Bona feina, Assemblea!!

Avui, de bon matí, en Josep Lluís ha passat per l'estació de la RENFE i unes persones d'Assemblea li han donat aquests fulletons. 

Com que més d'acord no puc estar, els he escanejat i us els poso aquí. Sempre he pensat que aquells moments en que veus que el tren no arriba a l'hora; quan puges i no trobes lloc; quan s'atura i ningú explica res de res; quan, de cop, el tren comença a anar a pas de tortuga, etc. són moments ideals per manifestar que n'estem farts!! Farts de trens vells, bruts i que no van bé...

Tan sols amb la Independència podrem gaudir d'un transport públic com cal!

Res nou sota el sol...

No havia vist mai en ma vida el quadre... El vaig mirar i no em deia res. De fet, no m'agradava gaire (per no dir gens)... I, per acabar-ho d'adobar, la gent de la catosfera estava súper animada pensant en fer múltiples relats sobre el tema per celebrar la proposta número CENT del Blog "Relats Conjunts".

Mentre la meva vista lliscava per aquells personatges muts, un detall em va cridar l'atenció: Un dels allí retratats em recordava moltíssim la imatge d'en Vincent Van Gogh!... Bé, ja tenia una cosa on agafar-me. Al menys podria fer un relat!!

Als lectors els va fer gràcia la semblança i alguns d'ells van seguir "la broma" en altres escrits seus...

Ai, Assumpta, Assumpta!! Que et pensaves que havies descobert la sopa d'all.

La meva sorpresa ha estat superlativa quan avui, dissabte 11 de febrer, en comentar-ho a en Josep Lluís (que fins acabar el seu relat, avui mateix, no n'havia llegit cap de ningú) m'ha dit "Però és que representa Van Gogh de veritat!"...

Cóm?? Doncs sí. Mentre s'informava sobre el quadre, va trobar que Hopper volia representar Van Gogh!!... Ves quina poca gràcia!... De veritat que no en tenia ni idea... ufffff

Relats Conjunts: "Soir bleu" (Segona Proposta)

Edward Hopper, 1914, Soir bleu

El centre estava tan ple de gent que semblava mentida que, només dos carrers més avall, entrant a la part més vella de la ciutat, no s’hi veiés ningú. El soroll de cotxes i l’ambient de persones passejant amunt i avall havia cessat totalment i l’únic que es podia sentir eren les seves petjades.

A la Violeta gairebé li molestava sentir que el seu caminar feia un soroll tan fort. No tenia por, però sí estava una mica nerviosa. Amb una rialla que volia semblar despreocupada va dir:
- Com ressonen els nostres passos, oi?
- Sí, això ho fa aquests carrers tan estrets i buits.

Van tombar a la dreta i van arribar a un carreró sense sortida. Tot semblava molt vell i abandonat. Cap a la meitat d’aquell passatge, una porta donava al que, feia molts anys, havia estat una merceria. Els aparadors pràcticament buits i amb tres dits de pols, tan sols tenien unes mostres de puntes que, potser, havien estat de color beige, i una nota en un vidre dient que es feien classes de ganxet dimarts i dijous per la tarda.

L’Arianna va treure una clau, va obrir una porteta estreta que hi havia al costat de l’aparador i varen entrar. Es van trobar en una mena de petit vestíbul amb una altra porta, molt més moderna. Per passar-la ja no calia una clau sinó una mena de tarja de plàstic, una mica més petita que una VISA.

Un cop la segona porta es va obrir, hi havia una saleta petita, quadrada, amb miralls de reconeixement a les quatre parets. Una veu molt amable va dir. Si us plau, identifiqueu-vos i digueu la contrasenya.

L’Arianna i la Violeta van posar les seves mans en un dels miralls mentre deien la frase-clau: “Cristobal Sòria sempre té raó”. El mirall va lliscar cap a la dreta, deixant lliure una entrada per la que elles van passar.

