fotos que tinc arxivades a l’ordinador (pobre de mi si un dia tot això peta) en vaig trobar unes que no recordava... I és que ja fa prop de dos anys em va fer il•lusió fer una sèrie de posts sobre fanals modernistes de Barcelona. Segur que n’hi ha molts però, que jo conegués i n’hagués trobat una mica d’informació, eren tres grups: els del Passeig de Gràcia, els del Passeig Lluís Companys i els de la Plaça Reial.

En dies diferents vaig anar a fotografiar-los. Els dos primers els vaig fer l’agost de 2008 i el tercer un any després. Són d’aquells posts que et fa gràcia fer perquè tu mateix aprens algunes coses que no sabies.

Com les del Passeig Lluís Companys són just darrera (o davant, segons com es miri) de l’Arc de Triomf, vaig aprofitar per fer unes fotos allí mateix i vaig trobar unes curiositats, al propi Arc i a unes faroles llargues i primes que hi ha al costat...

I és que, si un és bon observador, es pot adonar que Barcelona és plena de dracs, serps i altres bitxos per tot arreu (em sembla que alguna cosa semblant va dir en Ruiz Zafón abans que jo en aquest sentit)... de fet, aquestes fotos així ho confirmen.

Barcelona, 9 d'agost de 2008

Las tres velas (Relats Conjunts)

Las tres velas, Joaquín Sorolla, 1903
Escrit a partir d'una nova proposta de Relats Conjunts

Avui era un dia de molta feina per a la senyora Baronessa de Pratsmesalts del Capdemunt. Com ella mateixa deia, amb la humilitat que la caracteritzava, aconseguir que a la Mansió tot anés a l’hora i funcionés com un bon engranatge, requeria esforç i dedicació constants.

Després de l’excel•lent esmorzar -consistent en torrades amb mantega i melmelada de gerds, galetes casolanes, pastís de ronyó, llonzes de cansalada fregida, ous ferrats, dues llesques de pa amb tomàquet i pernil, suc de taronja i una tassa de te- havia parlat amb la cuinera per deixar llestos els menús de tots els àpats de la setmana. Una gran responsabilitat, sense cap dubte, doncs havien de pensar no tan sols en els plats principals sinó també en cada una de les salses i acompanyaments.

Un cop acabada aquesta tasca, havia tingut una entrevista amb el majordom perquè passés la llista al jardiner de totes les fruites i verdures que la cuinera havia dit que s’haurien de menester. I és que, com dic, portar una casa com aquella no era gens fàcil. Coordinació i disciplina: aquests eren els seus principis per fer que tot rutllés bé.

Ara que s’apropava l’estiu, s’havia de fer canvi d’armaris i la governanta va ser la següent a parlar amb ella i a rebre les ordres precises per transmetre a les serventes de com recollir les catifes, airejar mantes i rentar cortines.

Per avui ja tan sols faltava aquell detall “tan seu”... allò que no a totes les cases es feia però que per a ella era indispensable: El canvi de quadres. Per això parlava amb el secretari personal del seu marit.

I és que, sistemàticament, des de feia molts anys, en arribar el mes de juny, el quadre de Sorolla que presidia la gran Sala d’estar on la senyora brodava i llegia totes les tardes (bé s’ha de reposar, quan un treballa tant durant el dia), era canviat pel que hi havia al despatx principal del senyor Baró. La raó era que a la senyora baronessa aquella obra d’art “li feia calor”... “Només veure aquestes dones amb aquests mocadors al cap i aquests vestits tancats fins al coll, és que m’ofego" -deia- "No ho puc suportar. Quina època tan lletja l’estiu!”.

Al senyor Baró, un tros de pa, ben orgullós de com en duia de bé la casa la seva senyora, no li feia pas res que, fins l’octubre, el Monet que habitualment lluïa a l’única paret lliure de llibres del seu despatx, anés a portar una mica d’aire fresc a la sala de la seva estimada muller, la senyora Baronessa.

L'església de Vetheuil sota la neu, Claude Monet, 1878-79

Revelant el misteri... o "El conte de les sabatetes"

I bé, ha arribat el moment que tots estàveu esperant, allò que teníeu tanta il•lusió per conèixer... Les meves sabates (d’estiu) noves!!

Sé que és un tema molt important i, per tant, faré una petita explicació resumida en uns punts bàsics:

- El meu nebot feia la seva Primera Comunió el dia 23 de maig al matí a una localitat del Maresme.
- Nosaltres vivim a Reus i no tenim cotxe, per tant havíem de marxar en tren.
- La meva mare i la meva germana viuen a Barcelona (oh, ciutat estimada!)
- Jo no tenia sabates d’estiu per anar a la Comunió (no, no és que fossin de l’any passat o que les que tenia no em combinessin bé, no... és que no en tenia i aquí a Reus les sabates d’estiu les venen el mes de febrer i ara quasi tot són sandàlies)
- Anar amb sabates d’hivern encara? (que eren les que estava portant perquè no en trobava) Doncs ja m’hi veia!!

Era evident que havíem de marxar cap a Barcelona el dia abans, dormir a ca la mare i la germana i, diumenge al matí, tots juntets agafar el tren cap al nostre destí final.

Idea!!... No marxar dissabte després de dinar sinó al migdia i, un cop allí (i després de dinar a ca la mare jeje), amb la col•laboració inestimable de la germana, buscar unes sabates per Barcelona.

El tema tampoc era massa complicat perquè la que escriu aquestes línies ja tenia previst anar a la Comunió amb texans i amb els texans combina gairebé tot.

I així ho varem fer... A la primera sabateria que varem entrar, Padeví del Portal de l’Àngel, ja les varem trobar... Pikolinos!! Però!! Oh!!... A mi m’agradaven unes i a ella unes altres... i, clar, les vaig comprar les dues!!... Si hagués estat una altre cosa no ho hagués fet, la veritat, però en tema de sabates (que per mi és quasi com si fos cosa de “salut”, doncs les necessito que no em carreguin els genolls i que siguin molt còmodes) no miro massa prim. Si ara tinc dues sabates noves, segur que l’any que ve encara estaran bé i no em passarà el mateix... I ja seria mala sort que es trenquessin els dos parells al mateix temps! :-))

Ja no us faig patir més (sí, ja sé que heu fet trampa i heu baixat directament a mirar les fotos, però jo faig com si no m’hagués adonat, eh?) Aquí les teniu!! Les que vaig portar per la Comunió són les que fan el reixat i les que li agradaven molt a la Mercè les vermelloses, que són les que estic portant aquests dies ;-)

1.- El dia de la Comunió al restaurant, una vella masia... M'encanta aquest terra! ;-)
2.- Còmodament asseguda al Viena.
3.- Visió lateral de les sabates

1.- Al carrer de Reus
2.- Còmodament asseguda al Viena
3.- Visió lateral de les sabates

I així, nens i nenes que llegiu aquesta història, s'acaba el conte... La princesa va poder anar a la Primera Comunió i a la festa familiar amb les sabatetes noves i va estar molt contenta!! ;-))