Bocca della verità (Relats Conjunts)

Bocca della verità, Roma, 1632

Quan ahir vespre vaig veure en Josep Ramon em vaig quedar ben impressionat. Feia una expressió raríssima, barreja de patiment i felicitat que no sé pas com descriure. Ara bé, el pitjor va ser quan, immediatament, em vaig fixar en les seves mans. Les tenia plenes de talls i esgarrinxades de diferents mides i portava tot de benes i esparadraps que vaig sospitar que cobrien altres ferides més profundes.

A la meva pregunta de què li havia passat va respondre amb un gest il·lusionat, al temps que se li escapava una petita ganyota que indicava que tot allò li feia mal, i em va dir.

- No res, no res... he estat a Roma!

Allò encara em va sorprendre més. En Josep Ramon feia cinc mesos que s’havia quedat sense feina i, tot i cobrar l’atur i poder confiar en que la feina de la seva dona era bastant segura, havien de vigilar molt i jo sabia que anaven justets de diners. Fer un viatge no em lligava amb la seva situació.

- Caram! A Roma?... Però que... I allí... un accident?
- No, no –va fer una rialla nerviosa- res. Una inversió.
- Com?

Llavors, baixant la veu, em va dir:

- Mira, a tu et tinc confiança. T’ho explicaré...

I va començar la narració dels fets més absurds que mai havien sentit les meves orelles. En Josep Ramon havia anat a Roma a fer una travessa amb la Bocca della verità. Sí, sí, una travessa!... Li va dir, “Jornada del vuit de gener de dos mil dotze. Primer partit, el Racing guanya al Saragossa... aaaaaai!! Queixalada!!...
Jornada del vuit de gener. Primer partit, Racing i Saragossa empaten... res... perfecte... ics.
Segon partit, el Getafe guanya a l’Athletic de Bilbao... aaaaaaaaaai!!... mossegada!! -aquesta més petita perquè va treure la mà més ràpid..."

I així, partit a partit, signe a signe, ferida a ferida, el meu amic va aconseguir tenir el que ell creu que serà una butlleta infal·liblement guanyadora...

No vaig saber pas que dir-li. Li vaig desitjar sort i vaig tornar cap a casa tot pensant que el pobre home havia perdut el seny... Per cert, recordo perfectament els resultats que em va anar dient. Ara no sé si fer una travessa igual...


Escrit seguint la proposta de Relats Conjunts

Tot un èxit!!

Ahir mateix parlava amb un amic dels nivells d’autoexigència tan alts que a vegades ens imposem, de com volem que les coses surtin perfectes i com, en ocasions, un “molt bé” ens sembla poc i no ens satisfà.

Jo tinc un cervell estrany, capaç de ser absolutament caòtic, desorganitzat, fins i tot un punt mandrós... però, al mateix temps, amb una mena d’ànsia perquè, quan una cosa m’interessa, tenir la imperiosa necessitat que surti molt, molt bé. Em costa implicar-me molt en alguns projectes; a vegades puc dissimular davant d’algunes propostes, fer-me la despistada, però si dic que sí, llavors ha de ser “a per totes”!.

I tot aquest rotllo a què ve? Doncs perquè estic contentíssima per una cosa. La MIREIA no dirà res perquè ella és més modesta que jo, probablement més humil, però jo, que pateixo molt (massa) quan una cosa no surt bé, també em sento immensament feliç quan m'adono que, veritablement, el resultat és bo... i llavors m’entren ganes de cantar “oeeee oeeee oeeeeeeee” i explicar-ho a tothom!

Aquest post és també una mica sorpresa per la MIREIA (sí, xiqueta, ja sé que tu no ho diries, però “Al Cèsar el que és del Cèsar”), que és l’ànima del projecte (si ella no comença a "tibar" això no es mou)... i és que no puc deixar de comunicar que El “Blog calendari d’Advent” està essent un èxit total!! Amb tretze dies que porta en marxa ja gairebé s’ha igualat el número de visites de tot el mes de desembre de l’any passat!!