El que allí es veia no us ho creuríeu. Ja podria jo explicar-ho fil per randa que pensaríeu que estic deixant anar la imaginació i que això no pot ser cert. Tan sols diré que es trobaven a la seu barcelonina del Centre de Ciberinvestigacions Multidisciplinars Mundials.

Tan bon punt van entrar, un noi baixet, amb bata blanca i un tic a l’ull esquerre les va anar a rebre tot emocionat:
- Ho tenim, noies, ho tenim! Ha funcionat perfectament...
Elles van somriure...
- Oblidem la realitat-virtual... Passem a la hiper-realitat, la realitat-realitat! La veritat interior! L’essència de la realitat!... -I, amb una gran rialla, va afegir- Funciona perfectament! La prova ha estat un gran èxit!
- Podem veure alguna cosa? – Va preguntar l’Arianna
- I tant!!... Mireu. La darrera gravació. La de fa mitja hora. El que surt a les imatges és el centre de la ciutat. Per on les dues anàveu passejant. Seieu.

Les noies van agafar unes cadires atrotinades (el pressupost, al CDCIMM, se’l gasten amb coses més importants que amb cadires) i van seure davant una pantalla... Immediatament un robot amb forma de gos va saltar a la falda de la Violeta i una dona de mitjana edat, també amb bata blanca i els cabells totalment despentinats, va anar corrents a buscar-lo mentre deia "Tro, sigues bo! Tro, sigues bo!.. Disculpeu, noies, cada dia sembla més un gos de veritat"

El que podien veure és el que elles mateixes havien anat filmant dissimuladament amb els seus medallons d’altíssima fidelitat. El passeig que acabaven de fer. Una part de la ciutat amb moltes cafeteries, gent asseguda, passejant... Però les imatges no mostraven la realitat tal com estem acostumats a veure-la. La gent no semblava gent normal. Tots ells semblaven disfressats! Una parella vestida com de gala, un home vestit com un llop de mar, una dona ridículament maquillada, un home totalment caracteritzat de pallasso...

- Tenim introduïts, de moment, seixanta dos tipus diferents. Amb el programa d’hiper-realitat, veiem les persones tal i com són, exactament, en el seu interior. Així sabem immediatament qui pot implicar un perill per l’Estat, qui és de confiança, qui pot aportar coses positives. Cada perfil té una imatge.
- Aquest home que veiem com a un pallasso, Dídac, què vol dir?
- Ell pallasso és un personatge que pot cridar molt l’atenció, arribar a ser popular, atraure seguidors, però mai farà res dolent. Essencialment és un dels tipus “bons”.
- Ho teniu molt ben estudiat...
- Sí, aquests són els que, per exemple, ens interessen com a polítics...

La conversa va seguir, però ja no us puc explicar res més. Tot això és alt secret.



Escrit a proposta de RELATS CONJUNTS

Relats Conjunts: "Soir bleu"

Edward Hopper, 1914, Soir bleu

- Aquella gent es coneixien tots, entre ells, vull dir. Clar.
- Quina gent?
- Els artistes. O sigui, que eren com un grup tancat, no? Anaven als mateixos llocs, feien exposicions conjuntes...
- Ah, pensava que parlaves dels personatges del quadre... Doncs... dona, suposo que sí que tenien relació, clar, però...

Les dues estan mirant un quadre d'Edward Hopper. Hi ha un instant de silenci. Què li deu passar pel cap a la Sònia? La noia insisteix.

- Ho dic perquè a vegades, els uns surten en els quadres dels altres. Es retrataven entre ells... Tot i que les dades no quadren, eh? Ell era mort i ben mort, però potser l'admirava... i va voler plasmar la seva imatge. Sí, deu ser això. No és un retrat, és un homenatge. Potser tot el quadre és un homenatge per a ell.

La Clàudia suspira. Quan la Sònia comença a parlar com si tothom sabés què passa exactament pel seu cap és com jugar als enigmes de categoria difícil.

