La resposta a la Foto Misteriosa (X)

Bé doncs, ha arribat el moment de desvetllar què hi havia a la foto misteriosa!! Us vull donar les gràcies una altre vegada perquè, amb els vostres comentaris, em faig un fart de riure. Aquesta vegada m’ha costat molt no entrar a respondre cada pregunta, cada broma que fèieu...

En fi, anem per feina... hi ha hagut moltíssima participació i un munt de respostes i, entre elles, tres grups principals (a, b i d) i altres ben originals (c). Alguns de vosaltres apareixeu en més d’una opció (cosa perfectament correcta)

a) Han pensat que era alguna peça de roba gruixuda, flassada, jaqueta, bufanda, etc.:
- Novesflors.
- Albert B. i R.
- Pons
- Rits
- Tu, jo i l’Otis
- Jordi Súper-banyera
- Carme Rosanas

b) Altres han vist algun tipus de llaminadura de maduixa:
- Estrip
- Puigmalet
- Mortadel•la
- Olguen Dalmasas

Dos dels membres d’aquest grup han vist també una sabatilla (Estrip) i la sola d’una bamba (Mortadel•la)

c) Determinades persones han estat molt originals en les seves propostes:
- P-cfacsbc2v.- ha vist un coixí (he de dir que jo en tinc uns que s’hi assemblen!!)
- Ferran.- Per primera vegada s’atreveix amb un pronòstic i diu: Un Petit Suisse de maduixa.
- Sànset.- La muleta d’un torero... Oooooleeee
- Utnoa.- Uns cromosomes (aquesta és boníssima, eh? hehe)
- Blakwolf.- Cera d’espelma
- Elvira FR.- Comparteix amb Utnoa el premi a la resposta imaginativa del mes... i no sé si feia broma, si ha fet una barreja de les altres opinions... però ha dit quelcom que, que jo sàpiga, no existeix!! :-) una flor-manta tèrmica del gènere fredolicus tardorus de color vermell igual que l'èczema del seu front.
- McAbeu... ho deia... tot!! Compendiat en diversos volums... hehe
- Josep Lluís... i és clar que ho saps hehe... em vas ajudar tu a triar-la!! ;-)

d) Aquí arribem als guanyadors... Tot i que la veritat és que no tots tenen el mateix grau d’encert... però bé... he donat com a bona qualsevol resposta que digués que veia alguna flor o pètals de flor. En definitiva, han encertat:
- XeXu
- Carme Rosanas
- Lluïsa
- McAbeu
- Kika
- Eli
- Utnoa
- Estrip
- Mireia
- Garbi 24
- Maria Escalas
- Lolita Lagarto
- SM
- Olguen Dalmasas
- Jordi (blog “De tot”)
- Blakwolf
- Anna Tarambana


I aquí teniu la foto original d'on he ampliat i retallat la imatge misteriosa:


I la mateixa flor:



Així doncs, després de la desena jornada, la classificació queda així:

CLASSIFICACIÓ

DEU ENCERTS: - - - -

NOU ENCERTS: - - - -

VUIT ENCERTS: - - - -

SET ENCERTS: Mireia

SIS ENCERTS: McAbeu

CINC ENCERTS: SM i XeXu

QUATRE ENCERTS: Eli, Garbi 24 i Utnoa

TRES ENCERTS: Carme Rosanas, Estrip, Jordi Casanovas "Cròniques", Kudifamily, Lluïsa, Rits

DOS ENCERTS: Albert B. i R., Albert d’el Racó Blaugrana, Anna Tarambana, Elur, Maria de Tu, Jo i l'Otis, Maria Escalas i Òscar.

UN ENCERT: Assumpta Pijuan, Blakwolf, Consuelo, Elvira FR, Instints, Jesús M. Tibau, Jordi (marit de Maria Escalas), Jordi Casanovas "Banyera", Jordi (blog "De tot"), Kika, Kweilan, Lolita Lagarto, Mercè, Montse de Lletres i fotos, Núr, Olguen Dalmasas, P-cfacsbc2v, Ramon, Sànset, i Zel

Algú sap què és això? (X)

Si us plau, llegiu el post sencer, que hi ha una petita recomanació al final :-)

Ja fa un prop d'un any des d’aquell dia en que vaig recordar que, en un grup d’Internet on entrava, havia fet un joc d’endevinar imatges vistes d’una forma “diferent” (o de molt a prop, o des d’un angle una mica estrany) i llavors vaig provar de fer-ho al blog. Les vostres respostes em van fer passar una estona ben divertida i vaig pensar que estaria bé fer-ho de tant en tant... una vegada al mes, per exemple.

Des de llavors, aquesta és la desena vegada que us faig aquesta pregunta... Algú sap què és això?



