Ahir, festivitat de l’Immaculada Concepció, varem aprofitar per anar a Tarragona. Són 15 minutets en tren des de Reus i, acostumada a anar fins a Barcelona, el trajecte se’m va fer curtíssim.
Vam sortir al migdia i l’idea era fer unes quantes fotos, dinar un entrepà, unes fotos més i tornar aviadet a casa. I així ho varem fer.
Deixant a part un munt d’anècdotes, que sembla mentida que ens poguessin passar en tan poques hores, diré que vaig tornar amb quasi cent imatges a la càmera i que això que ara posaré és tan sols un petit resum.
Podem veure l’estàtua de Roger de Llúria al final de la Rambla Nova, l’Amfiteatre romà, el Pretori, vistes de la Catedral des de dalt del Pretori, Museu d’Història, Circ romà, la Catedral, el Portal de Sant Antoni i algunes vistes del Mediterrani... i el local de la Gran Penya Barcelonista de Tarragona... no podia faltar :-)
Tenia jo catorze anys quan va sortir aquest disc (1976)
La primera vegada que vaig sentir Livin’ Thing per la ràdio em va fascinar. Quasi no entenia res del que deia la lletra però la melodia em va atrapar. I un so molt especial: guitarres, teclats, bateria... però també violins, violoncel, piano... A més, tenia la peculiaritat que la cançó començava “de cop”, sempre em semblava que l’agafava començada ;-)
El meu padrí (el germà petit del meu pare) m’havia regalat una ràdio petitona... res a veure amb els posteriors walkmans, tot i que era de la mateixa mida. Era una ràdio, AM-FM... senzilleta però, per a mi, era un tresor.
Ja llavors anar a dormir aviat no era el meu fort i el que feia era posar-me aquella ràdio sota el coixí (no tenia auriculars) i escoltava “Los 40 principales” tot esperant que sonés aquella cançó. A vegades tenia sort i la posaven sencera, però la majoria dels dies tan sols era un trosset.
La cinta de cassette me la vaig comprar quan tindria 15 anys, va ser una de les primeres que vaig tenir, junt ambChicago X, del grup Chicago, perquè m’encantava If you leave me now.
Aquí van quatre cançons d’aquell meu primer cassette de l' Electric Light Orchestra. Ja suposo que ningú s’estarà 20 minuts aquí escoltant música, però em fa gràcia tenir-les al blog. Ara bé, si algú escolta la primera, podrà sentir aquella peça concreta que m’agradava tant (i em segueix agradant passats més de trenta anys) Livin’ Thing.
Les altres tres, del mateix àlbum, (A New World Record) són: - Rockaria - Mr. Blue Sky - Tightrope
L’Advent és el període de quatre diumenges abans del Nadal en que els cristians ens preparem per celebrar aquesta gran festa, la segona en importància del nostre Any Litúrgic (la primera és Pasqua)
Igual com l’any civil comença sempre l’1 de gener i acaba el 31 de desembre i, entremig, hi ha tot el seu desenvolupament, els cristians tenim també un “any” on posem en ordre tot allò significatiu en que creiem. Aquest “calendari cristià” (o Any Litúrgic) comença sempre amb l’Advent. Diumenge passat va ser el primer d’Advent. Demà serà el segon...
Una de les tradicions que es segueixen és la de la Corona d’Advent, en que una garlanda de fulles i branques fan de llit a quatre espelmes que es van encenent una per setmana (la primera n’hi ha una d’encesa, la segona dos...)
A Catequesi, també varem fer la nostra Corona i, dimecres passat, varem encendre la primera espelma!!
A més, els infants estan aprenent una cançó de Nadal i el Mossèn els hi deixa escenificar d’una manera totalment “literal” així que quan la cançó diu “cantem, ballem, saltem, brinquem” tots els nens i nenes ho fan resultant, per uns segons, una mena de caos molt divertit. No puc posar-vos fotos en que els nens es vegin bé (jo no puc disposar de la seva imatge), així que les he distorsionat :-)
Cantem i ballem saltem i brinquem deixem la tristesa fem ara, germans, donant-nos les mans, florir la infantesa.
Tot va començar un dilluns d'estiu. Vaig sortir a la terrasseta a recollir la roba estesa i ella va entrar amb mi: Una mosca, o un insecte que s’hi assemblava, que jo d’això no hi entenc.
Vaig mirar de fer-la fora, obrint la porta cada vegada que ella s’apropava, però no ho vaig aconseguir.
Llavors, canviant de direcció, va fer un vol per tot el pis.