A més, va ser citat a la web de TV3, a l'Espai Internet:



Hi ha un munt de blogaires col·laborant, des d’alguns amb molts anys d’experiència a la xarxa fins a quatre dels que van ser candidats als “C@ts revelació 2011”!!

Al “Blog calendari d’Advent” s’hi pot trobar de tot: records d’infància, fotografies, una corona d’Advent dibuixada per la Carme que encén una espelma cada diumenge, tradicions, passatemps cada divendres amb en McAbeu, experiències molt especials, manualitats, literatura... i el que queda encara per descobrir! Cada dia un post!! Us ho recomano!! :-))

Això és futbol!!!

QUÈ BONS SOM!!!
VISCA EL BARÇA
I VISCA CATALUNYA!!!

Un pronòstic per demà...

És demà. Sí, justament demà... Quan començo a escriure aquestes línies falten poc més de vint-i-quatre hores perquè comenci un dels partits més esperats de la temporada.

Què passarà?

No, no us proposo pas fer una porra, doncs això ho feien molt bé en Sànset i l’Utnoa però el seu blog fa temps que no està actiu. El que jo vaig a fer és, senzillament, informar-vos del resultat final.

Hi ha un nen al meu grup de catequesi, en Josep, que -a més de ser molt bon xiquet i molt intel·ligent- és un gran seguidor del Barça. En Josep sol tenir molt bon ull en les seves previsions, així que jo li vaig demanar que em donés un pronòstic per aquest partit i ell em va respondre que la inspiració li venia quan feia la porra amb els companys de classe (porra que, evidentment, fan sense diners, clar) i que, quan hagués dit la seva, m’ho faria saber per mail.

Efectivament, complidor de mena, aquesta tarda he rebut un correu seu dient que el pronòstic per demà és de 2-4! :-)

Moltes gràcies, Josep, espero que l’encertis i Força Barça!!

Jo només volia llegir...

Aquests dies estic tenint una mica de feineta (cosa que m’alegra moltíssim) per això puc bloguejar menys i entro a comentar a alguns posts quan ja fa dies que estan posats. Tot i així, miro d’anar fent i perdre’m el menys possible. El que sí que s’ha ressentit és el meu blog, pobret, que en tot el novembre només porta vuit entrades, volum baixíssim tenint en compte el meu ritme normal.

El que també ha baixat ha estat la quantitat de temps de lectura. Estic llegint un llibre que m’agrada molt, però li puc dedicar poca estona, així que vaig poc a poc. Aquesta tarda, tenint en compte els meus horaris i els d’en Josep Lluís, hem pensat en anar una estona a llegir al Viena, tot prenent un talladet amb les seves corresponents pastetes gentilesa de la casa. Jo, ben contenta, pensant que seria una tarda ben relaxada, de descansar les articulacions de retallar i enganxar i que donaria una bona empenteta a la Història de dues ciutats de Dickens...

Però res, els astres no m’han estat favorables... la meva lectura ha estat més o menys això:

Quan es va quedar sol, aquell ésser estrafolari va prendre una espelma s’acostà a un mirall penjat a la paret, la nena només vol portar texans.
Dit això, va enrotllar el punt de mitja... un curs d’informàtica, però tots teníem un nivell diferent i es va treure la rosa que duia agafada al mocador.
- Zarautz és el poble de l’Arguiñano... Això va tocar una fibra sensible del petit Jerry.
Si vas de vacances, és per estar de vacances. Al vespre, i sobre tot en aquella estació, el barri sencer es vessava al carrer i no se li ocorre altre cosa que posar-se a pentinar-la mentre menjava, i madame Defarge solia dardar d’aquí cap allà d’un grup a l’altre... a una mateixa casa, ficar la cunyada, els cosins... el punt de mitja sempre a la mà... unes hores de conversa a l’escola oficial d’idiomes a Salou.
El seu marit fumava a la porta de la taverna contemplant les seves anades i vingudes amb admiració: mitja hora explicant per telèfon un exercici a un nen!
- És una gran dona –va fer- una dona forta i admirable!
- És un ordinador bo, però per alguna cosa que té a dins, va molt lent.
De seguida va començar a caure guix i pols, que ell va esquivar apartant el cap.