- No et segueixo, Sònia. Em pots dir de què i de qui estàs parlant? A qui veus en el quadre?
- Dona!! -amb l'expressió súper estranyada- No em diràs que no t'has adonat que hi surt en Vincent Van Gogh!
- Qui?... hahaha... però...
- No riguis, noia, que ho tinc claríssim. I ja sé que em diràs, que quan es va pintar el quadre en Van Gogh feia gairebé vint-i-cinc anys que era mort. I què? per això et dic que és un homenatge. Mira-ho bé, abans de començar a riure... que tu...
- Espera, espera... mmmm... deixa'm mirar bé... Bé... el cert és que sí que s'hi assembla molt.
- I tant que s'hi assembla molt!! Aquest quadre és un reconeixement a Van Gogh. Com pot ser que els experts no se n'hagin adonat.
- Doncs -amb un somriure- no hi deuen entendre tant com tu...

De cop... un la Sònia fa un crit...

- Eh!!... I si no era mort?
- Què?
- Doncs que potser no era mort. Potser van explicar que s'havia matat per donar-li una nova identitat, perquè pogués viure tranquil i, ja saps tots els dubtes i misteris que hi ha entorn dels fets i, casualment, potser... sí que es va voler suïcidar, o potser va ser algú altre qui li va disparar..., però se'n deuria sortir... Mira, mira, es nota que és un home gran. De fet, apostaria a que és en Van Gogh amb seixanta-un anys!!

Ara sí que la Clàudia s'ha quedat sense paraules...

Escrit a proposta de RELATS CONJUNTS

Resum anual d'activitat blogaire i llistat de llibres llegits 2016

Estimats companys blogaires,

Es per a mi una vergonya mostrar-vos aquest resum anual d'activitat blogaire. Crec que una imatge val més que mil paraules, així que, sense més preàmbuls, aquí ho poso:

Nota: Posts fets per mi en altres blogs

I ara passem a l'altra joia de la corona, el "llistat" per dir-ho d'alguna manera, de llibres llegits durant l'any 2016. El 2017 ho milloraré segur! ;-)

1.- Temor a la verdad, Mary Higgins Clark

2.- Los viajes de Gulliver, Jonathan Swift

3.- L'avar, Molière

4.- Un crim, Pere Calders

5.- Peter Pan, J. M. Barrie

6.- Matar es fácil, Agatha Christie

7.- La guerra de los mundos, H. G. Wells

8.- On t'amagues? Mary Higgins Clark

9.- Cianuro espumoso, Agatha Christie

10.- Harry Potter and the cursed child, John Tiffany & Jack Thorne (començat, pendent d'acabar)

11.- Pigmalión, George Bernard Shaw


NOTES i COMENTARIS:

- Títols en color vermell: Llibres escrits en català o llegits en traducció a la llengua catalana.
- Títols en color blau: Llibres escrits en castellà o llegits en traducció a la llengua castellana.
- Títols en lila: Llibres escrits en anglès o llegits en traducció a la llengua anglesa.
- Autors masculins en color verd.
- Autores femenines en color salmó.

JESÚS ÉS NAT, AL·LELUIA!!

El calendari d'Advent torna... sense avís previ!!

Doncs sí, benvolguts blogaires... Ja el tenim aquí!! 

Passeu i llegiu (i agafeu bombonets)

Us imagineu...?

Us imagineu tenir això??

Em fa fins i tot una mica de sensació dolenta... com de dir "ostres, potser no cal tant...". Clar que si algú me la vol regalar tampoc li faré un lleig, eh?

Relats conjunts: "El que queda de..."

Molt bon dia, els parla Cinzera Veri Tat.
Ha arribat a les nostres mans una notícia en exclusiva.
Els mostrem, tal com ens l'han fet arribar, una fotografia del Congrés del PSOE que està tenint lloc en aquests moments. La imatge no porta cap text que l'acompanyi, per tant no sabem ben bé com interpretar el que se'ns mostra. Sigui com sigui, molt bon aspecte no sembla tenir la situació.