La meva filla gran la va atacar amb un spray de colònia, però l’únic que va aconseguir va ser deixar una fresca olor cítrica -molt agradable- i prou. El meu marit la va perseguir amb un diari i tampoc la va atrapar.
En tot el dia ella va ser més àgil i llesta que tots nosaltres.
Dimarts em va despertar un pessigolleig al nas... Era la mosca! Amb un gest malhumorat la vaig apartar, però va tornar. Ara al braç, al front, al peu...
Quan tornava a estar mig endormiscada vaig notar un suau contacte als llavis i, en un gest reflex, la vaig apartar amb fermesa. La bufetada la va rebre el meu marit que marxava a treballar i s’acomiadava amb un petonet com sempre.
- Ostres, perdona, creia que era la mosca!
Menys mal que em va creure i va riure...
Mentre preparava el dinar allí estava ella, donant voltes al costat del menjar i jo donant cops a l’aire.
Llavors va passar una cosa sorprenent. La meva nena petita em va preguntar:
- Mami, on és la mosqueta? - Quina mosqueta? Aquesta que fa dos dies que volta per aquí? - Si, mami. Ens hem fet amigues –va afegir obrint molt els seus ulls preciosos.
En aquell moment, la bèstia, suament, es va posar damunt la seva espatlla. - Surt a la terrassa!! -Vaig cridar- Així marxarà!! - No vull que marxi. No fa cap mal. –va respondre somrient.
Dimecres pel matí la meva filla mitjana va buscar a Google l’esperança de vida d’una mosca: entre deu dies i un mes!!
Dijous per la tarda, quan el xiquet anava a la piscina, la meva filla gran va aconseguir, per fi, que la mosca sortís darrera d’ell i va tancar la porta ràpidament.
Ara tenim un problema ben curiós: La petita diu que en vol una altra!
Avui al blog d’Instints he llegit que tenia un problema: El congelador ple de menjar però no sabia què fer... Anem a explicar un menú mooolt senzill i saludable :-)
Què necessitem? Doncs si tenim el congelador ple com ella segur que hi ha algun paquet d’aquests d’ensaladilla i sinó n’hi ha, doncs un de minestra, que més o menys...
I qui no té a la nevera també uns filetets de pollastre? (i sinó, doncs uns tallets de llom?) aquí tot s’hi val perquè el que anem a fer és tan fàcil que sinó jo no ho faria jeje
Posem a bullir les verduretes amb una micona de sal.
Fem el pollastre a trossets petitons (o la carn que sigui) hi posem sal.
Ho fregim i, aquí, per donar una mica més de gràcia (allò que en diuen un "toc personal") agafem uns trossets de fuet o llonganissa (la casa Tarradellas ja la ven tallats jeje menys feina), els fem més petits i ho posem també a la paella quan el pollastre ja comença a estar cuit.
Colem la verdureta i, apa, a la paella també!! Unes voltetes i ja tenim el menjar a punt :-)
Plat únic, clar, segons la gana més o menys quantitat... i de postres un iogurt i haurem menjat verdura, carn i lactis. Però el millor de tot és que amb tan poca feina i està molt bo!! :-))
Detall de la forquilla (per no perdre els bons costums)
El món dels blogs és una mina de troballes boniques, de frases i pensaments que et porten a altres frases i a altres pensaments...
Just ara vinc del blog de la Núr. Ella, en el seu post, en linka un d’anterior i, de la unió dels dos, m’he quedat amb una idea que trobo maquíssima i que vull posar aquí perquè m’agradaria que es quedés sempre amb mi i que formés part de la meva filosofia de vida.
I és que jo sóc una persona molt exagerada en els meus sentiments. Passo del blanc al negre amb una facilitat que fa esgarrifar. Quan les coses van bé sóc molt feliç i quan van malament sóc molt catastrofista.
Una amistat que s’allunya, que s'acaba -per exemple- és una tristesa, un desastre, una sensació d’abandó, una baixada d’autoestima impressionant... Quan, potser, les coses són com són perquè han de ser així i el que hauria d’aprendre a fer és pensar que aquesta persona que ara segueix un camí diferent, segur que en algun moment m’ha aportat alguna cosa bona.
Arc de Sant Martí. Reus, 8 de novembre de 2009
Seriem més feliços si sabéssim guardar-nos al cor allò de positiu que hi deixen aquells que passen per les nostres vides i, al mateix temps, saber oblidar i perdonar allò de negatiu...
