- Hola
BLOG DE L'ASSUMPTA
QUALSEVOL COSA QUE EM PASSI PEL CAP... O PEL COR.
dissabte, 15 de gener del 2022
"Relats Conjunts": Comtes de Bell-Lloc
- Hola
dilluns, 15 de novembre del 2021
Relats Conjunts: "Un conte per anar a dormir"
divendres, 15 d’octubre del 2021
Relats Conjunts: "El pati blau"
Diuen que la pandèmia, a més de les víctimes mortals que ha produït i de les persones a les que ha deixat seqüeles (algunes de les quals s’allarguen en el temps sense que, de moment, es trobi una solució) ha tingut també com a conseqüència l’aparició i agreujament de malalties mentals tals com depressió, ansietat, trastorns alimentaris, etc. en definitiva, diverses neurosis que fan patir molt a qui les té i a la gent de l’entorn.
Vaig estar seixanta-tres dies seguits sense sortir de casa. Per res. La Rosana anava a comprar un cop per setmana, em deixava a la porta bosses plenes de tot el que podia necessitar i jo posava un sobre amb els diners que ella em deia.
Quan duia onze dies sense sortir ja m’havia engreixat dos quilos i mig i em passava tot el dia dormint, dormitant o mig adormida, així que li vaig dir a la Rosana que em portés pintura. Ella, que és un tresor, em va portar una capsa d’aquarel·les de vint-i-quatre pastilletes, uns llapis de grafit, un bloc de cartolines amb una textura molt xula “especial para acuarelas” i sis retoladors caríssims amb punta de pinzell.
Quan ho vaig veure em va fer molt gràcia, en tots els sentits; primer perquè sempre havia volgut tenir unes aquarel·les així, amb la seva capseta metàl·lica i tot, i segon, perquè quan jo li havia demanat “pintura” em referia a “pintura de brotxa grossa”, de pintar parets, perquè ens entenguem.
Així que la pobre dona, al dia següent mateix, m’havia portat dos pots de “Azul Cantábrico” de pintures Bruguer, les que anunciava en Cruyff... i em vaig posar a pintar el pati, el jardí, tota la part de petit terreny de la casa, tot blau... En total vaig necessitar vuit o deu pots, ara no me'n recordo. Això em permetia estar fora, no sempre tancada a casa i tenir la ment distreta. No em va quedar massa bé, la veritat. Hi ha trossos molt mal pintats (després la pluja m’ho feia malbé, però això ja ho explicaré un altre dia...)
La qüestió és que fa quinze dies van venir a fer la revisió de la caldera de la calefacció i quan el tècnic va passar pel meu pati blau es veu que ho va trobar original i ho va explicar... Doncs m'han trucat de dues "radios" i demà en faran un reportatge a TV3 i tot!!
Relat escrit a proposta de RELATS CONJUNTS
diumenge, 5 de setembre del 2021
Relats d'estiu de la Carme. Proposta d'agost del 21
Relat escrit a proposta de la Carme en el seu blog "Col·lecció de moments"
dimecres, 14 de juliol del 2021
Relats Conjunts: "Babel"
diumenge, 9 de maig del 2021
Jugant amb el perill
Doncs bé, resulta que fa uns dies em va petar la impressora. Un més dels trastos tecnològics que arriben a la seva fi.
Però, com no tot ha de ser negatiu, resulta que teníem una impressora de reserva. La que va petar era molt vella i la de reserva tan sols és vella. És una que havia tingut en Josep Lluís al despatx fa temps.
Tenim un ex-veí informàtic que, com és bona persona, ens fa les reparacions molt bé de preu (no gratis, clar, és la seva feina). Així que va venir a fer el canvi d'impressores i mirar tota la configuració de tot (que l'ordinador va molt lent).