En fi, això és el que passa quan a la taula del costat, a tocar estirant la mà (i mira que hi ha taules buides al Viena!!) s’asseuen a parlar dues amigues durant dues hores, sí, sí dues hores, dues llargues i eternes hores, dues hores en que no han parat ni un moment.

I el pitjor és que no em puc queixar! El Viena no és una biblioteca... i el que feien elles és més normal que el que preteníem fer nosaltres, llegir relaxadament mentre preníem un talladet amb les pastes gentilesa de la casa. Això sí, si el volum de les seves veus hagués estat una micona més baix, potser hauria pogut avançar més en la lectura. Clar que ara no tindria post!

Avui he anat de concert...

Sí, sí, avui he anat de concert... Un recital maquíssim... i gratis! que en aquests temps que corren sempre s’agraeix moltíssim!

De fet, era un concert-pregària o una pregària-concert amb el grup Canta la Teva Fe, una colla de joves entre els que hi ha dos mossens (el vocalista i el bateria) que han animat la tarda de Festa Major a la meva Parròquia. I és que avui, festivitat de Crist Rei, darrer dia de l’any litúrgic cristià, és la diada de la meva parròquia, ja que porta aquest nom.

Jo estava fent algunes fotos per posar al nostre blog i he pensat en gravar –amb la mateixa càmera- algun fragment de cançó. No és cap gravació de qualitat, però em fa gràcia posar-ne aquí un dels trossets, mentre espero que YouTube acabi de carregar-ne d’altres i poder fer l’article del blog parroquial.

Per cert, que com ja he dit que es “fi d’any”, aprofito per dir que diumenge que ve comença el “nou any” amb el primer Diumenge d’Advent (Advent: són les quatre setmanes de preparació per Nadal) i... què passa cada any a la catosfera per aquestes dates? Doncs cliqueu aquí i ho sabreu! ;-)

Com s'arriba als nostres blogs? (III)

En un nou post de divendres per la tarda (avui vaig una mica “de tard”) segueixo mostrant coses originals que algunes persones cerquen a Google i que són dirigides al meu blog.

He retallat les imatges només pel tros de la cerca perquè sigui més fàcil de veure. A mi em segueixen fent gràcia els que busquen frases per felicitar algú. Espero que mai ningú em feliciti a mi amb una frase així, copiada d'un desconegut!

Molts catalans no donem suport a la selecció espanyola

Aquesta frase la penso jo... i tant si la penso! Però avui us vull ensenyar un vídeo en que un jove blogaire que molts coneixereu la va deixar anar en un programa de la BBC i es va quedar tan feliç.

L’Albert és qui feia un magnífic espai anomenat “El racó blaugrana”, i parlo en passat perquè, per falta de temps, el blog està gairebé inactiu (aprofitaré per demanar des d’aquí que el torni a posar en marxa, que per fer un post per setmana tampoc passaria res... Albert, torna!!). Ell és culé des de que va néixer (per cert, que va venir al món un dia en que el Barça va guanyar al Madrid) i soci blaugrana des de que tenia un dia de vida.

A més, com a seguidor del futbol anglès, el club dels seus amors a la Premier League és l’Everton. És en aquesta segona faceta i, com a fundador d’una penya d’aquest club a la Ciutat Comtal, la Barcelona Toffees, que la BBC el va convidar a intervenir en un programa d’esports.

Ell havia de parlar de l’Everton però resulta que pocs dies abans del programa hi va haver uns incidents racistes al futbol d’aquell país i van acabar tots parlant d’aquest tema. Arriba el torn de l’Albert (poseu el vídeo al minut 9 i 15 segons) i comença parlant de quan Eto’o va estar a punt de deixar el camp del Saragossa per insults del públic, o de Cesc Fàbregas, recentment acusat pels sevillistes d’haver faltat al respecte a Kanouté.