Com totes les coses que surten espontànies, no vaig pensar en posar unes normes... i el cert és que cada mes hi ha algunes respostes que em costa interpretar... així que, com a consell, jo us recomanaria que feu això:

Si dubteu que la foto sigui, per exemple, la roda d’un cotxe o el mànec d’una forquilla, doncs podeu posar “No ho acabo de veure clar, però diria que és la roda d’un cotxe o el mànec d’una forquilla” i així, tant si és l’una com l’altre jo us la donaré per bona.
El que NO heu de fer mai és dir: “Dubtava entre la roda d’un cotxe i el mànec d’una forquilla, però crec que es massa petit per ser la roda, així que aquesta la deixo i, per tant, em quedo amb el mànec de la forquilla”... Si feu això i resulta que és la roda d’un cotxe, no us la podré donar per bona.

Això sí, ara no doneu mitja dotzena de respostes cada u, que llavors no tindria gràcia, eh? ;-)


CLASSIFICACIÓ A DIA D'AVUI

NOU ENCERTS: - - - -

VUIT ENCERTS: - - - -

SET ENCERTS: - - - -

SIS ENCERTS: Mireia.

CINC ENCERTS: McAbeu.

QUATRE ENCERTS: XeXu i SM.

TRES ENCERTS: Eli, Kudifamily, Garbi 24, Jordi Casanovas "Cròniques", Rits i Utnoa

DOS ENCERTS: Albert B. i R., Albert d’el Racó Blaugrana, Carme Rosanas, Elur, Estrip, Lluïsa, Maria de Tu, Jo i l'Otis i Òscar.

UN ENCERT: Anna Tarambana, Assumpta Pijuan, Consuelo, Elvira FR, Instints, Jesús M. Tibau, Jordi (marit de Maria Escalas), Jordi Casanovas "Banyera", Kweilan, Maria Escalas, Mercè, Montse de Lletres i fotos, Núr, P-cfacsbc2v, Ramon, Sànset, i Zel

Demà, cap a les nou del vespre, tancaré els comentaris... Vinga doncs, som-hi!! ;-)

Mapes per a catequesi en català: Betlem, Natzaret, Jerusalem, Cafarnaüm, Canà, Galilea, Samaria, Judea... Mapes bíblics. Palestina en temps de Jesús.

Sóc conscient que aquest és un títol ben estrany per a un post, però tot té un motiu :-) En diverses ocasions, per a catequesi, he buscat mapes bíblics en català i no n’he trobat. Les mateixes pàgines en català enllacen amb mapes en castellà o anglès, o sinó són mapes molt complerts, amb molts noms, a un nivell massa elevat... i el que jo busco, no ho he pogut aconseguir mai. Llavors vaig recordar que, com diu el conegut refrany català, “qui vulgui estar ben servit, que es faci ell mateix el llit”, així que vaig agafar mapes en altres llengües, els vaig calcar, vaig escriure els noms que m’interessava en català, i els donaré als nens dels meus grups...

Clicant al damunt, els mapes es fan més grans, es poden copiar a la mida d'un DIN-A-4 i imprimir

Però també he pensat en fer aquest post per veure si Google registra el títol i, així, si en algun lloc d’aquest nostre petit país alguna altre pobre catequista busca quelcom semblant, potser li surtin aquests dibuixos i els pugui imprimir i fer-los servir... que no són res de l’altre món però poden servir... Jo els vaig pintar, però els poso sense pintar perquè així cadascú pot decidir si els pinta o els dóna en blanc i que ho facin els xiquets...

Noia llegint una carta davant una finestra (Relats Conjunts)

Noia llegint una carta davant una finestra, Johannes Vermeer, 1657-1659
Relat escrit a partir d'una nova proposta de Relats Conjunts

- Fes un passet endavant... no, no, no, dona, no... un passet, he dit un passet... massa... a veure una mica enrere...
La noia tomba el cap i mira al pintor.
- Nooo!! Oh!! Però què fas, Cornelia? Tenies el cap en la posició perfecta i ara ja, ni ets al lloc que jo volia, i has perdut l’angle de la mirada sobre el paper, el reflex de la llum... espera... no et moguis gens ni mica.

Ell s’apropa i la noia deixa anar un petit sospir, quasi imperceptible. Es torna a posar de cara a la finestra, amb la mirada sobre el paper i, amb molta delicadesa, ell li baixa una mica els braços, busca l’angle correcte, li aparta suaument un dels rinxols rossos, la mira, s’allunya... es torna a apropar, obre una mica la finestra, comprova com queda la llum, la torna a tancar... li puja la barbeta uns mil•límetres El mestre és així, absolutament meticulós. Ella està cansada, li sembla que el paper que aguanta pesa un parell de quilos i té els braços en tensió.

Finalment ell torna al seu lloc, davant el cavallet, la mira i dóna la seva aprovació murmurant per si mateix... ara sí, així, ara està perfecta... I és en aquell fatídic moment que, un cop de vent entra per la finestra i fa volar el paper en blanc de les mans de la noia que, sense atrevir-se a moure, es queda clavada en la mateixa posició.