La bona notícia és que ja puc imprimir, la mala notícia és que es va quedar parat de veure el pas de tortuga de l'ordinador. Va dir que això és el disc dur que està fet pols i que qualsevol dia pot petar... i aquí estic jo, fent un post per explicar-ho, perquè m'agrada jugar amb el perill. Perquè no em dóna la gana d'haver de cedir sempre jo. Ho llegeixes, ordinador? Tu mateix, però jo crec que petar seria una mostra de desagraïment molt gran envers qui sempre t'ha defensat i preferit a tauletes i tonteries similars. Pensa-t'ho.
Per cert, que abans d'ahir pensava que també se m'havia mort el mòbil. Ai, quina gràcia!! Resulta que quan posava un vídeo se sentia bé, però les imatges anaven a càmera lenta, es tallaven, es bloquejaven i... res... Ja no sabia què fer, si agafar tot el què tinc que no va, fer un paquet enorme i tirar-ho pel balcó o saltar jo. Llàstima que el microones ja el va portar en Josep Lluís a la deixalleria fa un temps, perquè hagués quedat moníssim en el mateix paquet de trastos.
Sí algú sap els números de la loteria o els resultats de la travessa de la propera jornada (que ja s'acaba la Lligaaaa!! aaaggghh!! Sevillaaaaa, Sevillaaaa) que m'ho digui. Seré bona i si em toca una quantitat bonica penso fer molts donatius a ONGs, de veritat.
No m'oblideu!!!
dissabte, 17 d’abril del 2021
Relats Conjunts: "Entrant a l'Arca de Noè"
La parella de Mossos havia
deixat el cotxe uns metres més enllà i s’apropava caminant amb pas decidit, tot
i que la seva expressió era de profunda estranyesa.
- ¿Pero qué significa todo
esto, Paco? –va dir el més jove al seu company.
- Ni idea, Jordi. Vamos a ver
si encontramos al responsable.
En Paco, home d’uns cinquanta
anys, alçada mitjana i un lleuger sobrepès, es va escurar la gola i dirigint-se
a un grup reduït de dones i infants va dir:
- Bon dia. A veure, qui està al davant de tot això? Hem rebut una trucada de la Protectora d’Animals del Camp de Tarragona dient-nos que a la platja de Salou estaven ficant uns animals dins una barca de fusta sense cap mesura de benestar o d'higiene i sanitat.
- Perdoni, va respondre una
dona jove. Haurà de parlar amb el meu sogre o el meu marit. Nosaltres estem
aquí esperant.
- Molt bé. Faci el favor d’avisar-los.
La dona va anar corrent al
que era l’entrada al un petit vaixell de fusta i va cridar “Noè, Sem, Caaaam, Jàfet!
Vingueu, hi ha uns homes que demanen per vosaltres”
Mentre esperaven, els Mossos
comentaven entre ells:
- Lo que no entiendo es de
dónde han sacado tanto bicho, que aquí hay animales de todo tipo.
- No sé, Paco, igual
pertenecen a algún circo, o preparan algún espectáculo. Parecen buena gente.
Just llavors un grup de gent amb samarretes de color verd amb les paraules “Protectora Animals Camp Tarragona” s’apropava a la zona amb pancartes en favor dels drets dels animals, en contra del maltractament, en favor de la vida (No, no eren antiavortistes, he dit “drets dels animals”). Es van aturar a una distància respectable (És que si seguien caminant havien de passar just on hi havia uns lleons) i anaven cridant consignes en favor de les bledes amb patates i altres coses que no s'acabaven d'entendre bé perquè el que duia el megàfon se l'apropava massa a la boca.
La dona ja tornava amb el
sogre i el marit.
- Bon dia, agent, digui, em
dic Noè Filldelèmec i aquest és el meu fill Jàfet Filldenoè. En què els podem
ajudar?
- Home, per començar, si em
podés explicar què fan tots aquests animals salvatges per aquí, campant en
llibertat? Això és molt perillós, poden atacar qualsevol... Però, a més,
vostè els està fent passar a un vaixell... Ens hauria d’ensenyar tota la
documentació sobre la salubritat del vaixell, les estances on estarà cada tipus
d’animal, on van, què faran, quants dies durarà això, etc.