Jason Roberts, davanter del Blackburn, li recorda (minut 10:22) el cas de Luís Aragonés que, quan era seleccionador espanyol, per motivar un jugador li va dir que ell era millor que “ese negro de mierda”. Roberts critica molt aquesta actitud i li diu que a Anglaterra això no se li hagués passat a Aragonés. L’Albert va responent i diu que en el fons Aragonés no és racista, que sempre ha tingut jugadors negres i que alguns són amics seus, però que, efectivament, coses així no s’haurien de permetre.

Jason Roberts insisteix (minut 12:07) i li pregunta directament si ell pot recolzar que un home que va parlar així seguís com a seleccionador espanyol... i aquí arribem al moment clau (minut 12:18) en que l’Albert ja es despenja i li diu clarament:
Bé, de fet, a mi no m’importa la selecció espanyola, perquè jo sóc català i molts catalans no donen cap mena de suport a la selecció espanyola (atenció la cara de Jason Roberts al minut 12:29!!) per tant, ell no m’interessa. És un tema que no m’afecta ja que jo no sóc seguidor de la selecció espanyola.

I si us he dit que us fixéssiu amb la cara de Roberts és perquè fa un gest com si estès pensant “és veritat, això ja ho havia sentit a dir que els catalans no donen suport a la selecció d’Espanya!” i em va fer molta gràcia.

Ben fet, Albert!! Espero que aquell programa tingués moltíssima audiència i que les teves paraules servissin per anar donant a conèixer el nostre fet nacional.

Viena: Punt de trobada oficial.

M’haurien de donar comissió, fer-me un carnet de client preferent o, com a mínim, posar-me doble ració de pastetes d’aquelles que posen gratis de quatre a set de la tarda si demanes algun producte de cafeteria.

I és que he convertit aquests establiments en una mena de “dimensió-especial-de-trobada-blogaire” molt agradable... i em fa molta il·lusió poder explicar que he conegut a una persona que fa molt de temps que segueixo i que sempre m’ha caigut molt bé. Em vaig enganxar al seu blog pels dibuixos “al paint”. Un dia hi vaig arribar i em van agradar tant que hi vaig tornar. Després, ella m’ha explicat que justament llavors començava amb aquesta afició.

Què de qui parlo? Ai, sí!! Que no ho havia dit encara!! De la Carme, clar!!


Totes les meves reserves de fa temps a les desvirtualitzacions blogaires van caient com si res... En menys de tres setmanes he conegut dues persones que ja em queien genial a la xarxa i que he comprovat que en persona són absolutament iguals a com jo les veia, si no millors!

Aquesta nova trobada va tenir lloc al Viena del carrer Pelai de Barcelona. La Carme va arribar un minut abans que nosaltres, va pujar a dalt, va veure que no hi érem i va baixar per fer la comanda. Mentre ella era a la cua, vàrem arribar nosaltres, vàrem pujar a dalt, vàrem veure que no hi era i vàrem pensar “uf, menys mal que no l’hem fet esperar”, triem una taula, seiem i... ella puja l’escala amb la safata a les mans i el seu somriure radiant, igual que a la foto de la seva imatge de perfil. L’hagués reconegut en qualsevol lloc del món!

Sembla que en aquestes cròniques sempre es diu el mateix, però és que és cert, fa molt maco poder parlar “directament” amb algú amb qui has conversat tantes vegades a través de comentaris al blog o de correus electrònics. És bonic poder conèixer la veu, veure els gestos... La Carme és molt expressiva, molt riallera, molt simpàtica.

Ara bé, estic parlant només de la Carme, però és que després va venir també l’Enric, el seu marit, i això em dóna peu a parlar d’un tema diferent, quelcom que dissabte a la tarda, quan ja ens havíem acomiadat, vaig estar pensant, una cosa que em va agradar i que em vaig adonar que jo en gaudeixo fa molt de temps i potser no ho havia valorat prou. Em refereixo a que és molt important, quan un té una afició com aquesta, el fet de tenir una parella que et recolza, algú que potser no entén que passis hores a l’ordinador parlant amb gent que no coneixes i que viuen a altres pobles i ciutats, però que ho respecta absolutament, que confia en tu i que, fins i tot -si passat el temps s’hi comença a interessar una mica- valora el que fas, el que escrius i t’anima a seguir endavant.