- Però Corneeeliaaaa!! –crida el mestre desesperat.
I ella, cansada i fastiguejada, finalment li contesta:
- Miri, oncle Willem, ha estat el vent, jo no en tinc la culpa, estic farta, no hi ha cap noia de per aquí que vulgui fer de model per a vostè perquè és terrible, no està mai content i...

Però quan el mira, s’adona que el mestre té una expressió trista, que no li respon res i que, poc a poc, fa el gest de recollir els pinzells...
- No, esperi, esperi, oncle, tornem-ho a provar –diu somrient mentre agafa el ditxós paper que representa alguna carta important i s’apropa a la finestra. I és que té ben present com la feia jugar l’oncle de petita, com tenia més paciència que ningú amb ella, com més d’una vegada l’havia defensat si la seva mare la volia castigar, com la deixava estar amb ell quan preparava els colors... ara li tocava a ella ajudar-lo... i certament que ho faria, encara que hagués d'aguantar aquell paper inútil durant hores.

La cadira al riu (177è Joc Literari)

El Jesús M. Tibau, des del seu blog, ens convida a fer un text d'entre 100 i 200 paraules, amb una dificultat afegida: no utilitzar la lletra "E". Us animeu a provar-ho? És molt divertit! Aquí va la meva aportació:


- Mira, papa, una cadira!
- On, nina?
- Allà! –indica amb son dit- al riu... a l’aigua!
- Ai, sí! Va doncs, som-hi, a buscar-la i cap a casa!
- Quina sort! Ja són cinc, oi papa?
- Si, nina, cinc... Ai la mama, com riurà! I tant! Surt molt barato això... Tota la sala moblada amb trastos trobats a llocs curiosos!
- Trastos no, papa... són antics i prou –riu la filla.
- La taula la vam trobar al barranc, la butaca groga al camí, la butaca marró sota una cortina foradada i ara... saps? voldria una taula auxiliar on posar l’ordinador nou...

Moltes, moltíssimes gràcies!!!

No sé què dir ni què posar perquè encara estic mig nerviosa!! Siii!! ;-) I, a més, se m’han posat els nervis del principi a l’estòmac (m’hauré de preparar una camamilla o alguna cosa així hehehe)

MOLTES GRÀCIES!!! pel segon premi que m’heu donat en els PREMIS C@TS, categoria MISCEL·LÀNIA. Els C@ts, els populars, els que vota la gent que de veritat llegeix els blogs i que els estima. Això, per a mi, té un valor molt gran...

Quan vaig començar el blog no tenia ni idea de totes les coses bones que trobaria dins aquest món... jo creia que això era més “individualista”... i bé, que ESTIC MOLT, MOLT CONTENTA!! GRÀCIES DE TOT COR!!

Enhorabona a tots els GUANYADORS i també a tots els NOMINATS, perquè això és com els Òscars, una nominació ja és una distinció! ;-)

I la meva felicitació també a tot l’equip de C@ts ESTRIP, JORDI, NÚR i XEXU, per una GALA fantàsticament preparada... coordinada a la dècima de segon, simpàtica... genial!!

Eeeei!! Ho he dit mil vegades allí mateix durant la GALA, però és que m’encanta el disseny d’aquest premi!! ;-)

Clicant damunt del premi, aneu al blog de C@TS i podreu veure tot com ha anat!! :-))

La clau de l'amistat...

A vegades, les persones tenim problemes de comunicació, ens costa expressar allò que volem dir, no trobem les paraules o el moment de dir-les...
En altres ocasions, som víctimes de malentesos i, quan voldríem arreglar-ho, no sabem com fer-ho, dubtem de si hem de donar el primer pas o si hem d’esperar que sigui l’altre qui ho faci...
També podem trobar-nos en la situació de voler conèixer algú, apropar-nos, establir una conversa però hi ha alguna cosa que no acaba de sortir bé.

En definitiva, hi ha múltiples circumstàncies en les que sentim com si hi hagués quelcom que impedeix que emissor i receptor puguin contactar. O les seves senyals no es reconeixen o potser, fins i tot, un dels dos ni tan sols sap com emetre o rebre senyals... llavors podem dir que “li falta una peça”.

Li falta una peça?

Doncs sí... una petita peça com aquesta:


Bé, en realitat no és tan senzill... però potser sí que ens aniria bé poder tenir un petit bitxo com aquest, endollar-lo al nostre preciós cervellet i aconseguir emetre i rebre les ones que ens interessen.

Resulta que el meu antic mòbil (I just wanna be OK, be OK, be OK) tenia una “cosa” anomenada Bluetooth que jo no tenia ni idea de com anava. Sabia per què servia però no li trobava el trucu. Al canviar de mòbil, vaig tornar a veure aquesta mateixa aplicació i li vaig dir a la meva germana si sabia com funcionava i, en un moment, em va fer una magnífica demostració de com enviar unes fotos de mòbil a mòbil sense gastar ni un cèntim d’Euru... El seu telèfon i el meu s’entenien la mar de bé!!