- Sincerament, no en tinc cap.
No... no tinc cap paper. Resulta queee... NOOOOOOOOOO!! NOOOO!! No la matiiii!
Nooooo, no... deixi, deixi...
Una vespa s’havia posat al
braç de l’agent Paco, el qual havia aixecat la mà disposat a aixafar l’horrible
insecte i així lliurar-se d’una dolorosa picada pràcticament segura. Però el
Sr. Noè Filldemèlec la va espantar i després va somriure amb cara de bona
persona.
Els dos Mossos estaven cada
vegada més sorpresos. El Sr. Noè va tornar a començar.
- Com li deia, no en tinc cap
de paper. És que faig això per encàrrec de Déu.
- Disculpi, no l’he entès bé.
Diu que actua per encàrrec que qui?
- De Déu. – Ara en Noè
Filldemèlec s’havia posat seriós. Era un home bo, però es posava molt nerviós
amb els burletes que no respectaven les seves creences.
- Vol dir que està posant un
munt d’animals en una barca perquè li ha demanat Déu?
- Així mateix ho ha dit el
meu pare. – Va afirmar en Jàfet Filldenoè- amb expressió educada però molt
ferma.
Els dos mossos no sabien pas
què fer ni què dir. El tema semblava complicar-se. Els animals salvatges es començaven a posar nerviosos i se’ls
apropaven per ensumar-los i els crits dels manifestants en favor de la màxima
comoditat i bons tractes pels animals no paraven, així que en Paco i en Jordi van pensar què el
millor que podien fer era marxar i anar a informar als seus superiors per
decidir què feien i carregar la responsabilitat a uns altres.
Va ser marxar els agents i el
bo d’en Noè, ignorant absolutament els crits de la colla de les pancartes, va
fer un senyal als seus fills i resta de la família i, en un tres i no res, van
tenir tots els animals dalt el vaixell... Va ser tot fet a una velocitat que
gairebé sembla impossible, però així és com va ser.
Els manifestants cridaven
enfadats esperant que tornessin els mossos, però just llavors va començar a
ploure i van marxar capcots pensant en tornar quan el temps millorés.
Relat escrit a proposta de RELATS CONJUNTS
dimarts, 13 d’abril del 2021
Relats Conjunts: "L'onada"
L’estat en que es trobava tot
el pis corresponia perfectament a una bona definició de “desordre”, “caos”, “batibull”
i altres sinònims. Mobles pel mig, cadires plenes de llibres, capses de cartró
amb els objectes més diversos per dins, armaris oberts...
Feia quinze dies que havia
mort la tieta i la Blanca i la Bruna havien de buidar el pis. El de la
immobiliària el volia sense res. La Bruna volia trucar una empresa d’aquelles
que et buiden tot el pis en un dia, però la Blanca s’ho volia mirar i remirar
tot. Eren cosines i les dues havien tingut una gran relació amb la tieta.
- Mira, Blanca, jo venia cada
dijous. M’ho passava molt bé amb la tieta. Em preparava un te amb magdalenes
que ja te’n pots riure tu d’en Proust i ens posàvem a fer mitja i ganxet i se’ns
passaven les hores. Ella em va ensenyar tot el que sé de cosir, brodar... i jo
a ella la trobaré a faltar un munt, però no per això vull tots aquests trastos.
- Ostres, Bruna!! No diguis
trastos!!
- Són trastos, Blanca!
- Però eren d’ella...
- Sí, jo agafaré un parell de
figuretes, el marc amb les quatre fotos, que són molt maques i uns quants
llibres... i ja està.
- I no vols aquella
calaixera...
- No! Calla... on vols que la
posi? Una calaixera!
- Ni un quadre?
- Tampoc. Mira, ara que ho
dius, vull un parell de tapetets que vàrem fer juntes. No sé on paren. Ajuda’m
a buscar-los. Les figuretes, els llibres, les fotos i els tapetes. Res més.
- Ufff... potser tens raó...
No sé... Mirem els quadres? Què et sembla aquest de les flors?