I és que quan va arribar l’Enric –més tard perquè primer havien tingut un altre compromís- i el vaig veure somriure i escoltar amablement com parlàvem de blogs, posts i comentaris, i participant en la conversa de forma tan agradable, em vaig adonar que, tant la Carme com jo som dues dones amb sort.

En fi, que van ser dues hores i mitja de trobada absolutament agradables, que la Carme en persona és tan maca com ho és en el blog i que la veritat és que se’m va fer curt!!

Avui fa vent

Trist divendres de pluja

Divendres per la tarda, plou.
Porta tot el dia igual...
Plou, plou i no deixa de ploure...
és pesat.
Tinc mal de cap,
no suporto tants dies amb aquest temps horrible i trist.
Miro per la finestra i ja és fosc.
Per què ens han robat una hora de claror?
Estalvi? Quin estalvi si ara encenem els llums abans?
Ahir va ploure,
i abans d’ahir,
i la setmana passada.
Prou pluja, prou!!

Vaig a tele-transportar-me!!! Diu l'Albert que mai plou al sud de Califòrnia...

Endevinar el personatge.- Novembre.- Segon dia de joc i... ja tenim encertants!!

Companys blogaires:

Estic impressionada. Si no fos perquè ho veig amb els meus propis ulls, no m’ho creuria. Jo ja suposava que el personatge d’aquest mes no seria difícil, però el que no podia imaginar de cap manera és que, amb una sola tanda de pistes, amb tan poca informació, ja hi hauria cinc encertants! Cinc persones que tenen una intuïció mida XXL. Em trec el barret ;-)

No m’heu donat temps de dir que la dona de que us parlava és catalana, que segueix en actiu, que té un germà cardiòleg, un avi de Reus, que ha guanyat el Premi Serra d’Or i la Creu de Sant Jordi, que és besneta de Joaquim Vayreda i que fa uns dibuixos amb un estil molt personal que gairebé posaria la mà al foc que tothom de la catosfera coneix.


Efectivament, tal com diuen BARCELONA M’ENAMORA, en McABEU, la MIREIA, la LLUÏSA i en PUIGMALET, es tracta de PILARÍN BAYÉS

ENHORABONA ALS ENCERTANTS!!


Això de tenir els comentaris tancats és molt divertit perquè vosaltres no us podeu llegir els uns als altres, però a mi m’ha fet molta gràcia veure quanta gent ha pensat en Bernie Ecclestone en veure els cabells blancs ;-)

CLASSIFICACIÓ GENERAL A DIA D'AVUI (Els empats van per ordre alfabètic)

SET ENCERTS: McAbeu
SIS ENCERTS: -------
CINC ENCERTS: ------
QUATRE ENCERTS: ------
TRES ENCERTS: P-cfacsbc2v
DOS ENCERTS: Barcelona m'enamora i Lluïsa
UN ENCERT: Aigua, Carme Rosanas, Elfreelang, Galionar, Jo Rai!, Jordi Casanovas "Cròniques", Jordi "De Tot", JPMerch, Mireia, Òscar, Puigmalet, XeXu i Zel.

Endevinar el personatge.- Novembre.- Primer dia de joc.- Pistes inicials.

Benvolguts companys blogaires, ja som a novembre (què ràpid passa el temps!) i us proposo de nou si voleu jugar a endevinar un personatge misteriós...

Us recordo les normes:

El joc durarà un màxim de quatre dies (si s’encerta abans, doncs s’acaba abans).

El primer dia poso una imatge i potser alguna pista i ho deixo un dia sencer. Els comentaris al blog, durant aquests dies, seran moderats, jo els rebré al correu però els demés no els podreu veure, així no es podrà copiar.