A més, a part de la reflexió anterior, el post de la Núr m’ha portat al cap el record d’una cançó que sempre m’ha agradat moltíssim, així que la deixo aquí :-)
Ain't no mountain high enough.- Marvin Gaye i Tammi Terrell
Cap cim és prou alt.- Elena Gadel i Víctor Estévez. Suggerida per Aigua i Jordi (Editat a les 18.45)
AIN'T NO MOUNTAIN HIGH ENOUGH - Marvin Gaye
Listen Baby
Ain't no mountain high. Ain't no valley low. Ain't no river wide enough baby.
If you need me, call me No matter where you are No matter how far,
Don't worry baby
Just call my name I'll be there in a hurry You don't have to worry
cause baby, There aint no mountain high enough ain't no valley low enough ain't no river wide enough To keep me from getting to you, babe
Remember the day I set you free I told you you could always count on me darling From that day on, I made a vow I'll be there when you want me Someway, somehow
Cause baby, Ain't no mountain high enough Ain't no valley low enough Ain't no river wide enough To keep me from getting to you, babe
Oh no darling No wind, no rain Nor winter storm can't stop me baby no no baby Cause you are my goal If your ever in trouble I'll be there on the double just send for me Oh baby!
My love is alive way down in my heart Although we are miles apart If you ever need a helping hand I'll be there on the double Just as fast as I can
Don't you know that there Ain't no mountain high enough Ain't no valley low enough Ain't no river wide enough To keep me from getting to you babe
Don't ya know that there Ain`t no mountain high enough Ain`t no valley low enough Ain`t no river wide enough To keep me from gettin to you babe.
Feia temps que no escrivia un post “futbolero” i ja ho trobava a faltar... Avui és un gran dia per reprendre un bon costum. Avui el Barça es col•loca al lloc que li correspon! LÍDER!!
De fer anàlisi tècnic no en sé massa, però per celebrar una victòria del nostre Barça estimat sempre hi sóc a punt!!
Ibrahimovic ha tornat a demostrar que és un dels millors davanters del món i ha marcat un gol valuosíssim!!
Vull fer també un homenatge a Víctor Valdés, un porter impressionant, un dels grans jugadors del millor equip del món: el nostre!!
Editorial conjunta de la premsa a Catalunya, 26 de novembre de 2009. Copio del diari Avui.
Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: “Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i jo vinc a sancionar la llei orgànica següent”. Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.
L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes.
La senyera, bandera de Catalunya, símbol nacional. (Arts. 8.1 i 8.2 de l'Estatut de Catalunya)
Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una tèrbola maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern central i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el “cor de la democràcia”. Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.
Parlament de Catalunya
La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de “símbols nacionals” (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.
No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és altra que el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda, els pactes s’han de complir.
Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.
Parlament de Catalunya
Estem en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.
Els Segadors, himne de Catalunya, símbol nacional. (Arts. 8.1 i 8.4 de l'Estatut de Catalunya)
(Versión en castellano, del periódico "La Vanguardia", en las dos primeras opiniones)
Tot i ser un d’aquells escriptors als qui tothom coneix, he d’admetre que, de Charles Dickens, poca cosa més sabia jo que el que havia llegit en algun llibre d’aquells “resumits” per a estudiants d’anglès (escalonats en nivells segons el vocabulari que contenien), alguna versió cinematogràfica d’Oliver Twist, les dotzenes d'adaptacions de la Cançó de Nadal i la mini-sèrie televisiva de David Copperfield, protagonitzada per un petit Daniel Radcliffe que, poc temps després, es faria famós interpretant al genial Harry Potter.
Trailer de la mini sèrie de televisió de l'any 1999, David Copperfield
I la veritat és que aquest poc coneixement de l’autor britànic no seria per falta de llibres a casa perquè, quan vaig buscar a la meva biblioteca, vaig trobar (mèrit d'en Josep Lluís) tot això ;-)
Doncs bé, resulta que fa unes setmanes, viatjant per un blog que m’agrada moltíssim, Mots emblocats, vaig trobar la ressenya d’un llibre que em va fer gràcia “El senyor Pip”, de Lloyd Jones.
Ma-Poc, en el seu post, ens deia que el llibre en qüestió era una mena d’homenatge a una obra d’en Dickens “Grans Esperances”, per tant, vaig pensar que si volia gaudir plenament de la lectura d’El senyor Pip, m’havia de llegir primer l’altre.
Quin gran encert! I que contenta estic d’haver-ho fet... I és que el llibre em va encantar!
Malgrat que l’edició que corria per casa era senzilla i amb una lletra molt petita, cosa que em feia avançar lentament (la vista no és el meu fort), vaig aconseguir submergir-me totalment en la història.