Si ens arriba més informació els ho comunicarem al moment. Ara seguim amb la nostra programació habitual.

Escrit a proposta de RELATS CONJUNTS

Estic viva

Nooooo, què va!! Tancar jo el meu blog estimat? Mai!!

Hi pot haver molts motius que em facin minvar les publicacions, fins i tot deixar de comentar els amics durant un parell de setmanes... però estic viva i no marxo pas.

Alguns els motius -els més agradables- poden ser alguns encàrrecs

Però a vegades motius no tan bons s'ajunten, les coses es capgiren i sembla que res surt com hauria de sortir... Però, com molt bé diu el refranyer "No hi ha mal que duri cent anys", per tant, tot passarà.

De moment intentaré anar comentant alguns posts dels més recents dels blogs que llegeixo i si en perdo dels més antics, mirar de no posar-m'hi nerviosa que, tot i que em sabrà greu, prefereixo agafar el ritme amb el que és més actual que mirar de tirar massa enrere i veure que no ho puc comentar tot...

Som-hi!!!

Teresa de Calcuta, Santa

Avui l'Església catòlica ha declarat Santa a la Mare Teresa de Calcuta; de fet, segons els creients, de sants n'hi ha mooooolts més que els que són "reconeguts", clar. A aquests, als que es reconeix "oficialment" com a sants i se'ls atribueix una data per a celebrar-ho (en aquest cas, el dia de Santa Teresa de Calcuta serà avui, 5 de setembre), se'ls tria com a models o exemples.

Sempre m'ha admirat la vida d'una dona que va deixar tot el que tenia per fer-se monja i dedicar-se a la gent a la que ningú vol ni tan sols tenir a prop.

Era d'una família de classe alta. La seva mare la va educar en la religió catòlica. Cantava molt bé i havia arribat a dirigir la coral de la seva parròquia. Tenia una vida que no semblava massa complicada... Va decidir fer-se monja, i, com a tal, va ser durant molts anys -ja a la Índia- professora de Geografia i Història, arribant, fins i tot a ser directora de l'Escola.

Però, tot i que donar classes li agradava  molt, no l'omplia del tot. Va ser l'any 1946 que va sentir que ella havia de dedicar-se als pobres més pobres d'aquella societat on vivia, a aquells que veia tirats pels carrers, als malalts que gent ignorava, vells moribunds, gent bruta, nafrada. Aquella gent estava allí, en aquell moment. Persones. Éssers humans amb la mateixa dignitat que qualsevol de nosaltres. Fills de Déu.

Jo, que sóc una maniàtica de primera i que em costa molt anar a un Hospital de visita, (que sempre porto a la bossa la ditxosa ampolleta aquella de gel amb alcohol que es va posar de moda quan la Grip A per rentar-se les mans) admiro de tot cor les persones que van a visitar malalts, a fer-los companyia. És una cosa meravellosa que no sóc capaç fer. I em dol molt que així sigui ja que, per mi, aquesta incapacitat és quelcom que, entre altres coses, m'allunya de ser "bona persona" (que voleu que us digui, estic escrivint aquestes línies amb el cor més que amb els dits)

Algú que dedica tota la seva vida i el seu esforç, hora rere hora, dia rere dia, any rere any, a ajudar a persones moribundes, a infants abandonats, a persones de les castes més baixes, ferides, alesiades, pudents... algú que les recull, que les porta a un lloc sense cap luxe però on els podran rentar les nafres, on els donaran un plat de menjar, on les miraran com a persones i, si no es pot fer altra cosa, els hi donaran la mà perquè no estiguin sols en el moment de deixar aquest món.