Però... ah!! No tot és tan fàcil en aquesta vida...
Quan vaig veure que la meva preciosa i coquetona Netbook (a la que a mi em fa gràcia anomenar Minnie Mouse) també tenia una tecla que posava “Bluetooth” em vaig dir... “Eureka!!” i vaig pensar que ja s’havia acabat allò de que algú t’envia una imatge al mòbil i, per guardar-la a l’ordinador, te l’has de reenviar des del mòbil com a correu electrònic (cosa no barata precisament).

Tota feliç i contenta, vaig posar el Bluetooth del mòbil en posició “on” i vaig començar a tocar tecles de la Netbook... però res... arribava al lloc on es suposava que havia de clicar però no em donava cap opció de res. Era com trobar una capsa que digués “aquí dins hi ha el Bluetooth” però quan l’obrís, la capsa fos buida.

Al dia següent, vaig agafar la Minnie Mouse en braços (és petitona, se l’ha de tractar amb dolcesa) i la vaig portar a cal Dr. Beep:

- Doctor, miri, és que la Minnie té una tecla especial que posa Bluetooth, però no reacciona...
- Ah, no pateixi senyora Assumpta, tots aquests petits porten la tecla però... és uhmmm... com si les dents... és com si a un nen encara no li haguessin sortits les dents!.
- Ah... i...
- Res, li donarem una injecció via usb i afavorirem aquest creixement. Li pot donar vostè mateixa, miri, tingui, aquí ho té tot. I serveix per qualsevol ordinador, és “multi us”.
- Oh, moltes gràcies, Dr. Beep!! És vostè tan intel•ligent!
- Res, res, a disposar... ja sap... ah, la injecció val 9,92, per vostè, 9,90...


- Quin detall, Dr. Beep... ja sap, sempre fidel clienta seva...

I res, que li vaig donar i...




I ara, el meu mòbil nou i la Minnie Mouse ja són amics per sempre!! ;-)

PS/ Post dedicat a la Mireia la qual, la tarda abans que jo anés a preguntar al Beep què passava, va estar intentant ajudar-me explicant-me com anava això del Bluetooth fins que al final em vaig adonar que alguna cosa faltava ;-)

Fa més de dos anys...

Em ve de gust repetir un post... No ho he fet mai, però és que fa cosa de quinze dies el vaig trobar i em va fer gràcia... és el meu primer post ambientat al Viena, tot i que llavors no ho vaig dir. No és un Viena com el que jo sempre gaudeixo, amb poca gent i calma sinó que és un Viena en hora punta i... bé... que no ho faré més això de repetir, però al cap i a la fi, els caps de setmana poca gent es mou per aquests mons i aquest post té més de dos anys... així que aprofito per fer aquesta trapelleria (i arreglar el format, que era de "principiant" total) ;-)

LA CITA

(Llegir el relat amb la música del YouTube de fons)

Era impossible concentrar-se amb tot aquell soroll. Famílies amb nens petits, molts dels quals cridaven sense pietat; jovenets de tretze o catorze anys, ensenyant el melic elles i els calçotets ells, que havien omplert el terra de patates fregides trepitjades i tovallons de paper arrugats (n’hi havia tants que era fàcil suposar que algun grupet s’havia divertit lluitant en una guerra amb tal munició) i un murmuri generalitzat que provocava l’ús d’un nivell de veu massa alt, fins i tot als més educats.

Algú havia vessat un refresc i les sabates em van quedar enganxades davant del mostrador. Quan vaig poder caminar de nou, vaig anar a una de les poques taules que quedaven buides.
Uns nens s’entretenien donant cops als vasos amb les culleretes i els seus pares els ignoraven. Uns altres jugaven amb globus al mig de la gran sala, acompanyant de crits d’ànim els llançaments i recollides.
En fi. El caos.

Però jo sabia que algú volia trobar-me allí i, precisament, a aquella hora. Ho havia percebut. Era un somni repetit.
Sempre havia pensat que un encontre amb un esperit s’hauria de produir en un lloc tranquil, on un pogués entrar en una mena de trànsit o quelcom similar... Res més allunyat de la realitat.

Passats uns minuts la meva oïda va començar a acostumar-se al xivarri i llavors vaig ser conscient que hi havia música de fons en aquell local. Amb prou feines era audible. Fent un notable esforç de concentració vaig aconseguir captar tres notes seguides. El soroll la ofegava, però la meva ment anava seguint el fil de la melodia i vaig començar a taral·lejar-la suaument... És clar que l’havia reconegut! I tant! Era el Concert per a Flauta i Arpa en Do major, K 299, el segon moviment, andantino, de Mozart. La música més bella del món.