El segon dia, post nou. Pista (o pistes) noves i també s’estarà un dia sencer (això ho faig perquè no tothom té els mateixos horaris i no estaria bé donar com a guanyador “qui primer ho encerta” perquè potser un altre que no ho ha vist perquè està treballant, també ho sabria) i llavors autoritzaré la publicació dels comentaris rebuts el primer dia, així tots podreu veure el que s’ha dit i us pot servir per eliminar opcions.

El tercer dia, post nou. Pista (o pistes) noves... i publicació dels comentaris rebuts el segon dia.

El quart dia, post nou. Pista (o pistes) noves... i publicació dels comentaris rebuts el tercer dia.

Durant aquests quatre dies, cada persona podrà donar tantes respostes com vulgui.

Si al final de les vint-i-quatre hores del quart dia ningú ho ha encertat, doncs no hi ha guanyador. Jo dic el resultat i ja està.

Si amb la pista que s’encerta (per exemple el tercer dia) hi ha més d’una persona que ho ha sabut, doncs hi haurà tants guanyadors com encertants, independentment de qui ho hagi dit primer.

Voleu jugar? :-)


PISTES DEL PERSONATGE DEL MES DE NOVEMBRE:

- És una dona.
- Va néixer un mes d'abril a la dècada dels 40 del segle XX.
- I aquí us deixo dues fotos del seu cabell



CLASSIFICACIÓ GENERAL A DIA D'AVUI (Els empats van per ordre alfabètic)

SIS ENCERTS: McAbeu
CINC ENCERTS: ----
QUATRE ENCERTS: -----
TRES ENCERTS: P-cfacsbc2v
DOS ENCERTS: ----
UN ENCERT: Aigua, Barcelona m'enamora, Carme Rosanas, Elfreelang, Galionar, Jo Rai!, Jordi Casanovas "Cròniques", Jordi "De Tot", JPMerch, Lluïsa, Òscar, XeXu i Zel

Gràcies per jugar i fins demà a la mateixa hora!! :-)

Panellets al Japó...

Aquest post serà molt breu, brevíssim (tant curtet que no semblarà meu)... Bé, és que, de fet, no és meu :-)

Faré una cosa que no faig mai, enllaçar directament un altre blog perquè pugueu veure un post que m'ha agradat moltíssim... CLIQUEU AQUÍ.

I bon profit!! ;-))

Importants reflexions de divendres per la tarda...

Tal com es va anar parlant en els comentaris d’aquest post d’en XeXu, crec que la majoria dels blogaires sabem que els divendres per la tarda són dies en la que catosfera està letàrgica, així que em proposo un repte, fer un post en aquests moments en que “no hi ha ningú” i aconseguir deu comentaris abans de les nou del vespre...

El tema és el següent, fa uns mesos vaig decidir posar-me a dieta, em sobraven alguns quilos però, més que per estètica (que tampoc era pas un cas “greu”) ho vaig fer perquè m’aniria bé per les meves articulacions. Vaig començar bé, però cada vegada em costa més. En les darreres sis setmanes no he perdut ni dos quilos així que, per animar-me, em vaig prometre a mi mateixa que, quan arribés als deu quilos perduts, em regalaria un pot de Nocilla (pot semblar incongruent, però pel meu cap no ho és gens)... però després vaig recordar que una amiga meva és fan de la Nutella i diu que és molt millor.

El meu pensament va començar a córrer i vaig recordar que hi ha una sèrie de preguntes que són “eternes”, en les que la gent mai es posa d’acord. Són aquestes:

1.- Coca-cola o Pepsi-Cola?

2.- Cola-cao o Nesquick?

3.- Nocilla o Nutella?

Bé doncs, aquí estic, esperant les vostres respostes i consells. Jo, en principi, en cada una de les preguntes, m’inclino per la primera proposta (sobre tot en el cas de la Coca-cola, que la Pepsi no m’agrada)

Ah! i si en la tercera de les preguntes guanya la Nutella, doncs jo compraré Nutella quan arribi als deu quilets perduts!!