I si li vull fer un homenatge és perquè, tot i que sé que la immensa majoria de la humanitat la valora com la dona excepcional, valenta i generosa, que va ser, també sé que hi ha algunes persones que la menyspreen. Una de les crítiques més sentides és que no feia res per lluitar contra les causes estructurals de la pobresa. Com si ella fos membre del Banc Mundial o alguna organització d'aquestes poderoses... Em sembla que ella mateixa una vegada va respondre a qui l'acusava d'això amb una frase més o menys així "si us plau, faci vostè les gestions per acabar amb la pobresa amb qui calgui, que jo mentrestant vaig a buscar la gent que està ara mateix pels carrers"

La meva més total admiració, Madre Teresa, Santa.

Les Missioneres de la Caritat, les monges de l'ordre que va fundar Santa Teresa de Calcuta són conegudes a tot el món pel seu hàbit que, en realitat, és un sari hindú. Estan a moltíssimes ciutats, sempre als barris més marginals, més oblidats de tothom, acollint a malalts, alcohòlics, drogoaddictes... amb grups de voluntaris que les ajuden. Una persona que m'estimo molt una vegada va veure, al centre que tenen a Barcelona, com els feien el donatiu d'unes caixes de verdures perquè poguessin fer el menjar per tota la gent que va al seu menjador. Em va explicar tota una escena i em va quedar gravada (tot i que jo no ho vaig veure, clar, jo no m'atreviria a anar per aquells barris)... gravada com una imatge de bondat.

Un geni és un geni...

Relats estiuencs de la Carme (agost).- Els cargols (Relats Conjunts)

- Ehem... és aquí.
- Com que és aquí?... On vols dir “aquí”?
- Dooooncs… que aquesta és l’adreça… El nostre és el primer segona-A-esquerra.
- Primer segona-A-esquerra? No veus que això està saturadíssim? Si els residents actuals ja gairebé no hi caben! Això està massificat! On vas fer les reserves?

La cargola Mariola diu tot fluixet :

- Mmmmm… per Internet… vaig buscar «apartaments turístics» i vaig reservar. L’adreça és aquesta, segur. Em van dir que estaríem molt bé... Ambient familiar, bona companyia...

Els cargolets no diuen res però fan cara de voler marxar.
El cargol Maiol, diu…

- Ho sento, Mariola… Ets massa confiada, has estat víctima de tot aquest embolic dels apartaments il·legals. Hi ha cargols amb molt pocs escrúpols. "Bona companyia!"... si gairebé no es poden moure! Està clar que això no té les condicions necessàries. No pateixis, reina, marxem. Ja trobarem un lloc millor.

Els cargolets Aniol, Farriol i Carola somriuen. No els feia gaire gràcia passar les vacances en un lloc tan concorregut, amb les ganes de córrer i jugar que tenen!


Com molts sabeu, els nostres amics de RELATS CONJUNTS fan vacances els mesos de juliol i agost, és per això, perquè no ens marxi el vici d'escriure, que la CARME, sempre ens fa una proposta alternativa... Animeu-vos a participar!!

Relats estiuencs de la Carme (proposta de juliol) (Relats Conjunts)

Coneixia bé Barcelona. Era la seva ciutat. Allí havia nascut feia gairebé setanta anys i hi havia viscut fins que es va casar i va marxar cent quilòmetres al sud. Tot i així, hi havia tornat regularment, per tant, poques coses noves hi podria descobrir. Per això, davant la possibilitat del tour en helicòpter de dia o de nit, va triar de nit sense pensar-ho ni un moment. La vista de Barcelona plena de llums en la foscor sí que era una cosa nova per ella!

Va tancar els ulls de forma instintiva, com si aquella experiència li fes una mica de por i, quan els va tornar a obrir, ja s’enlairava... Davant seu, com en un vídeo d’aquells que li agradaven tant, veia clarament les belleses que tant estimava de la Ciutat Comtal... la Sagrada Família, la Catedral, el Palau Nacional, ara Montjuïc, ara el Tibidabo, ara la línia de la costa...