A Grans esperances vaig trobar un món que no puc saber si és real o fantàstic perquè no he viscut a l’Anglaterra del segle XIX, però que em va atrapar... uns personatges increïbles, però que jo me’ls creia, com la senyoreta Havisham i el seu temps aturat; altres que em van arribar al cor, com Joe Gargery; o que em queien fatal, com Estella... Uns escenaris on t’hi trobes... el cementiri, els aiguamolls, un Londres vell i brut però impressionant.
Grans esperances va ser publicada per primera vegada per entregues en un diari que editava el propi Dickens, per això es nota com va mantenint interès al llarg de tots els capítols fins que arriba un moment en que totes les peces es van col•locant al seu lloc. A títol personal, he de dir que moltes de les coses que al final es descobreixen jo les havia deduït, però això no treu ni mica d’emoció al llibre, al contrari, encara em va fer més gràcia!
En definitiva... jo el recomanaria a tothom!
Fragment inicial de la pel·licula de 1946, dirigida per David Lean, absolutament fidel al text, com ha de ser.
Quant et llevis trobaràs aquesta carta que et deixo per dir-te que t’estimo molt i que vull viure... i que desitjo que aquesta vida, sigui amb tu!
Sé que moltes coses ens han anat malament, que no hem pogut realitzar molts dels nostres somnis... petits somnis! que tampoc demanàvem tant!
Deus pensar que no saps de què parlo. Ara t’ho explico... perdona que vaig amb presses i escric una mica inconnex.
Ahir vaig cometre un altre error a la feina. Són coses insignificants, es poden arreglar, però es nota que no estic concentrat i em van esbroncar. El cap de departament em va dir clarament que a la propera vaig fora... Ja saps, fas mil coses bé i com si res, tens un oblit sense importància i comencen les amenaces. Si pogués trobar feina a un altre lloc!
Clar que ells no saben el que estem passant! No tenen ni idea de com vas patir per la mort del teu germà i del teu nebodet en aquell accident. No coneixen la depressió posterior que et va dur a deixar el teu treball de mestra que tan estimaves... Què saben de les dificultats econòmiques que passem cada mes?
Berta, nineta meva... avui tenia pensada una cosa. No t’espantis, que no ho penso pas fer. Només t’ho explico:
Quan anés a travessar el Passeig volia fer-ho en vermell, just per anar a parar sota un cotxe... Ja no podia més. Tenia ganes d’acabar amb tot. He pensat que si l’imbècil del meu cap m’acomiadés jo seria un autèntic fracassat que no t’ha sabut ajudar prou, que no ha complert les promeses de felicitat que et va fer fa vuit anys. Creia que sense mi estaries millor i que la indemnització per l’accident et faria més servei que jo...
Fa deu minuts, he obert el tercer calaix de l’escriptori (aquell que no toquem quasi mai perquè s’encalla) volia mirar si hi havia els papers del pis, si tot estava correcte, que no tinguessis massa problemes... però allí, damunt de les carpetes, he trobat una capseta i, encuriosit, l’he obert... i era teu! era un regal per a mi, pel meu aniversari la setmana que ve... i m’he emocionat i m’he posat a plorar... i he vist que anava a fer una bestiesa molt gran... Vull viure, vull que tu et posis bé, vull que lluitem junts!! Ho aconseguirem!!
T’estimo amb tot el cor,
Albert
(Foto: 23-10-2008, aquesta mà tan maca és d'en Josep Lluís)
Aquesta tarda, mentre jo era a Catequesi, en Josep Lluís ha quedat per anar a fer un cafè amb un dels seus alumnes de català de Càritas, un noi paquistanès.
Es veu que han anat al Viena i, quan duien una estona, ell li ha volgut ensenyar on treballava... i han anat a un restaurant indi-paquistanès on fan això...
La qüestió és que, sí o sí, n’hi ha regalat per sopar... Fa una oloreta més bona!! A que té un aspecte magnífic? Kebab!! No n’havia provat mai, així que em fa molta gràcia!!
Són gent generosa... bona gent... I aprenen català!! :-))
En Víctor és optimista i sempre diu que el català gaudeix de molt bona salut a Internet. A mi m’agrada pensar que té raó i, a més, atribuir-li a ell el mèrit d’una molt bona feina per procurar que així segueixi sent.