- Antiquat.
- I aquest de les dues noies
a la platja?
- No em diu res, el trobo més
soso... una escena plana, sense cap gràcia.
- D’acord, d’acord, doncs au,
que se’ls emportin tots. Ves a saber, igual tenen valor.
- Quin valor vols que tinguin,
Blanca? Aquest de les dues noies no fa ni deu anys que el va comprar. No té cap
antiguitat de valor. Coses velles, sí, però “antiguitats” no...
Finalment la Bruna va
convèncer la Blanca i se’n van endur poques coses. El record de la tieta el
tenien ben viu al cor.
La resta s’ho va endur en
Julio, el noi de l’empresa que buidava pisos.
Per cert, que darrerament en
Julio s’ha comprat un cotxe nou i l’altre dia explicava que quan acabin els
confinaments farà un viatge a Nova York amb la seva dona... Ell que sempre es
queixava que no tenia un duro!
diumenge, 4 d’abril del 2021
diumenge, 14 de març del 2021
Relats Conjunts: "La defenestració"
Estimats lectors,
Avui us vull explicar una
cosa -certa, com sempre- que em va deixar impressionada. És una mica llarg,
així que no perdré el temps en massa preàmbuls.
Fa pocs dies havia d’anar a l’Ajuntament
a portar uns papers per... bé, que he dit que no em volia embolicar.
Res. Arribo a l’Ajuntament i, davant la gran portalada del carrer, hi havia dos guardes de seguretat i tres
persones més esperant. Ara, amb tot això de la Covid, es veu que et fan esperar
al carrer perquè no hi hagi massa gent junta enlloc.
Em vaig apropar a un dels
guardes, li vaig dir el motiu de la meva gestió i em va respondre que hauria d’esperar una
mica, que anaven amb retard.
Després de quinze minuts allí
dreta, caminant una miqueta amunt i avall doncs quieta del tot se’m carreguen
els genolls, aquell noi de seguretat em va fer un senyal. Em vaig apropar i em
va dir “Segueixi’m”... El vaig acompanyar, vàrem travessar un vestíbul i em va deixar
just davant d’un ascensor “És el segon pis, quan surti, a l’esquerra, hi ha un
passadís i ja veurà el nom de la Secció a la porta”.
Vaig pujar fins al
segon pis però, en sortir, vaig veure que a l’esquerra estava tot fosc. Vaig pensar que ho havia entès
malament i tota convençuda vaig tirar cap a la dreta.
No hi havia ningú. Era un
passadís molt llarg, amb moltes portes, en una d'elles un cartellet fet a mà posava "Estem teletreballant" i un telèfon per a temes urgents... Finalment, vaig poder sentir unes veus al fons. Vaig seguir
caminant. Les veus, de cop, es van tornar crits. Em vaig aturar.
A una cantonada hi havia una
gran porta oberta i es veia un munt de gent que es movia i cridava dins d'un gran saló. Davant de la porta hi havia dos
membres de seguretat que s’ho miraven. El més jove va cridar “Senyor, entrem,
que es mataran!!” “Miri, miiiiriii... què fem aquí aturats?”
Els crits que venien de dins
també els podia entendre “Corruptes!”, deia un... “Pocavergonya que t’has
comprat una cinta de córrer amb diner públic” cridava un altre... “I vosaltres,
fastigosos... us heu posat la vacuna quan no tocava... i ara... “,
“I què fa la teva germana d’assessora del cementiri?” i una darrera l’altra s’anaven
sentint coses així “Sempre les maleïdes comissions”, “Com t’agafi”, “Moció de
censura!!” Eleccions immediates", "Et denunciaré a l'Ana Rosa!!" “Vols veure com et tiro daltabaix, populista?” “Daltabaix d’on,
supremacista? Encara prendràs mal!” “Que et tirooooooo”
Senyooooooor, que el
tiraaaaa per la balconadaaa, va cridar el vigilant jove. El més gran va dir. No pateixis, noi.