Finalment, quan es va treure les ulleres de realitat virtual, va agafar un mocador i es va eixugar les llàgrimes. Tot havia estat tan bonic abans de la guerra!

Encara teniu cinc dies per participar!!
Animeu-vos!
Es tracta de fer un relat inspirat per la imatge de la foto i ja està! ;-)

El sistema está muy dañado por cuatro virus

Com ja vaig dir una vegada, la loteria no ens tocarà però altres coses ens venen directes. Aquell famós virus que es presentava en forma de factura falsa d'ENDESA ens va arribar tres vegades... TRES!!

Avui hem descobert una altre malifeta d'aquestes que us explico perquè aneu amb compte.

Estava en Josep LLuís tranquil·lament mirant al seu mòbil unes notícies al "Reus Digital", que és un mitjà d'allò més inofensiu quan, de cop, li surt, a pantalla completa, una nota dient que "El sistema está muy dañado por cuatro virus..." i explica que ja tens un percentatge d'arxius fets malbé i que si no poses solució immediatament el mòbil et quedarà tot afectat. Si ho vols arreglar ràpidament "clica aquí" que un antivirus t'ho netejarà...

Ens hem espantat un segon i poc més... la veritat és que sempre entrem a pàgines d'allò més inofensives i una de les coses que deia el missatge era que els virus s'havien colat des de "sitios de contenido para adultos" (forma fina de dir "pàgines marranes", clar) i, de moment, el Reus Digital és apte per a tots els públics... però, clar, a vegades hi ha anuncis a les pàgines i, sense voler, pots tocar alguna cosa (alguna vegada jo he anat a parar a un anunci de cotxes o de coses d'estètica clicant de forma involuntària un centímetre més aquí o allí, ho tanco i surto)

Què hem fet? Doncs apagar-lo. Esperar cinc segons, tornar-lo a engegar i, com funcionava perfectament, amb el mateix mòbil hem buscat la frase "sistema muy dañado por cuatro virus" (que, de fet, quan ho penses bé, trobo que ja són ganes d'exagerar: quatre virus a la vegada!!) i ens ha portat a una pàgina on explicava que, evidentment, és fals. Si cliques el lloc aquell sí que et porta a pàgines insegures i sí que pots acabar ben infectat.

El que ho fa més perillós és que el missatge que t'avisa et diu "Su mòbil, modelo Tal, marca Tal... " i et diu exactament el que tu tens, i clar, això pot fer que més gent piqui. Doncs no. Apagueu, torneu a engegar i, ni quatre virus, ni dos, ni cap ;-)

Oi que som originals?

Això és el meu router... i, sí, està "damunt" un sofà. Però no damunt com les persones quan s'asseuen sinó "dalt" el sofà: O sigui, damunt del respatller.

Els darrers mesos la meva connexió ha anat uns dies malament, uns altres fatal, altres directament no funcionava i, els millors, anava a estones. Quan m'empipava i trucava a Movistar, una màquina molt amable, després de fer-me dir unes quantes vegades "AVERIA", "INTERNET", "DOS" i de dir-me "no se retire, estamos realizando comprobaciones" i fer-me escoltar una música bastant xula, em deia "hemos realizado cambios en su conexión, compruebe si funciona correctamente". Invariablement, després del missatge, la connexió funcionava "correctamente". El problema és que la "reparació" a vegades durava un dia i altres menys.

Una vegada que vaig trucar per la nit vaig poder dirigir-me a un éssser humà, una noia molt simpàtica que parlava valencià i em va dir que potser el meu router rebia interferències d'algun veí, i que em canviaria de canal... Va fer fantàstic!! Va durar dos dies!...

A vegades, si no funcionava, apagava i em posava a fer una altre cosa... mireu quina cucada m'he fet gràcies a Movistar...