Avui ha arribat al seu registre número 300.000!! Ho trobo una quantitat tan alta, tan gran, que no em puc ni imaginar la quantitat d’hores i hores que deu haver treballat per aconseguir-ho, però, en tot cas, el que vull fer és felicitar-lo per la seva gran tasca i dir-li que endavant!! ;-)
Com a homenatge especial al seu treball, m’he submergit en un dels seus blogs-fillets i he mirat si podia trobar un refrany que pogués encaixar bé amb el meu blog. I, òbviament, hi era!! :-)
Víctor, la meva felicitació la faig dedicant-te aquest refrany que tu vas recollir el 15 d’agost de 2007.
Quan Déu vol, s'ennivola i plou
Fotos des de la meva terrasseta màgica. Reus, 17 de setembre de 2009
Variants i sinònims: * Quan Déu vol, s'ennivola i plou (PONS LLUCH 1993) * Quan Déu vol, sense novulats plou (PONS LLUCH 1993) * Quan Déu vol, sense núvols plou (o amb tot vent plou) (SAURA 1884)
Parèmia segons la font original: Quant Deu vol, sense núvols plou, ó ab tot vent plou (SAURA 1884).
Explicació: Expressa la idea de la providència i omnipotència de Déu (PONS LLUCH 1993).
Info copiada del blog d'en Víctor Pàmies "Refranyer Català-Castellà" però si hi aneu, encara trobareu moltes més dades!!
Fa uns anys, arribant a casa al vespre, vaig posar la tele i estaven fent una peli. Ja duia estona començada però no vaig voler canviar perquè em va agradar l’ambient, em van enganxar els paisatges i la música.
La peli era Local Hero, els paisatges eren d’Escòcia i la música de Mark Knopfler.
Ja fa temps em vaig empipar molt amb Movistar perquè van canviar de forma unilateral les condicions contractuals de forma que, evidentment, perjudicava a l’usuari.
Vaig seguir amb ells perquè, per una altre banda, m’havien ofert la possibilitat de 60 sms gratuits cada mes durant un any (cosa que quasi compensava l’estafa anterior). I és que jo faig molt poques trucades a mòbil. El meu ja és vellet i la bateria aguanta poc, en canvi sí que envio missatges.
Però bé, el que jo critico avui és el to amenaçador que Movistar utilitza en el seu avís de pagament. Primer t’arriba un sms amb l’import de la factura i, quan falta poc perquè acabi el termini, t’ho recorden així:
Això ho he rebut aquest matí. El to em sembla absolutament amenaçador i de mal gust. Suposo que el departament de Relacions Públiques de Movistar deuria estar de vacances quan algú va tenir la brillant idea de redactar aquest missatge.
Senyors de Movistar... Què els he deixat de pagar alguna vegada ni un sol cèntim? Oi que fins i tot els vaig pagar quan van canviar les condicions cobrant-me més del que havíem contractat? Doncs facin el favor de redactar el “recordatori” aquest amb una mica més d’amabilitat.
En Jesús M. Tibau en el seu blog ens proposa un nou Joc literari creatiu. En aquest cas un poema sobre la tardor d'un mínim de cinc versos. Aquest és el meu :-)
Desprès d’un matí de pluja, pel diari camí d’asfalt, penso en colors de tardor, mentre camino somiant... Fulles grans, branques petites i admiro els marrons del bosc diferents ocres i grocs de varietats infinites.
Quan, sorpresa inesperada, no diríeu què ha passat... En un bassal sota un arbre, humils, sense vanitat, els colors de la tardor m’han vingut a saludar!
Pobretes fulles caigudes envoltades d’aigua bruta! Per què la gent no us fa cas i us miren amb rostre fosc si teniu igual color que las germanes del bosc?
La tardor a la ciutat representa en miniatura un trosset de la natura però és tardor de veritat!
Abans d’ahir, a Catequesi, va sortir la paraula “Bisbe” i, com és lògic, els nens no sabien què volia dir. Així doncs, els vaig dir que Jesús havia nomenat dotze Apòstols que, amb el temps, uns es morien i els havien de substituir, que si en feien falta més n’escollien de nous i que, avui en dia, als que són els successors dels Apòstols els diem Bisbes.
Però, evidentment, tampoc sabien que vol dir “successor”, així que vaig mirar d’explicar-ho... Suposo que ho deuria fer bé, perquè tot just acabava de parlar jo que salta un nen tot content i diu:
- Ja ho entenc!! En Pep és el successor d’en Rijkaard!!
El nen es va endur la meva més sincera felicitació i, acte seguit, un altre va intentar posar l’exemple de la successió Eto’o / Ibrahimovic, però el nom del suec encara li costava de pronunciar. Això sí, el concepte de successió els hi va quedar clar ;-)
.jpg)