La gent que m’envoltava va començar a moure’s més lentament. Era com si estès veient una pel·lícula i jo quedés fora de l’escena... Nens, joves, adults, veia com movien els llavis però l’únic que jo sentia era la suavitat de la composició, el fons orquestral i, destacant, la flauta i l’arpa... Aquesta música sempre m’havia fet recordar llocs de somni on mai havia estat, em transportava a paratges plens de petits i tranquils carrers d’algun idealitzat poblet, les seves casetes amb cortines brodades als balcons, el camp, les flors d’un immens jardí. Pau. Aquesta música significava Pau.

Vaig sentir una lleugera pressió a l’espatlla dreta.
Allí estava ell!! Assegut al meu costat! Wolfgang Amadeus Mozart!!

Em va mirar i, tot somrient, em va dir:
- Tenia moltes ganes de conèixer-te! Ningú mai ha estat capaç d’apreciar aquesta obra com tu ho fas. És teva, te la regalo.

Jo no aconseguia respondre res, però crec que la meva mirada ho deia tot.

La gent del local va recuperar la seva velocitat de moviments habitual. Els adolescents reien de manera escandalosa i els infants seguien cridant... però, ara, tot em resultava meravellós.

(Les fotos son del poble holandés de Volendam, agost de 2006)

Traducción del relato al castellano bien hecha (no de Google jeje) clicando AQUÍ . El primer comentario es la traducción hecha por mi misma.

"La citación", de John Grisham

En el darrer any he llegit bastants llibres d’aquest autor, amb un balanç força positiu doncs trobo que tenen com a característica comuna que no són complicats de llegir i que són entretinguts. L’autor et sap mantenir interessat en el tema del que tracta i vas avançant ben ficat dins la història. Ara bé, fins ara, a cada un d’ells hi havia trobat un o més súper-judicis explicats d’aquella manera (que a mi m'encanta) que “ja veus la pel•lícula”... l’advocat, el fiscal, el jutge, els membres del jurat, els interrogatoris... En aquest darrer, no és així. Tot i que els protagonistes estan relacionats amb el món del Dret i, de passada es poden citar alguns judicis, aquests no formen part de la trama principal. Per tant, em va semblar curiós i per això vaig decidir fer-ne la ressenya.

En Ray Atlee és professor de Dret a una Universitat de bastant prestigi, té un bon sou i un nivell de vida que li permet viure bé. Fa poc que s’ha divorciat i viu sol. Té un germà, més jove, que ha tingut molts problemes amb l’alcohol i les drogues. Ha passat diferents períodes de rehabilitació però sempre acaba tornant a caure. Els dos germans gairebé no tenen cap tracte i fa anys que no es veuen.

Un dia, en Ray, rep una carta del seu pare, jutge retirat a Clanton, Mississippí, el qual, vell i molt malalt, sabedor que li queden pocs dies, vol parlar amb els seus fills abans de morir.

Quan en Ray arriba a la vella casa familiar es trobarà amb una situació absolutament inesperada... Ha fet tard i el pare ja ha mort. A la casa no hi ha ningú més (el Jutge Atlee era vidu des de feia anys i vivia sol) i és ell mateix qui troba el cadàver, assegut al sofà, amb un breu testament on tot queda repartit pels dos germans...

Mentre pensa què fer... s’adona que dins d’un moble, hi ha unes capses plenes de bitllets... allí hi ha milions!!... D’on han sortit aquests diners? Eren del seu pare? Per què estan amagats? Què n’ha de fer? Fer com si no ho hagués vist? Declarar-ho a les autoritats? Explicar-li al germà quan arribi? Doncs bé, si ho voleu saber, haureu de llegir el llibre...

Vull comentar un detall que em va fer molta gràcia i és la repetició de personatges d’altres llibres... Tinc bona memòria i em vaig adonar que alguns dels noms que sortien jo ja els havia llegit... ho vaig comprovar i, efectivament, tenia raó: un advocat multimilionari, expert en plets contra grans companyies, surt a “El rey de los pleitos”, un altre advocat de Clanton i la una cambrera d’un cafè, surten a “Tiempo de matar”, que també es ambientada a la mateixa ciutat. Trobar-me de nou amb ells em va produir la sensació de que eren persones “reals”, vells coneguts ;-)

Sant Francesc d'Assís

Avui, 4 d’octubre, es celebra sant Francesc d’Assis. Fa pocs mesos vaig llegir un llibre sobre la seva vida i em va agradar molt. Ahir diumenge, a Missa, el nostre mossèn també va dedicar-li unes paraules durant l’homilia... -o sigui, el sermó- ;-) i, al final de la cerimònia, varem resar tots junts precisament amb la que es coneix com a Pregària de Sant Francesc:

Oh Senyor,
feu de mi un instrument de la vostra pau.

On hi ha odi, que jo hi porti amor.
On hi ha ofensa, que jo hi porti el perdó.
On hi ha discòrdia, que jo hi porti unió.
On hi ha dubte, que jo hi porti la fe.
On hi ha error, que jo hi porti la veritat.
On hi ha desesperació, que jo hi porti l'esperança.