Se'n diu SHRUG que, traduït de l'anglès seria el nom que donen al gest d'encongir-se d'espatlles, com quan no saps alguna cosa. I és que en realitat és una mini protecció per les espatlles, clar, quan, en les nits d'estiu, es gira una mica d'airet i dius "no m'aniria malament una jaqueteta", doncs això ;-)

Ai, que marxo de tema!!

Doncs, aquest matí, després de veure que en Josep Lluís es connectava perfectament a les vuit del matí per mirar unes dades i que a les nou ja no funcionava gens ni mica i no podia obrir res, hem pensat que, si es tractava d'interferències doncs, quan la ràdio en fa (sí, sí, el transistor, això:

doncs el que fem és moure'l una mica de lloc, tocar l'antena... i res, que el router ha acabat aquí dalt del sofà... QUE NINGÚ EL TOQUI, PERQUÈ, DES DE LLAVORS, QUE FUNCIONA BÉ!!

Bé, perfectament no, però prou bé. Per exemple, el blog de la CARME, veig algunes imatges així:

I porta més de mitja hora així i no s'acaben d'obrir... però és igual, perquè he descobert que si clico damunt amb el botó dret i demano que m'obri la imatge en una pestanya a part, llavors l'obre bé!! Iupiiiiiiiiii

O sigui, que sóc gairebé una blogaire normal.

Aprofito per dir-vos que avui, 16 de juliol, és la Mare de Déu del Carme (no em digueu "Santa Carme", no sigueu ignorants, la cultura religiosa també és cultura), així que no us oblideu de felicitar a la CARME ROSANAS i a totes les altres que conegueu.

Ara vaig a fer un post al blog d'artesania amb el meu SHRUG... per si algú en vol un ;-))

Blackout poetry

Amb aquest post participo en l'exercici-joc que ens proposa SA LLUNA en el seu blog... M'ha costat moltíssim i m'ha quedat una cosa rara i surrealista. La veritat és que és molt difícil, però ho he trobat, també, molt interessant.

Aquest és el text original amb les parts ratllades eliminades:

Des de l'autobús el Sr. X guaitava aquell dia gris que se li reflectia a la cara. Un somriure pintat d'un fúcsia intens destacava al bell mig d'una enorme pancarta penjada entre dos arbres del parc. Aquell esclat de color li va semblar força absurd, gairebé insultant.

Quan va baixar a la següent parada, un gos menut i grassonet el va seguir insistentment tot remenant la cua. Ell se'l va mirar de reüll sense bellugar pràcticament el cap; l'animaló duia un vestit negre de punt amb un interrogant blanc que li queia just al centre de l'espatlla.

Li va resultar ridícul i empipador; era com aquells emprenyadors que trucaven al timbre per vendre assegurances de vida o enciclopèdies quan estava tranquil·lament assegut a la butaca.

Mentre ignorava la seva irritant presència, es va creuar amb un músic ambulant que cantava acompanyat d'una guitarra "avui pots morir, contempla la vida". Ficava una passió desfermada en la interpretació d'aquella cançó, donant forma als sentiments emmagatzemats entre les paraules. No semblava reivindicar res, ni havia cap moneda al terra...

El Sr. X, incomodat per aquell improvisat personatge, només el va mirar un instant, desaprovant aquell esclat de bogeria sobtada. Li molestava qualsevol cosa que pertorbés la gris monotonia de l'existència.

Seguia metòdicament sense alteracions la rutina d'una ruta prefixada; no llegia ni veia missatges enlloc i així era com havia decidit viure...

Hi ha qui pot pensar que ja feia temps que era mort, però en tot cas, aquesta apreciació no deixa de ser abstracta i molt subjectiva.

I això és el que en queda!!

El Sr. X pintat d'un fucsia intens va semblar força absurd,
menut i grassonet vestit de punt blanc
mentre cantava acompanyat d'una guitarra.
Ficava una passió desfermada, 
donant forma a un esclat de bogeria 
metòdicament prefixada;
així era com havia decidit viure...

President Puigdemont, quin mega crack!!

Orgullosa de votar gent així! :-)))