Això ho he viscut dotzenes de vegades. Deixa’ls fer. Són a un pas d’arribar a
un acord.
De sobte, les veus que cridaven i amenaçaven van canviar de to i el que vaig sentir va ser “La regidoria de Festes Majors Pandèmiques?... bé... i ell?”, “Sotsdirector de la regidoria de Mascaretes i Gels Hidroalcohòlics”... "D’acord. Molt bé." "Sempre ens hem entès", "Anem a prendre alguna cosa ara que les cafeteries ja són obertes?"
Estava tan, tan... no sé quina paraula dir... atònita? estupefacte? desconcertada? que no em vaig adonar que em cridaven... “Eh, senyora! senyora!”... finalment em vaig girar i era el noi de l’entrada amb cara d’enfadat. “No li he dit cap a l’esquerra? Què fa aquí? Aquí la gent no pot passar!!” Em vaig disculpar com vaig poder i em va acompanyar al passadís de l’esquerra que, després d’obrir el llum, ja no es veia tan fosc.
Doncs ja veieu quina experiència! Què faig? Ho explico a la premsa? Vosaltres què faríeu?
dissabte, 13 de febrer del 2021
Relats Conjunts: "La Caputxeta i el Llop"
Reus, 28 de gener de 2021
No puc dormir. El gos de la
meva veïna està avui especialment nerviós, udola, borda, esgarrapa la porta i
fa tots els sorolls que una bèstia tancada sola en un pis pot fer. No és la
primera vegada. N’estem ben farts. I no som tan sols nosaltres. Al pis de sobre hi
ha una família amb dos nens petits als quals tampoc deixa descansar i ja hi han
parlat un parell de vegades.
La meva veïna és una noia
molt bonica, jove, que treballa tot el dia fora i, a vegades, surt de nit. Té
un gos que mai he vist però que he sentit massa. El més estrany és que, quan
ella marxa de dia, l’animal està tranquil i no fa enrenou. Sí que fa algun
sorollet, clar, si escolto amb atenció, puc sentir alguns passos i es nota que hi
ha moviment, però no molesta gens. Ara bé, al vespre, quan la noia surt amb els
amics, a vegades és com si es tornés boig.
Una vegada em vaig empipar
tant que, a les tres de la matinada vaig sortir al replà amb un “post-it” a la
mà i li vaig plantificar a la porta. Posava “Quan tarda un gos en quedar-se
afònic?” i em vaig quedar esperant a que tornés. Quan va arribar segur que va
veure el missatge, perquè només obrir la
porta, vaig sentir que deia “Ho veus?, Veus que has aconseguit? Què he de fer
amb tu? Al final els veïns em faran fora i ja em diràs on aniràs”. Després ja
no vaig sentir res més perquè van anar passant pis endins, però la bèstia va
callar ràpidament.
El més curiós és que tot
aquest terrabastall tampoc es dóna cada nit. Algunes vegades que ella surt, el
gos queda tranquil. No us ho sabria dir. Potser son uns dies cada mes. Quan
porta un parell de setmanes sense fer escàndol pensem que potser ha trobat el
sistema per controlar-lo, però sempre tenim una desil·lusió perquè al cap de
pocs dies hi torna i us asseguro que a vegades fa por. Segons com, diries que
no és un gos, que és una bèstia salvatge. Però, clar, no pot ser. La setmana
que ve hi ha reunió de veïns i haurem de tractar aquest tema.
Aquest migdia, quan jo
tornava a casa, ella marxava de la seva, anava amb un noi alt i prim que no
havia vist mai, amb cabell llarg, sense afaitar i amb molt mala cara. No sabia
que tingués parella. No sé si ara viu aquí. Jo me’ls he mirat i he dit “Bon dia”,
en un to seriós. Ella m’ha contestat amb una veu forçadament amable i ell ha
deixat anar un so que, us ho prometo, semblava més un lladruc que una
salutació. El que em faltava, ara la veïneta té parella i és un anti-social. El
més curiós és que ells han marxat i no he sentit a l’animal en tot el dia. Res de
res.
dilluns, 25 de gener del 2021
Tres promeses "blogaires"
Per aquest any he fet tres
promeses a tres amics bloguers molt estimats.