On hi ha tristesa, que jo hi porti alegria.
On hi ha tenebra, que jo hi porti la llum.

Oh Mestre,
feu que jo no cerqui tant:
ser consolat, com consolar;
ser comprès, com comprendre;
ser estimat, com estimar.

Perquè és donant que es rep;
perdonant que s'és perdonat;
morint que es ressuscita a la vida eterna.

A la Basílica del sant, a Assis, hi ha una sèrie de frescs pintats per Giotto que representen diferents escenes de la seva vida. Aquests en són alguns:

Sant Francesc donant el seu mantell a un pobre

Sant Francesc renuncia als bens materials

Sant Francesc davant el Soldà, oferint-se a fer la prova del foc

Sant Francesc institueix el que serà la tradició del Pessebre

Súperheroi catosfèric!!

Deu fer cosa d’un mes, arrel d’una pel•lícula d’Spiderman que van fer per la tele i que vaig tenir el bon humor de veure fins al final (i, a més, m’ho vaig passar bé, tot s’ha de dir) vaig estar temptada de fer un post de súper-herois... Després la idea em va marxar del pensament (pel meu cap circulen cada dia un mínim de quinze possibilitats de post). Passades unes dues setmanes, el tema va tornar a plantificar-se davant meu arrel d’un escrit llegit a un altre blog. Ho vaig comentar i em van reptar a fer-lo igualment... i així ho vaig fer, plantejant la qüestió de quin seria l’heroi més estimat de tota la catosfera.

Ja sé que n’hi ha molts més dels que vaig proposar, però vaig triar els que em van semblar més coneguts (per mi, clar) i us vaig demanar que votéssiu entre: SUPERMAN, SPIDERMAN, BATMAN i SÚPERBANYERA.

Doncs bé, avui, per fi, us puc presentar els resultats!! Aquí els teniu!!




Sobre un total de 29 vots vàlidament emesos, SÚPERBANYERA guanya amb MAJORIA ABSOLUTA, tant en percentatge com en escons... (ai... escons?) bé, que guanya “de carrer” que ell solet s’emporta el 55% dels vots i que tan sols en SUPERMAN aconsegueix anar-li una mica al darrera amb la meitat dels vots (16 a 8)

En definitiva, doncs, proclamo SÚPERHEROI CATOSFÈRIC a en SÚPERBANYERA!!!

Foto promocional de Súperbanyera durant les votacions

A la foto Súperbanyera preparant-se per emprendre el vol amb la seva súper capa

Podeu felicitar-lo i deixar-li missatges d'ànim per les seves súper-missions clicant AQUÍ!! ;-))

La resposta a la Foto Misteriosa (IX)

Com sempre, i per molt repetitiu que soni, gràcies a tots els que jugueu... Cada comentari és un somriure que em regaleu i amb la vostra participació us asseguro que passo molt bones estones ;-)

Com també he dit en més d’una ocasió, aquest joc el tinc bastant mal plantejat... l’absència d’autèntiques normes fa que sempre estigui dubtant de què puc donar per bo i què no. Com en el fons es tracta de jugar i passar una estona distreta, sempre he mirat d’interpretar totes les respostes de la forma més favorable perquè hi hagués més encerts. Tot i així, aquesta vegada poca gent veu què és...

Abans de continuar, deixeu-me que us mostri una nova foto. A l’hora de fer el joc d’aquest mes de setembre tenia moltes opcions, fins i tot, d’un mateix objecte, diferents perspectives. Al final vaig triar la que ja vareu veure però us volia ensenyar la que vaig estar a punt de posar. És el mateix, però vist d’una altre manera:



I la solució és aquesta:


Aquesta de dalt és, doncs, la foto que vaig apropar i ampliar però, per si no s'acaba de veure bé, poso aquesta altre. No és la mateixa però sí estan fetes amb pocs segons de diferència. Un llibre de l'Agatha Christie, posat dret... les pàgines vistes des de molt a prop:



I aquest és l'altre opció que tenia del mateix llibre:



La veritat és que vaig ser la primera sorpresa en veure l’efecte tan envellit que tenien aquestes pàgines... certament són llibres senzills i vells, aquest el tinc de l’any 83, però... és impressionant com es veu aquest paper!!
I bé, el cert és que NINGÚ ha dit “un llibre” o “pàgines d’un llibre”...

Heu vist:
FILTRES (de cafetera, d’aire condicionat, d’aspiradora), GALETES, FREGONES, CARPETES, VENTALLS, CORTINES, ÀLBUMS DE FOTOS...

Però no vull deixar-ho “desert”... hi ha dues persones que parlen de “paper” encara que ho diuen amb molts dubtes i sense cap seguretat, però crec que tots acceptareu que els hi doni per bo, aquestes dues persones són:

- LLUïSA, que parla de paper fet artesanalment (no crec que sigui artesanal, però són fulls de paper)
- MARIA de TU, JO i l’OTIS que dubta entre paper i cortina... i, tot i que finalment es decideix per la cortina perquè el paper li sembla massa gruixut, no nega que pugui ser-ho.