La solució de l'enigma, al Viena.

Aquesta preciosa taula del pis superior del Viena de la Plaça Prim de Reus hi va ser present... Testimoni muda, ho va viure tot.

Va ser un moment important, l’instant en que es va revelar un gran enigma. De què parlo? Podria fer-ne una endevinalla, però no en sé prou per inventar-la.

Ara bé, el vocabulari que estic utilitzant segur que us ha fet pensar en algú... En qui?

I és que sí, ahir, quan faltaven pocs minuts per les quatre de la tarda, pujava l’escala interior del Viena un blogaire que em va fer molta il·lusió conèixer. L’excusa? El llibre! No, no parlo d'EL LLIBRE amb majúscules, el que té sempre la darrera paraula en la solució dels casos del Xarel-10, sinó un llibre més petit, El misteri de la cambra groga.

Fa uns dies, mentre el llegia, vaig fer-ne un post al Petit Blog, a en McAbeu li va cridar l’atenció i es va baixar la pel·lícula, de l’any 47... li vaig preguntar com ho havia fet i em va respondre amb un magnífic tutorial explicant-m’ho pas a pas, perquè en sap un munt. Després, quan vaig fer la ressenya, vaig comentar que el llibre i la pel·lícula donen una solució diferent i ell va dir que això l’intrigava i que no descartava llegir el llibre, doncs aquests misteris li agradaven...

I a mi em va agafar un rampell i li vaig dir que si volia llegir-lo, jo li deixava... i va respondre que sí!! :-)

I la petita trobada es va produir ahir, al Viena, segona residència oficial d’en Josep Lluís i meva... petita trobada perquè va durar poc més de quaranta-cinc minuts, doncs a les cinc hi havia obligacions laborals... però GRAN trobada perquè em va encantar poder conèixer en persona algú que, des de fa temps, a la xarxa, em cau genial!!

És una sensació molt maca la de trobar-te algú a qui ja coneixes una mica a través del seu blog i el correu electrònic i adonar-te que “és ben bé ell”... És curiós parlar amb algú que no havies vist mai però amb el que comparteixes records, anècdotes, parlar de posts, de relats, de premis, de blogs... i riure, perquè en Mac és molt, molt simpàtic, tal qual el veieu "a casa seva" :-)

Estic contenta! He de reconèixer que sempre havia estat molt reticent a trobades, no em sentia “segura”, intentava escaquejar-me com podia... però al final, sempre que he conegut algú dels blogs, ha estat una experiència molt maca i molt agradable.

Ah, i diré dos secrets:

1.- No patiu, a pregunta d'en Josep Lluís en Mac ens va revelar que té enigmes i endevinalles per força temps!!
2.- En Mac, al món real, no és un vellet amb poc cabell i bigoti i barba blanques que sempre es posa de perfil... ;-)

"El misteri de la cambra groga", de Gaston Leroux

Autor: Gaston Leroux
Editorial, any: Aula Literària, Vicens Vives, 1999
Títol original: Le Mystère de la Chambre Jaune
Idioma original, any: francès, 1907
Traductor: Ricard Bonmartí
Gènere: Misteri, investigació.
Número de pàgines:
- Introducció, breu biografia de l'autor, etc.: 28
- Novel·la: 289
- Apèndixs: 17

Vaig descobrir aquest llibre en llegir-ne un que no em va agradar gaire (ja diuen en castellà que “no hay mal que por bien no venga”). Gillian Gill, a la seva biografia d’Agatha Christie que vaig llegir aquest estiu, menciona que Agatha era una gran lectora de novel·les de misteri i detectius i aquesta és una de les que cita. Em va cridar l’atenció, vaig anar a l’Abacus convençuda que no el tindrien i amb un “tope” de pressupost molt baix i vaig tenir la gran sorpresa de que sí que el tenien i a un preu molt assequible ;-)

El professor Stangerson i la seva filla Mathilde, (de la que no es diu l’edat exacta però si que “passa bastant dels trenta” o que “aparenta uns trenta-cinc anys”) són dos importants científics les investigacions dels quals són reconegudes a tot el món.