No sé l’ordre. Si sé que la
darrera va ser la CARME, però el primer no sé si va ser en MAC o en XEXU. Bé és
igual. Les promeses van ser:
1.- Fer un post donant la
meva opinió sobre el fet de que pel·lícules que s'anuncien com a basades en obres
literàries, en realitat, els guionistes es prenen tantes llicències que acaben sense
respectar gens ni mica la idea original de l’autor del llibre.
2.- Llegir un mínim de dotze llibres aquest any per, a final d’any poder fer un post de lectures. He de dir que durant el 2020 no crec haver ni llegit tres llibres sencers. Això és molt estrany en mi. No m’agrada. Penso que si ho puc arreglar (I començar per dotze llibres, tal com estic ara, ja seria un èxit) m’estaré fent un bé a mi mateixa.
3.- Participar als Relats Conjunts. Que una persona renacentista com la Carme (hehehe que sí, que escriu, dibuixa, pinta, sap cuinar, se li donen bé les manualitats) et digui que troba a faltar els teus relats és una cosa que anima molt.Tots fem propòsits a
principis d’any. Els meus no semblen massa difícils. El primer anima a tornar a
publicar al blog, el segon a llegir i el tercer a escriure. Són tres coses que
m’agraden, així que... Ho intentaré! ;-)
diumenge, 17 de gener del 2021
Relats Conjunts: "La Dama de Shalott"
Noooooooooooo!! La Sònia deixa anar un crit esfereïdor.
La seva germana, que és al
menjador parant taula, tira els coberts de qualsevol manera i corre cap a l’habitació
amb el cor a tota velocitat pensant que se la trobarà mig morta.
En obrir la porta la veu,
asseguda davant la pantalla de l’ordinador, tan tranquil·la... Bé, potser amb
una expressió un pèl decebuda, però, ni s’està dessagnant, ni s’ha caigut
una paret, ni ha entrat un possible segrestador per la finestra.
- Es pot saber a què ha
vingut aquest crit?
- Quin crit?
- Sònia! Has fet un crit que
semblava que t’anessin a matar!
- Ah... he cridat fort?
Perdona, no n’he sigut conscient –i, com si res, va seguir parlant- és que
acabo de veure que ja som dia 17...
- Estàs sonada.
- Noooo, es que mira. Mira. “Relats
Conjunts”... aquí... aquí, Marta, aquí. Mira la foto.
- Ah, la foto. Posa “La dama
de Shalott” i és un quadre...
- És un personatge de l’Agatha
Christie!!
La Marta, sorpresa per la
resposta de la seva germana dissimula una rialla!!
- Però què dius? Un
personatge de l’Agatha Christie? Com Poirot o la velleta aquella... la
velleta...
- Sí, la velleta, Miss Jane
Marple, de Saint Mary Mead.
- Sònia... Saps què estàs
dient?
Les dues germanes, tot i
portar-se sis anys d’edat s’estimen molt... i no s’assemblen gens. La Marta en
té vint-i-dos, és assenyada, metòdica i organitzada, molt intel·ligent. La
Sònia en té setze i, tot i ser també molt llesta, és el caos.
- Clar que sé el que estic
dient. He llegit dues vegades la novel·la... “El espejo se rajó de parte a
parte”
- En castellà?
- Són aquelles novel·les
velles de la tieta Assumpta, si llavors les feien en castellà a mi què m’expliques...
Bé, que l’he llegit dues vegades i, quan vaig veure que a Relats Conjunts havien triat un personatge d’Agatha
Christie per fer el relat vaig pensar “aquesta vegada participaré segur”, però
m’han passat els dies i ja som a dia 17!! I ja no hi sóc a temps.