En definitiva... màniga ampla total... i així puc donar dos puntets... oi que us està bé a tots? ;-)

Així doncs, la classificació queda així:

CLASSIFICACIÓ

NOU ENCERTS: - - - -

VUIT ENCERTS: - - - -

SET ENCERTS: - - - -

SIS ENCERTS: Mireia.

CINC ENCERTS: McAbeu.

QUATRE ENCERTS: XeXu i SM.

TRES ENCERTS: Eli, Kudifamily, Garbi 24, Jordi Casanovas "Cròniques", Rits i Utnoa

DOS ENCERTS: Albert B. i R., Albert d’el Racó Blaugrana, Carme Rosanas, Elur, Estrip, Lluïsa, Maria de Tu, Jo i l'Otis i Òscar.

UN ENCERT: Anna Tarambana, Assumpta Pijuan, Consuelo, Elvira FR, Instints, Jesús M. Tibau, Jordi (marit de Maria Escalas), Jordi Casanovas "Banyera", Kweilan, Maria Escalas, Mercè, Montse de Lletres i fotos, Núr, P-cfacsbc2v, Ramon, Sànset, i Zel

Algú sap què és això? (IX)

El temps passa molt ràpid! Fa poc m’asfixiava de calor i avui he sortit al carrer amb jaqueta i aquesta nit posarem una manta fineta al llit... i m’adono que ja fa un munt de mesos des d’aquell dia en que vaig recordar que, en un grup d’Internet on entrava, havia fet un joc d’endevinar imatges vistes d’una forma “diferent” (o de molt a prop, o des d’un angle una mica estrany) i llavors vaig provar de fer-ho al blog. Les vostres respostes em van fer passar una estona ben divertida i vaig pensar que estaria bé fer-ho de tant en tant... una vegada al mes, per exemple ;-)

Des de llavors, aquesta és la novena vegada que us faig aquesta pregunta... Algú sap què és això?


La resposta la donaré demà per la nit (a les 21:00 aproximadament tancaré els comentaris) i, fins llavors, no donaré cap pista. Per tant, podeu repetir respostes, tan sols es tracta de saber quantes persones saben veure què és.

El premi serà la meva més sincera felicitació :-)

CLASSIFICACIÓ A DIA D'AVUI:


VUIT ENCERTS: - - - -

SET ENCERTS: - - - -

SIS ENCERTS: Mireia.

CINC ENCERTS: McAbeu.

QUATRE ENCERTS: XeXu i SM.

TRES ENCERTS: Eli, Garbi 24, Jordi Casanovas "Cròniques", Kudifamily, Rits i Utnoa

DOS ENCERTS: Albert B. i R., Albert d’el Racó Blaugrana, Carme Rosanas, Elur, Estrip i Òscar.

UN ENCERT: Anna Tarambana, Assumpta Pijuan, Consuelo, Elvira FR, Instints, Jesús M. Tibau, Jordi (marit de Maria Escalas), Jordi Casanovas "Banyera", Kweilan, Lluïsa, Maria Escalas, Mercè, Montse de Lletres i fotos, Núr, P-cfacsbc2v, Ramon, Sànset, Tu, jo i l'Otis i Zel

Síndrome d’Estocolm... Be OK!!

Diumenge, quarts de tres, dinem tranquil•lament a casa els meus sogres, la tele està posada i, de cop... la sento!! És ella!! No la podré oblidar mai de la meva vida... la cançoneta!! Aquella cançoneta!!

Miro i es tracta d’un anunci d’un cotxe, concretament de l’Opel Meriva (a mi com si em diuen Volkswagen, Volvo o Toyota... que només distingeixo els 600 i prou... mai a la vida he tingut cotxe i el tema no m’interessa gens) però la música!!... Aaaagh! No sé si m’agrada o què, però no puc deixar de cantar-la...

És la mateixa música que et posen a Movistar quan et diuen “espere un momento, estamos tramitando su solicitud”... “no se retire, en breve será atendida su llamada”... “siga a la espera, le recordamos que la llamada es gratuita" i la musiqueta sona una i una altre vegada i acaba i comença i comença i acaba... no, acaba no, només comença... no té fi... aissss... crec, crec... sí, crec que, com en una mena de Síndrome d’Estocolm... ara m’agrada!!!