Mathilde és una dona molt atractiva i interessant que, malgrat haver tingut diferents admiradors, no es vol casar. Ella sempre ha anat responent que ja és gran, que li ha passat l’edat i que prefereix seguir dedicada a la ciència treballant amb el seu pare. És per això que, quan anuncia el seu compromís amb Robert Darzac, professor de física a La Sorbona, amb el qual ja feia bastants anys que eren amics, tothom queda sorprès i content.

Els Stangerson són rics, la venda per l’aplicació pràctica d’algunes de les seves investigacions els ha donat molts diners i això fa que hagin pogut comprar un castell, prop de Paris, amb un gran terreny on també hi ha un petit pavelló on han instal·lat el seu laboratori.

Just al costat del laboratori, i sense cap més entrada que a través del propi laboratori, hi ha una habitació on a Mathilde li agrada quedar-se a dormir quan fa bon temps i plega tard de treballar. Aquesta és l’habitació groga. A les golfes viu un treballador, un home ja de certa edat, l’oncle Jacques, que ajuda al professor i la seva filla. (Molts personatges reben el nom d’oncle o tia, tot i no ser de la família: una bruixota és la tia Agenoux i un hostaler de la zona del castell és l’oncle Mathieu, suposo que deu ser una forma popular de parlar)

Una nit, Mathilde diu que està cansada i es retira a dormir. Surt del laboratori i entra al seu dormitori, tanca per dins i es fica al llit... mentre, el professor i l’oncle Jacques segueixen fent uns experiments. Al cap d’una estona, el professor i l’oncle Jacques senten uns crits desesperats de Mathilde a l’altre banda de la paret “A l’assassí!! Auxili!! Pare! Pare! Auxili” soroll i cops de coses que cauen i crits repetidament... es sent un tret... amb el soroll arriben més criats del castell i, entre tots, poden tirar la porta avall... Allí, a dins, Mathilde, ferida greument i... ningú més.

Tan sols una porta, que era tancada per dins. Tan sols una finestra, amb barrots i també tancada per dins. Com ha escapat l’agressor? Què ha passat allí dins? Per què han atacat Mathilde?

Tot això ho descobrirà el jove periodista Joseph Rouletabille que, amb tan sols divuit anys d’edat, té un cervell privilegiat i una capacitat de raonament i deducció fora de sèrie.

Un llibre entretingut, enginyós i que, a partir d’una sèrie de fets que es van embolicant (el llibre va ser publicat originàriament per entregues i no podia baixar el nivell d'intriga), et manté sempre amb atenció.

Per acabar-ho de rematar, en vaig fer un post al Petit Blog i, com a conseqüència, i gràcies al gran McAbeu i els seus magnífics “tutorials”, he aconseguit veure una pel·lícula argentina de l’any 1947 basada en la novel·la. El cert és que hi ha molts canvis (fins i tot la solució final!), però m’ho he passat pipa mirant-la!

Com s'arriba als nostres blogs? (II)

Estava responent els comentaris al post anterior quan he volgut mirar si hi havia alguna altre cosa graciosa al FEEDJIT i n'he trobat un que m'ha semblat el súmmum.

Atenció. Es tracta de donar un premi de NARRATIVA i no saben com escriure la carta per felicitar al guanyador... Potser si li preguntessin al propi premiat!! ;-) (Cliqueu al damunt i el retall es farà més gran)


I com és cap de setmana -i dissabte i diumenge permeten aquestes llicències-, ara posaré dues cançons més de les de Rock dels anys 50 de les meves cintes retrobades. L’altre dia l’havíeu d’escoltar perquè era el meu mesiversari de naixement i era una festa. Avui és el meu mesiversari de casament (253 mesos) així que també s'ha de celebrar...

Bobby Vee.- The night has a thousand eyes

Fats Domino.- Ain't that a shame

I ara marxo (no gaire lluny, vaig al menjador) que començarà el Barça i el donen per la tele en obert... Iupi!! ;-)