- Fossis una mica més
organitzada, no t’hauria passat això. Cada any et regalo una agenda i em sembla
que les deus tenir totes en blanc, com en Mac, aquell amic de la tieta. En tot
cas, aquí diu que aquest quadre de la Dama de Shalott es va pintar l’any 1888 i la teva
admirada Agatha Christie va néixer el 1890, o sigui que deixa de dir
barbaritats... “Un personatge d’Agatha Christie!”...
La Marta surt de l’habitació i torna al menjador. Posa els coberts a lloc i crida... “Soniaaaa, tan aviat com arribin els pares dinem, eh?”.
La Sònia es queda seriosa. Va
a la prestatgeria on guarda tots els llibres que va pispant a la seva tieta...
i, entre el desordre, finalment, el treu triomfant, “El espejo se rajó de parte a parte”,
comença a passar fulls endavant i endarrere fins que crida... “Ja ho he
trobat!!” Miraaaaa! I li ensenya aquesta plana...
Les dues germanes es miren...
i, abans que la Marta obri la boca, la Sònia diu “bé, jo no volia dir un
personatge, volia dir que aquest nom em sonava d’aquest llibre... i...”
Però en aquest precís
instant, els pares arriben, es treuen les mascaretes, es renten molt bé les mans i van al menjador, on una sopeta calentona, especialitat
de la Marta, els espera ben apetitosa.
dimecres, 23 de setembre del 2020
Relat d'estiu de la Carme fet a la tardor
La Carme, al seu blog, ens proposa fer un relat sobre aquesta imatge...
Aquesta és la meva aportació...
Em miro al mirall i la meva cara fa tota la llàstima del món. Un ull morat (el dret) i un bon bony al cap. El braç esquerre em fa mal tot ell, però el morat és purament al colze. Als genolls i l’esquena no hi tinc mostres visibles de la trompada ni cap mena de ferida, però estic ben escruixida.
- Uiii, nenaaa, què t’ha passat?
- Com? De què?
- Filla, ets plena de morats!
- Ah, si, -rialleta traient importància al fet- res, que vaig anar a la "Cúpula dels Sentits"® i al final les sensacions són una mica fortes... però és una experiència brutal, brutal... us la recomano de tot cor!!
- Donaaaa, jo no sé si...
- Res, res, sense manies, és magnífic... Per cert. No em podré quedar gaire estona, tinc cita al Centre d’Investigacions CiberBiòniques... (a veure si m’implanten alguna mena de mini-radar, que estic farta de pegar-me trompades contra tot) per uns estudis...
dijous, 23 de juliol del 2020
Les preposicions...
Això vol dir exactament que, a partir d’ara, qui vulgui fer una reunió multitudinària, haurà de començar a les 03:00... El què no deia la notícia és l'hora en que s'haurà d'acabar.
Una amiga que tinc a una Gestoria em deia que reben correus electrònics tipus “Solicito una reducción de jornada laboral de 35 horas semanales” que, literalment, vol dir que la Sra. Fulanita només treballarà 5 hores per setmana (suposem que una cada dia).
dilluns, 20 de juliol del 2020
La foto del concurs.- Relats d'estiu de la Carme (juliol)
La CARME, al seu blog, ens proposa escriure un relat a partir d'una imatge molt estiuenca que ha trobat a l'Instagram de la Montse i aquesta és la meva aportació.
LA FOTO DEL CONCURS...
La Laia arriba ràpidament a la cafeteria. Dins ja s'espera la Joana, amb la mascareta encara posada. Entra, demana un americà amb gel i un donut i va directa cap a la taula de la seva amiga. Es saluden amb un somriure només visible en els ulls. La Laia seu al davant de la Joana i una mica en diagonal -cal mantenir la distància social- agafa una capseta de plàstic de la bossa i una ampolleta de gel hidroalcohòlic. Es treu la mascareta amb compte, la plega amb la mà esquerra i la guarda a la capseta. Amb la dreta es tira un bon raig de gel i es frega les mans.
La Joana segueix un cerimonial semblant amb una bosseta de plàstic en lloc de capseta.
Uns moments de silenci i, mentre la cambrera els porta el què han demanat, la Joana diu:
- I doncs? Què és això que et té tan preocupada?