És curiós que les dues companyies hagin coincidit en la musiqueta... Proveu, proveu, truqueu a Movistar... jo en sóc experta (crec que els enyoro i tot... en el fons, tants anys junts, tantes experiències viscudes... aisss)... si un dia em trec el carnet de conduir em compraré un Opel Meriva, perquè sí!!... A més, m’estan entrant ganes de trucar a Movistar i demanar-los perdó i... jo què sé... reconciliar-me... ufff... sóc una sentimental... La voleu escoltar sencera? ;-) (Vigileu, després de la vegada quatre-cents set és absolutament addictiva)

 

Maria, patrona de les meves ciutats

Avui és la Mare de Déu de la Mercè, patrona de la meva estimada ciutat de Barcelona i demà, dia 25, és la Mare de Déu de Misericòrdia, patrona de Reus, la meva ciutat d’adopció ;-)

Que les dues festes es celebrin en dos dies consecutius sempre m’ha fet gràcia, com si fos un senyal, com si indiqués que les dues ciutats havien d’anar agermanades dins el meu cor (val, digueu-me “cursi”) però és un detall que m’agrada.

Així doncs, un homenatge a Maria, la noia de Natzaret, la mare del Cel, en dues de les seves advocacions que em són més properes.

Mare de Déu de la Mercè.

Dels captius Mare i Patrona,
puix del cel ens heu baixat:
Princesa de Barcelona,
protegiu vostra ciutat.

Mare de Déu de Misericòrdia.

Puix vos sou la nostra mare
i ho tenim en gran honor,
Verge de Misericòrdia
mireu-nos amb ulls d'amor

El millor mòbil del món

Darrerament he observat que els telèfons mòbils porten una sèrie d’aplicacions que la majoria de la gent no sap ni què són ni per què serveixen. És cert que els més avançats potser ho entenen i ho poden utilitzar, però som més els que no comprenem la gran possibilitat de “fer coses” que ens ofereixen aquests aparells.

És per aquesta gent que he dissenyat el millor mòbil del món. Sí, l’he dissenyat jo mateixa, aquest matí... no sabia què fer i m’he dit, “ara faré un prototip de mòbil pràctic”... Venc la patent (si algú està interessat)



Aquest mòbil meu pot desplegar els següents artilugis:
- Per la dreta, una pinta
- Per sota, llapis i bolígraf
- Per l’esquerra obrellaunes i llevataps de tirabuixó

En Josep Lluís mostrant aquest gran avanç per la humanitat:



Ps/ Espero que els de la casa LG no em denunciïn per utilitzar un aparell dels seus com a base pel meu invent. És més, crec que haurien d’estar agraïts per la publicitat gratuïta que aquesta meravella representa.

Conversa real amb la meva germana (I)

Noah Gordon, escriptor

- Mercè, tu tens algun llibre d’en Noah Gordon?

- Sí, els tinc tots.

- Hehehehe

Feta la comprovació, és cert... la tia els té TOTS... bé, només li falta Sam i altres contes d'animals, que és un llibre de contes per a nens.

Aquest post tindrà continuació perquè, quan vagi a Barcelona, penso fer la foto de tots els llibres i explicar com va ser que els va poder comprar en una súper oferta que... bé, ja ho explicaré... que m’ho ha dit per telèfon i vull més detalls... És increïble! ;-)

Fer punta al llapis...

En aquest món cadascú té les seves neures (1) una de les meves és una gran passió pels llapis (llàpissos en la meva variant dialectal, que diria en Sànset hehe), ja siguin de dibuix, de colors, de tot... (hi ha una dita castellana que diu que “le gusta más que a un tonto un lápiz”, frase que sempre m’ha preocupat una mica, però bé... ara no vull marxar de tema)

Una altra de les coses que m’agraden són les lletres... dibuixar-les, brodar-les... doncs... Hi ha un artista, anomenat Dalton Ghetti, que fa meravelles "fent punta" al llapis!!



En realitat, les seves eines són una fulla d’afaitar, una agulla de cosir i un ganivet d’escultor. Ha fet un abecedari sencer!! (no em direu que no és una cucada)



Però també coses així:




(1) Ai caram! He vist que el corrector del Word em donava “neura” com a falta. Ho he buscat al “Diec2” (com faig sempre que tinc dubtes) i, efectivament, no hi surt... llavors he mirat a l’Enciclopèdia catalana i tampoc i, al Termcat i... tampoc!! Finalment, per fustigar-me una mica l’he buscat a la RAE (el diccionari dels nostres veïns) i sí que surt!! Què passa? Que els catalans no podem tenir neures? Reclamo els meus drets a tenir-ne!!... A veure si ara resultarà que això meu no té nom... (val, val, que arriba la tardor i estic de bon humor) :-)



Editat el dia 19/9/10 a les 0:45:
Solucionat el tema de les “neures”!! En Captaire aporta la paraula correcta: Els catalans no en tenim d'aixó!! El que tenim són dèries, cabòries i/o cebes!... A mi la que més m’agrada és “dèria”, per tant faig el propòsit d’utilitzar-la on abans hagués fet la castellanada ;-)
Moltes gràcies Captaire!!!



Per cert, que podeu seguir votant pel vostre Súperheroi preferit a la barra lateral del Blog: Superman, Spiderman, Batman o Súperbanyera? :-))