Silenci... A vegades set o vuit segons es poden fer molt llargs... La Laia fa un llarg sospir i, de cop, diu:
- Mira, t’ho dic sense donar-hi més voltes. Crec que en Xavi ja no m’estima.
- Què? Què dius ara? Què ha passat?
- De fet, no ha passat res... però tinc un detall. Un detall molt, molt revelador.
- Dona...
De nou silenci. A la Laia les parpelles li tremolen i, finalment, sembla que vol caure una llàgrima. Ràpidament fica la mà a la bossa, treu un mocador de paper, s’eixuga els ulls, s’aixeca, va a tirar el mocador a la paperera i es torna a rentar les mans amb gel hidroalcohòlic. Un altre sospir i, segueix parlant:
- Joana, recordes aquella foto tan maca que em va fer el Xavi fa quatre anys, a la platja, de bon matí, passejant per la sorra, amb el vestit blanc d’Eivissa...
- Sí, i tant, una foto preciosa...
- I l'any següent, una prenent el sol, amb aquell banyador groc i verd que em ressaltava tant el bronzejat, mentre llegia un llibre?
- Sí, clar que la recordo, va quedar segon al concurs de fotos d’estiu del poble d’aquell any.
- En fa dos duia aquell pareo tropical i menjava un gelat...
- Sí, aquell dia hi érem tots quan et feia les fotos, va ser divertit i...
La Laia segueix parlant sense escoltar el que ha dit la seva amiga:
- L’any passat me’n va fer una sortint de l’aigua i tirant el cap enrere... Semblava com si hagués agafat el moviment, els cabells molls amb tot de gotes sortint en diferents direccions. La va repetir quatre vegades perquè deia que, a part de l’efecte de l’aigua, volia que jo sortís ben bonica. Sempre em deia que jo era la seva inspiració...
- Bé, és cert. Cada any es presenta al concurs de fotografia amb un parell de fotos en les que surts tu.
- Doncs, ja no. Ja no sóc la seva musa... ja no li agrado. Mira la foto d’aquest any... Per cert. Ha guanyat.
dilluns, 6 de juliol del 2020
Dues versions
El que he descobert avui és que la cançó la va interpretar primer ella, però els autors són, ni més ni menys que els Bee Gees (siiiiiii, clar, ara resulta que tots ho sabíeu, oi?).
Anys després, els Bee Gees, en un àlbum recopilatori on repassaven tota la seva trajectòria (Their Greatest Hits: The Record, 2001), van incloure quatre temes que havien triomfat interpretats per altres artistes i un n'era aquest.
Quina de les dues us agrada més?
dijous, 28 de maig del 2020
Relats Conjunts: "El jueu errant"
- És aquiiiiií... S’apropaaaa nooooo... noooooooo
La Clàudia deixa anar un crit i es desperta de cop. S’asseu al llit respirant angoixada.
Al mateix temps, al seu costat, el seu marit també ha fet un bot sobresaltat. Obre els ulls i se la queda mirant amb la poca claror de la lluna que es cola per la finestra.
- Quin crit, Clàudia… què tens? Estàs bé?... Un malson?
Ella obre la llum de la tauleta de nit. Poc a poc, va normalitzant la seva respiració i diu:
- He tornat a somiar amb morts. Cadàvers per terra, per tot arreu, sang... Un home caminava entremig d’ells, amb cara aterrida.
- Ja sé que no t’agrada que t’ho digui però ja saps què en penso de tot això que et passa...
- Quin esglai, Jaume, quina por...
- Si em fessis cas...
- Sí, ara esbronca’m... No saps el que pateixo amb aquests somnis...
- Doncs noia, fes el que vulguis. Quedar-se fins a quarts de tres de la matinada mirant Bones al canal Divinity és el que té. Tu mateixa. Però despertar-me cada dia amb un crit esverat a les cinc de la matinada no és massa agradable, eh?
Escrit a proposta de RELATS CONJUNTS